Anunciat l'adeu de Pablo Machín, que va fer les maletes seduït per l'oferta irresistible que li arribava des de Sevilla, a Girona es va posar la primera pedra cap a una transició que encara dura i que, més d'un any després, encara ha de trobar el seu rumb. L'estil marcat d'aquell equip, el que entrenava el sorià, s'ha difuminat. Era reconeixible, per més que passessin els anys i canviessin les plantilles. Peces noves, però la mateixa filosofia. Sense ell, es navega a la deriva, tot intentant assemblar-se o ser quelcom sense haver-ho aconseguit. La proximitat del Manchester City i tot allò que l'envolta ha instal·lat la idea a Montilivi que el joc de possessió és el millor camí per arribar a l'èxit. Tenir la pilota, mimar-la i cuidar-la. Una idea romàntica i molt seductora si se sap dur a terme. Fins ara, o no s'ha sabut executar com està previst o els resultats no són els esperats. A Primera, i amb un entrenador amb passat al Barça com Eusebio Sacristán, la cosa no va funcionar. Van passar 38 jornades i ni es va prémer la tecla correcta, ni es va aconseguir l'objectiu. Aquesta temporada, superat el sotrac del descens, s'ha buscat un camí similar amb Juan Carlos Unzué, també amb una idea de joc similar, basada en el que va aprendre en el seu pas pel Camp Nou. La diferència amb el curs anterior és que ara, gràcies a un pressupost exagerat i de rècord, el Girona disposa d'uns recursos que l'han dut a configurar una plantilla teòricament de luxe. La més cara, arran de disposar del sostre salarial més alt del campionat. Passades sis jornades, ni els diners ni tampoc els noms han servit per a massa i l'aposta pel joc combinatiu no s'ha traduït en punts. Ja no només això; tenir la pilota i generar perill a dia d'avui són antòmis per un equip que, tot i voler mirar cap amunt, té més a prop el descens del que voldria.
Els números, que no menteixen, així ho confirmen. Parlen d'un Girona inofensiu, malgrat ser capaç de tenir la pilota més que el rival en la majoria de partits. Cosa que, com ha quedat demostrat fins ara, de poc li ha servit. A grans trets, dues conclusions per explicar-ho. La primera és que el de Juan Carlos Unzué ha monopolitzat la possessió en quatre de les sis jornades jugades fins ara. Curiosament, en cap d'elles ha guanyat. Es va atipar de pilota al Carranza (63,7 per cent) i va perdre. També va caure el dimarts a Almeria amb un 51,8 per cent. A Albacete, tres quarts del mateix (54,7) mentre que de poc va servir dominar l'Sporting (59,7) per acabar empatant a l'últim minut. Quan la possessió ha sigut seva, el Girona només ha sumat un punt de dotze possibles. Ara bé, sí que ha guanyat quan ha sigut el rival el que més temps ha tingut l'esfèrica. Ha passat amb el Màlaga i el Rayo, a Montilivi. Contra els andalusos, la possessió dels blanc-i-vermells va ser del 47,2 per cent. Amb els madrilenys, del 42,4 per cent. Molt menys encara. Tot i això, 1-0 i 3-1 al marcador, respectivament.
La segona conclusió, relacionada amb això mateix, és que dominar la possessió no està servint pràcticament de res. Perquè ara mateix, i en aquest inici del curs, l'equip és dels que menys perill genera a la porteria contrària. Només hi ha cinc conjunts en tota la lliga que han xutat menys a porteria. Són molt pocs. La resta, ho han fet més vegades o les mateixes. I això, tenint en plantilla homes com Cristhian Stuani, Borja García, Samu Sáiz, Jozabed Sánchez o Àlex Gallar, per dir-ne alguns. El Girona és el sisè equip de Segona que menys xuts entre pals ha realitzat. En sis jornades n'ha acumulat 19. Això vol dir que, per partit, llança unes tres vegades a porteria. Molt poques per a un teòric aspirant a l'ascens. Està a anys llum de l'Almeria, el líder de la categoria i qui també domina aquest aspecte. Els andalusos han fet 12 gols (el doble que els gironins) i ja sumen 32 xuts a porteria. Els únics que generen menys perill que els d'Unzué són el Mirandés (18 xuts), Las Palmas (15), Màlaga (15), Elx (14) i Albacete (10).
