No cal ser futuròleg per predir, sense equivocar-se, que la versió que ahir va oferir el Girona no li servirà, ni de bon tros, per pujar a Primera. És una categoria ben dura i plena de brega la Segona Divisió. Tothom ho sap, i més els que hi han jugat alguna vegada. Es necessita més que tenir la possessió per fer mal al rival. Al que sigui. Badar pot ser letal. Posar-s'hi tard, també. El Cadis en va fer prou aprofitant les errades dels d'Unzué, que de nou en van acumular. No se'n surten fora de Montilivi. Si al Belmonte van caure per culpa d'un gol en pròpia d'Alcalá, ahir es va repetir la recepta. El central, en una nit per oblidar, va tornar-se a fer l'1-0 a la seva porteria i, ja al descompte, va embolicar-se facilitant el definitu 2-0. Al resultat s'hi sumen dues notes negatives més: la lesió de Jairo i l'expulsió d'un impotent Stuani.

No s'esperava cap revolució. Juan Carlos Unzué havia avisat durant la prèvia que faria algun retoc i que el dimarts, a Almeria, és quan sacsejaria l'equip. No va fallar a la seva promesa. Tres canvis respecte el dia del Rayo i gràcies. Tornava Jairo a l'onze. També ho feia Diamanka, al mig del camp, per asseure Gumbau. Mentre que a dalt s'estrenava Samu Sáiz, en la seva primera titularitat. Alguna cara nova a la gespa però idèntica recepta. La de la paciència, la de cuinar el joc a foc lent, sense precipitar-se. Sona molt maco això d'elaborar, de tenir la pilota. El problema és que a Segona és difícil que funcioni. S'ha de fer molt bé. I no badar, perquè les errades es paguen molt cares. Així s'explica que el resultat, al descans, fos desfavorable. Mínim, però en contra. El Cadis pràcticament no va xutar entre els tres pals. Sí, es va fer un fart d'aparèixer per bandes i Salvi, sobretot als primers minuts, va fer anar de corcoll tota la defensa. Però poc més. Esperava al seu camp, tot mirant de forçar l'equivocació del rival. No va errar massa el Girona, però quan ho va fer, va ser letal. O gairebé. Al 7, Juan Carlos va sortir a totes intentant caçar una centrada de Salvi. No va ser capaç de rebutjar el perill i va ser Maffeo l'encarregat de salvar els mobles. Poca estona després, era Perea el que ho provava a l'altra banda sense trobar rematador. S'animava el Carranza, però el cert és que quan els d'Unzué van decidir calmar la cosa i posar-se a tocar, van adormir el partit. Ara, el que és generar perill, doncs no. El primer xut entre pals arribaria als 19 minuts. I des de molt lluny. Aday ho va provar, per si les mosques. Impossible, perquè Cifuentes va atrapar la pilota sense problemes.

Calia alguna cosa més per fer pessigolles al Cadis. Una arma de les moltes que tenien els gironins al terreny de joc podia ser Samu Sáiz. El problema és que el madrileny, enganxat a la banda, perd perill. Perd presència. Al primer acte gairebé ni se'l va veure. Sí a Jairo, però sense massa espurna a l'hora de generar accions perilloses. Molt més va entrar en joc Borja García, juntament amb Juanpe, el millor dels seus. Això sí, la passada cap a Stuani de cada partit no va ser seva, sinó de Diamanka. L'uruguaià va rebre, va controlar i va marcar. Com sempre. Aquest cop, però, en fora de joc. Semblava grogui el Cadis. Havia perdut frescor, alegria. El va ressuscitar Alcalá. Com a Albacete, unes setmanes abans, va desviar la pilota al fons de la seva porteria en el moment menys oportú. Aquest cop havia xutat Perea. Gol, cop dur. Ho va intentar arreglar el central abans del descans, rematant amb el cap una falta llunyana. No va trobar porteria i qui sap si, deixant-la, Stuani ho hauria tingut millor per connectar la pilota.

S'esperava una reacció en tornar dels vestidors. El que es va trobar l'equip d'Unzué va ser una nova gerra d'aigua freda. Aquest cop en forma de lesió. En una topada fortuïta amb Iza, Jairo es va fer mal al turmell. Va ser retirat del camp en llitera i aplaudit per la que va ser la seva afició l'última temporada. La banqueta va reaccionar amb rapidesa i va entrar Gallar en el seu lloc. El vallesà va ser el primer dels tres canvis que, amb el pas dels minuts, es van anar succeint. Després entrarien Mojica i Jonatan Soriano. Molta pólvora. Ni així es va generar clar perill. Sí, els gironins van anar augmentant les revolucions i, veient que el gol no arribava, va llançar-se en tromba tot buscant l'empat. No el va trobar Aday, però va estar a prop. De cap i entrant des del darrere, va enviar la pilota llepant el travesser. Una estona abans Perea havia enviat un llançament de falta a prop de la porteria. Un dels pocs avisos dels gaditans, que es mantenien ferms al darrere, no deixant que Samu Sáiz ni Borja conectessin. Un cop que ho van fer, Sáiz va xutar desviat. Les opcions començaven a morir a tocar del temps reglamentari, quan Stuani veia la segona groga. Desesperat i fora del partit, l'uruguaià va deixar amb un de menys els seus i es perdrà la visita de dimarts a Almeria. Calia un miracle. El va buscar Gallar, però va enviar l'esfèrica massa amunt. I si va arribar un gol, aquest va ser del Cadis. En una ràpida transició, Alcalá va tornar a estar desencertat. Pèssim refús que va aprofitar Álex Fernández per deixar-ho tot dat i beneït.