Els 9.300 abonats que han jurat fidelitat al Girona tot esperant xalar de valent aquest curs camí de Primera potser s'ho estan repensant després de veure com arriba el seu equip a les portes de la competició. La pretemporada, aquella que va començar amb bones sensacions a la gespa i alguns noms il·lusionants, s'ha tancat de mala manera. Sempre es pot perdre, i fer-ho per 0-2 amb l'Osca a Montilivi no vol dir que la temporada hagi de ser un fracàs absolut. Més que el què, el que preocupa és el com. El munt d'interrogants que ara mateix envolten l'equip. A l'espera de reforços més que necessaris, prémer la tecla ideal i trobar un patró de joc a seguir es converteix en imprescindible. Ahir, Unzué va fer mil i una provatures i gairebé cap d'elles va funcionar. Ben marejats semblaven els jugadors, que van acabar superats per un rival molt més rodat, que sabia a què jugava i que hauria pogut endur-se una victòria encara més àmplia.

Algú, amb molt bon criteri, es va adonar que calia fer algun retoc. El problema és que havien passat ja 40 minuts. Temps per corroborar que el Girona, intermitent, funcionava a batzegades i sense un patró clar, superat en defensa i amb ben poques idees en atac. Basava exageradament el seu joc a la banda esquerra, on les bones intencions de Marc Gual es quedaven en, precisament, això mateix. Moltes ganes i detalls de qualitat, però poca efectivitat. Sí que pujava com un coet un Johan Mojica que cada dia que passa està més fi, però Gual no desbordava i a l'altre cantó, Samu Sáiz estava desaprofitat. Fins que, ja amb el marcador en contra i amb l'Osca generant massa perill, tots dos van intercanviar les seves posicions. Bona pensada. Vingués de la banqueta o de la mateixa gespa. Amb Sáiz a la dreta, la cosa va canviar. Fins llavors, el comptador d'oportunitats es limitava a una rematada de Borja García a les mans d'Álvaro. Però els últims minuts del primer acte van corroborar on Sáiz pot mostrar tot el seu potencial. Ell sol va fer posar una marxa més l'equip. No va servir per empatar, però com a mínim es va arribar al descans amb unes altres sensacions, després que l'Osca dominés a la gespa i al marcador. Juan Carlos havia marcat abans de la mitja hora, culminant una gran acció de Miguelón, que va entrar fins la cuina aprofitant la fragilitat de la defensa, on especialment Marc Muniesa no va tenir el dia. El porter Juan Carlos havia intervingut abans amb èxit a xuts de Juan Carlos i Escriche; el mateix davanter, ja amb el 0-1, va tornar-ho a intentar sense sort.

La bona idea de deixar Sáiz allà no va tenir continuïtat. És més, al segon acte les proves i els canvis de dibuix es van multiplicar. De res va servir. Abans del 0-2, Juan Carlos va tornar a aparèixer a xuts de Raba i Ferreiro. Just quan Maffeo saltava a la gespa i es passava a jugar amb defensa de tres, va caure el segon. Eugeni va deixar tot sol Raba, que va marcar a plaer. Un cop de cap d'Alcalá a la sortida d'un córner va ser l'única rematada d'un Girona que es desdibuixava a cada minut que passava. Cap idea, cap reacció i cada futbolista fent la guerra pel seu compte. No va caure el tercer de miracle. Sobretot al tram final, quan Joaquín va aprofitar l'enèsima badada de Muniesa per quedar-se tot sol. La seva rematada, més estètica que efectiva, va sortir fora.