Només s'han jugat 180 minuts i la Lliga serà molt llarga, però ja comença a quedar bastant clar que Juan Carlos Unzué tindrà problemes per trobar lloc per a tot el talent si continua insistint en el sistema de tres centrals i dos carrilers. Agradarà més o menys la fórmula que està proposant el tècnic navarrès en aquest inici de campionat, en què el Girona no ha estat capaç de guanyar cap dels dos partits, però hi ha una cosa segura: encara que sembli mentida el vestidor té més fons d'armari que el curs passat a Primera. Un altre aspecte és com es faci servir, perquè costa de creure que futbolistes fitxats per marcar les diferències, com Samu Sáiz o Àlex Gallar, esperin el seu torn a la banqueta. A això s'hi ha de sumar Borja García, al qual Unzué està situant a la mitjapunta, amb certa llibertat de moviments i amb tendència a moure's pel mig i no enganxat a la banda, un dels mals endèmics que va patir el Girona d'Eusebio. Si Cristhian Stuani finalment també continua, tot el que no sigui lluitar per l'ascens serà un fracàs.

Però tornem al dibuix. Unzué ha insistit en el 3-4-2-1 en les dues primeres jornades. I amb la presència de Jairo Izquierdo, qui s'ha hagut de quedar fora de les alineacions ha estat Samu Sáiz, la despesa esportiva més alta feta aquest estiu, amb un cost aproximat de dos milions d'euros. A més a més, el futbolista va ser un dels pocs motius optimistes en els darrers amistosos, perquè a les seves capacitats tècniques s'hi afegeix el seu caràcter. Atrevit. Valent. Guanyador. Disposat a deixar-se cada gota de suor. Contra l'Sporting, el madrileny va entrar per Diamanka al terreny de joc al minut 66, coincidint amb un canvi de sistema i el retorn a la defensa de 4. Sáiz va coincidir amb Borja i les seves associacions prometen moltes tardes de felicitat. Al Carlos Belmonte, només va jugar 13 minuts. Unzué no es va mullar i va canviar peça per peça, perquè l'escollit per anar a la banqueta va ser Jairo Izquierdo, que ha rendit fantàsticament bé en tots dos partits. De fet, en l'estrena a la Lliga va ser ovacionat constantment pels aficionats de Montilivi per la seva entrega en la pressió i per ser generós en l'esforç. Detalls que poden marcar les diferències i que de ben segur que el tècnic blanc-i-vermell té en compte a l'hora de confeccionar els seus onzes.

Per acabar d'afegir interrogants a l'equació, Àlex Gallar va ampliar la nòmina de talent la setmana passada. El seu fitxatge demostra algunes coses. La primera, que l'operació permet que l'entitat gironina doni un cop de puny sobre la taula: el reforç és dels grossos i debilita un rival directe com és l'Osca. La segona, que per pressupost, no serà. Perquè el Girona, aquest any, té la paella pel mànec. El projecte sedueix i els futbolistes volen venir, perquè saben que el club posarà tota la carn a la graella per pujar a Primera. I la tercera, que Unzué tindrà maldecaps per tenir content a tothom i repartir minuts. Perquè ni Samu Sáiz ni Àlex Gallar han vingut a Montilivi per ser suplents. Han aterrat per ser importants, per conduir l'equip a la part alta de la classificació des del camp. El navarrès va dir, fa unes setmanes, que «tant de bo tingui problemes per escollir qui juga perquè tots siguin molt bons». Dit i fet.

Diferents alternatives

La defensa de 4 o jugar amb un pivot al mig del camp evolució en el joc

Si algú s'imagina un onze en què coincideixin Borja García, Samu Sáiz, Àlex Gallar i Cristhian Stuani (tampoc ens podem oblidar de Marc Gual), és inevitable fer números i restar efectius al ­darrere. D'opcions, n'hi ha. Com eliminar un central i jugar amb el 4-2-3-1 o el 4-3-3 que Unzué ja va fer servir durant la pretemporada. Possiblement, la mala experiència viscuda contra l'Osca la setmana abans de començar la Lliga ha fet que el navarrès protegís l'equip més del compte, perquè, amb els tres centrals i els dos migcentres, hi ha més peces amb un ull posat a fer que no passi res en la porteria que han de defensar que no pas en la contrària. L'altre retoc pot venir, precisament, del mig del camp, en què han repetit Àlex Granell i Diamanka, i ha sigut Gerard Gumbau l'alternativa en totes dues jornades. La manca d'un pivot defensiu ha obligat el Girona a situar els dos migcampistes l'un al costat de l'altre, per corregir les possibles carències per la falta d'un especialista pur. Hi ha hagut matisos respecte a les dues jornades, per descomptat: perquè si el gironí i el senegalès van estar gairebé a la mateixa alçada en el debut, Diamanka va jugar una mica més avançat en el partit a domicili. Sobretot quan l'equip tenia la possessió de la pilota. De fet, la seva tendència ja és aquesta. És un futbolista que gaudeix amb llibertat per a l'arribada i que aterra a Montilivi després d'un dels cursos més prolífics en l'àmbit golejador, perquè va marcar nou gols vestint la samarreta del Numància. Si a aquestes tres peces s'hi afegeix la figura de Jozabed, el perfil de futbolista per al mig del camp no canviarà. El dilema està en com fer-ho per jugar amb un pivot sol per davant de la defensa i que aquest no només no pateixi, sinó que escombri amb facilitat. Si també pot treure la pilota jugada, molt millor. Però, sobretot, que defensi. Perquè si el Girona acumula molt talent a la part ofensiva, algú haurà de fer la feina bruta. És qüestió de sentit comú. En els últims anys, els blanc-i-vermells han gaudit de futbolistes com Rubén Alcaraz, David Timor o fins i tot Pere Pons, que s'adaptaven a la posició.

Evolució en el joc

Domina la possessió, però falta efectivitat davant de porteria

En tots dos partits, la pilota ha estat gironina. Hi ajuda que contra l'Sporting el rival acabés tancat i amb un home menys. La possessió, que de vegades no significa res perquè el més important és que aquesta es tingui en zones d'influència i no per aguantar-la i prou, va ser del 60%. Divendres, del 55%. Millor tenir-la que no tenir-la, aquesta és una altra certesa que cal tenir en compte. Però que és necessari saber què fer quan la tens, ningú ho discuteix.

Una de les coses a millorar és l'efectivitat. Perquè de rematades el Girona ja n'ha fet: 21 a l'Sporting i 12 a l'Albacete. El percentatge d'encert va ser del 7% i el 0%, segons dades de la Lliga. Els rivals, amb menys, van generar molt més. Mentre els asturians van llançar 10 vegades (12,5% d'efectivitat), els manxecs ho van fer sis cops (20% d'encert). L'Sporting va tenir un travesser i un gol, i l'Albacete no va marcar però un error els va donar el partit. I al final, això és el que compta. Com trobar lloc per al talent. Ningú recordarà quina manera farà servir Unzué, però sí que es recordarà si ho va aconseguir o no. Perquè potser trobar-ho t'acaba donant l'ascens.