Apareix Cristhian Stuani i el Girona somriu. S'anuncia la seva renovació i un divendres a la tarda centenars d'aficionats pugen a Montilivi per aclamar-lo. Dir que és el termòmetre, el guia, el jugador franquícia d'aquest equip és quedar-se curt, o sigui que, al final, que cadascú l'adjectivi amb la grandiloqüència que vulgui. Perquè el Girona d'arguments en forma de nom en té molts aquest any, però d'aquells que sempre hi són, i que tenen capacitat per resoldre partits simplement amb una espurna de genialitat, fins que es demostri el contrari, només n'hi ha un. Ahir l'uruguaià va marcar diferències aprofitant una magnífica assistència de Borja García. I ja està. Poques coses més van passar, almenys sobre la gespa, perquè a la grada el diluvi que va caure només començar la segona part va provocar moltes desercions. Es va acabar patint perquè el Màlaga, a la represa, va ser millor, però aquesta vegada el Girona també va saber administrar prou bé els tempos per acabar festejant la primera victòria de la temporada a Segona sota l'aiguat.

Vint-i-nou minuts va ser el temps que va necessitar Cristhian Stuani per marcar el seu primer gol d'aquesta temporada a Segona. El dia de la seva reaparició, la tarda que Montilivi el va ovacionar quan el seu nom va ressonar per la megofonia, el davanter no podia faltar a la seva cita amb el gol. Recuperat miraculosament de les molèsties al pubis i, el més transcendent, renovat fins al 2023, l'1-0 no va fer més que confirmar que aquest Girona té molt més fàcil somriure amb ell al camp que si no hi és. Fa dos anys, en la seva primera mitja hora de joc contra l'Atlètic ja havia fet dos gols; el curs passat es va fer esperar més, fins la tercera jornada a Vila-real, i aquest cop, retardat el seu debut fins la tercera data del calendari, va ser arribar i moldre una vegada més. També és veritat que mig gol s'hauria de donar a Borja García, per una assistència mil·limètrica entre els centrals Mikel Villanueva i Diego González, que Stuani va aprofitar a la mitja hora de joc amb la classe del gran golejador que és enviant la pilota al fons de la porteria de Munir amb un subtil toc. Montilivi va esclatar d'alegria, que ja convenia, perquè el llistat de greuges en el darrer any a casa és llarg i conegut. Amb el gol celebrat va aparèixer el VAR. Un parell de minuts d'incertesa però l'1-0 va acabar validat des de Las Rozas. Ahir, per fortuna, Ocón Arráiz feia festa.

Realment el gol de Stuani va ser de les poques coses que van passar a la primera part. El Girona va sortir amb molta empenta, amb ganes d'agradar, apostant Unzué per un 4-3-3 que va donar d'entrada la pilota als locals. Borja García estava actiu i dels de dalt el que més participava era Marc Gual, escorat a la banda esquerra. A la dreta hi havia Àlex Gallar, debutant ahir. De les botes de Gual va néixer la primera oportunitat amb cara i ulls per als gironins: centrada al segon pal que troba com a rematador Gumbau i aquest, de primeres, xuta la pilota fora per poc. Als punts el Girona era qui mereixia més, sense que el seu domini es pugui dir que fos aclaparador. El Màlaga, a poc a poc, va mirar de discutir la possessió de la pilota, tot i que amb prou feines va inquietar Juan Carlos més enllà d'un intent de gol olímpic de Renato i alguna amenaça de lluny de Keidi Bare. Molta igualtat, un Girona que potser volia proposar més i un futbolista, Stuani, que marcava la diferència. Com funcionen les coses en aquesta categoria.

Per primera vegada el Girona havia aconseguit posar-se per davant al marcador. No ho havia fet ni contra l'Sporting, ni a Albacete, i així va anar la cosa. Amb el marcador a favor el Girona va seguir intentant-ho, tot i que la cosa es va anar apagant fins que va arribar el descans. Com a mínim s'ha de consignar que almenys en aquest darrer quart d'hora de la primera part l'equip va saber jugar amb els tempos i fer el que calia per no passar cap angúnia a l'hora de mantenir el resultat.

El cel es va ennegrir de cop, van aparèixer llamps a l'horitzó i va començar a ploure coincidint amb l'inici de la segona part. Hauria pogut ser premonitori, però no. Això sí, el Màlaga va sortir un pèl millor, tot i que de seguida Stuani va tornar a encomanar-se a la parròquia local lluitant una pilota amb Munir fins al córner (al final va ser servei de banda per als andalusos) deixant-s'hi l'ànima. Renato, amb un xut des de la frontal, va trobar una bona resposta de Juan Carlos. De passar, seguien passant poques coses, però el partit havia canviat, eren els visitants els qui semblaven presentar més arguments. Tocava moure la banqueta i Unzué va ser el primer, canviant Gumbau per Jozabed amb 25 minuts encara per davant. En la jugada següent un xut d'Aday amenaçava amb el 2-0 però la pilota, rebutjada per un defensa, va acabar en un córner intranscendent.

La pluja ja havia donat pas a un aiguat de totes totes. I el partit, enmig de la cortina d'aigua, era cada vegada més estrany. Sense saber ben bé com, el Girona cada vegada patia més i el Màlaga s'acostava a l'empat. Juan Carlos, per exemple, va haver de fer una gran estirada a xut de Renato, i abans Juankar havia enviat la pilota al lateral de la xarxa. La poca gent que aguantava el ruixat començava a tenir clar que per guanyar el primer partit a Segona caldria serrar les dents fins al darrer sospir. Abans d'entrar a la recta final el Girona va fer sortir al camp Jairo per Gallar i Diamanka per un Borja García que va marxar lesionat.

El Màlaga, mentrestant, va intentar revolucionar el partit donant entrada a Dani Pacheco i Ramón Enríquez, però el Girona, amb Jozabed controlant amb encert el mig del camp amb Granell i Diamanka, va saber mantenir l'avantatge. El primer triomf ja és al sac. Amb Stuani es torna a somriure. Llàstima que per a diumenge que ve, contra el Rayo, si res no canvia, estarà a Costa Rica amb l'Uruguai.