En la millor temporada de la història a Segona A, coneguda pel dramàtic final contra el Lugo, el Girona FC tenia equip, però no plantilla (entre 13 i 14 futbolistes ho van jugar quasi tot). I en l'extraordinària temporada del debut a Primera també hi havia més equip que plantilla. Aquest any, sobre el paper, el Girona té la millor plantilla de la seva història: 18 dels 25 futbolistes han jugat a Primera Divisió. Però això no garanteix res. L'any de l'ascens a Primera, només sis futbolistes havien tastat la Primera, i la majoria d'ells, com Kiko Olivas, Mojica o Ramalho, de manera testimonial.
Tancat el mercat, ara ve la feina d'autor, la de Juan Carlos Unzué, per aconseguir un equip sòlid i competitiu, que és el que encara no s'ha vist en les tres primeres jornades, llevat de fases del primer temps contra el Màlaga i algunes estones d'Albacete. La lliga de Segona A és llarga. L'any passat, el Màlaga era el líder amb 18 punts de 21 possibles després de les set primeres jornades i l'Osasuna només n'havia sumat vuit. Els navarresos van pujar i els andalusos continuen a Segona. Però no es pot perdre el temps. L'exigència serà màxima.
El Girona s'ha tret del damunt el llast de Doumbia, Choco Lozano, Carles Planas, Muniesa i Bono. La gestió de les baixes i sortides és bona esportivament. Queda per saber amb quin cost econòmic. Serà difícil saber-lo per l'opacitat del club. Costa de creure que Doumbia hagi renunciat a dos sucosos anys de contracte per firmar per una temporada amb el Sion suís. O que Carles Planas hagi marxat de franc a Xipre. O que s'hagin recuperat els més de quatre milions pagats l'any passat per Muniesa.
Els principals dubtes de la nova plantilla són a la part de darrere. Aparentment està més pensada per atacar que per defensar. Molts jugadors ofensius i pocs de contenció en una categoria més de picar pedra que d'orfebreria. No hi ha cap futbolista de les característiques de Pons, Alcaraz o Timor, un perfil fonamental en l'equilibri defensa-atac d'un equip. El Girona ha patit sense pilota en els tres primers partits. Els centrals tampoc van sobrats de velocitat. La principal millora defensiva radica en la porteria. A priori, Juan Carlos Martín i Asier Riesgo ofereixen més garanties que Bono i Gorka. En la part ofensiva, Unzué té moltes alternatives. Potser massa. Al final, per molta plantilla que tinguis, només surten onze al camp.
Dos apunts per acabar:
Jonathan Soriano: He vist molta gent entusiasmada amb aquest fitxatge. De moment, tinc els meus dubtes. Soriano ha jugat els últims nou anys a lligues menors (Àustria, Xina i Aràbia Saudí). Sí, va ser màxim golejador a la Bundesliga austríaca amb el Salzburg, però Kayode també ho va ser amb l'Âustria de Viena i ja vam veure quin era el seu potencial, com també ho ha comprovat el Xakhtar, que l'ha acabat enviant a la lliga turca. Caldrà esperar a veure quin rendiment ofereix. Per poc que faci no li costarà gaire superar els enormes fiascos dels dos últims anys a la davantera: Doumbia, Kayode, Marlos Moreno, Choco Lozano i Olunga. Un repòquer de fracassos difícilment igualable.
Manchester City: No han cedit cap jugador per primer cop des que estan vinculats al Girona. Vistos els precedents (excepte Maffeo), millor. Un problema menys, sobretot per a l'entrenador. L'any passat l'arribada de Douglas Luiz, Aleix Garcia i Patrick Roberts, amb salaris molt elevats, va provocar la sortida d'Alcaraz i Timor, jugadors que, de ben segur, haurien ofert un rendiment superior a la mediocritat mostrada pels tres que van venir cedits.
