El millor del partit del Girona d'ahir a El Alcoraz és que, fins als darrers instants, molts dels dos centenars de seguidors del Girona desplaçats a Osca continuaven animant. Encara que el seu equip no els hagués donat motius per fer-ho. Una imatge, la dels aficionats donant suport després d'un primer temps paupèrrim, que no amaga ni la relativa millora de la darrera mitja hora, ni la nova desgraciada actuació d'Ocón Arraiz al VAR anul·lant el gol de l'agònic empat marcat per Jonathan Soriano, demostren que el pas per Primera Divisió ha deixat un pòsit a la ciutat. Hi ha afició. I res més? Si s'ha de jutjar pel vist a Osca, la resta de l'herència és gairebé tan poc perdurable com les graderies provisionals que han aparegut, i en part ja desaparegut, a l'estadi de Montilivi.
El Girona ha tornat a Segona amb molts diners a la butxaca, l'equip de la categoria que més pot pagar els jugadors, però el pas per Primera no sembla que hagi deixat una identitat esportiva a l'equip. A què vol jugar aquest Girona? A tenir la pilota i al futbol combinatiu que agrada als propietaris i els dos entrenadors que han passat per la banqueta des de la sortida de Pablo Machín? Fins al descans, el Girona no va fer res. Absolutament res. Ja no és qüestió que jugui Granell, o no ho faci, com ahir. Ni que Samu Sáiz estigui a la banqueta o que, com també ahir, surti de titular per jugar per darrere de Stuani i veure si pot repetir la màgia dels minuts que va sortir contra el Las Palmas. És que el Girona proposa entre poc i res. Sempre a l'espera que Stuani resolgui amb el seus gols encara que l'equip no hagi generat.
Ahir amb Gumbau (sí, és cert la plantilla més cara de Segona Divisió no té cap migcampista de perfil defensiu), acompanyat només per Diamanka i molt talent per davant (Jozabed, Samu Sáiz, Álex Gallar i Stuani) el Girona no va fer res, absolutament res, un autèntic desert, en atac, al primer temps. I és que no és qüestió de dibuixos o de números. És qüestió de futbol. I aquest Girona, de futbol no en té. O almenys no l'ensenya.
I mentrestant l'Osca va anar a la seva. El gol del japonès Okazaki en el tram final de la primera part feia justícia al que s'havia vist fins al moment. El davanter fitxat del Leicester va caçar una pilota dins de l'àrea per enviar-la de forma inapel·lable al fons de la portera de Juan Carlos. El porter del Girona no hi va poder fer res. De fet, ja havia fet prou fins aquell moment. Perquè, mentre els seus companys no havien començat a jugar ahir a El Alcoraz, Juan Carlos ja havia hagut d'intervernir per evitar els primers gols de l'Osca. En el minut 10, Ferreiro ja el va posar a prova amb un bon xut; poc després vas ser l'experimentat Mikel Rico el que el posar a prova; i encara bastant abans de la mitja hora va ser el defensa Josué Sa el que gairebé obre el marcador. Unes vegades era el porter del Girona, altres la rematada els marxava per poc però, amb els catalans navegant pel camp, ni aquestes tres ni les que varen tenir després de Sergio Gómez i un altre cop Mikel Rico no varen acabar en gol. El Girona va passar fluix, pels seus mèrits, i encara hauria pogut anar al vestidor amb el marcador igualat si no hagués estat per Okazaki.
A la segona part, el Girona havia de millorar. Bàsicament perquè fer-ho pitjor era molt i molt difícil. Per no dir impossible. I, d'entrada, en els primers minuts, la millora no es va veure per enlloc i només de començar Ferreiro ja hauria pogut marcar el segon gol de l'Osca. Un altre cop Juan Carlos i les seves mans salvadores. Juan Carlos Unzué va ser el primer a no veure-ho gens clar i ben aviat va fer dos canvis de cop fent entrar Àlex Granell i Marc Gual. La darrera mitja hora del Girona va ser diferent dels seixanta minuts anteriors. Però determinar si la clau d'això va ser el pas endavant dels gironins, en agressivitat com diria després Unzué, o per la passa enrere de l'Osca en veure's per davant en el marcador ja serà qüestió de cadascú. Per al tècnic del Girona està clar que va ser una millora molt clara. Diuen que sempre és millor veure el got mig ple...
El que sí és cert és que el Girona es va recordar que arribar per la bandes i buscar les centrades cap a Stuani és una de les seves millors armes. Mojica va tenir bastant més protagonisme. Sense arribar a rematar entre els pals, el Girona va rondar la porteria de l'Osca i va generar alguns nervis a la parròquia local. A l'altre costat, però, la recerca del Girona va deixar més espais a un Osca que, a la contra, podria haver marcat el 2-0 i el 3-0 d'haver estat una mica més encertats els seus davanters. A vuit minuts per al final, el japonès Okazaki va fer lluir Juan Carlos quan el públic ja cantava el seu segon gol. El porter del Girona va evitar que el 2-0 de l'Osca i, de passada, va permetre al seu equip gaudir d'una última gran oportunitat que, en cas d'haver acabat transformant-se en un gol legal si el VAR hagués validat el gol de Jonathan Soriano, li hauria donat un punt que hauria estat tan valuós com segurament injust pels mèrits dels dos equips. Des d'una sala a Las Rozas, l'inefable Ocón Arraiz va interpretar que hi havia falta prèvia al gol de Jonathan i no va arribar un empat que tampoc hauria amagat el fluixíssim partit del Girona.
https://playerclipslaliga.tv/embed?media=y7ScVDTT&user=5d4165e7ddb66776bb841407&playlist=false&autoplay=false&muted=false
OSCA: Álvaro Fernández, Miguelón Llambrich, Luisinho, Pulido, Josué Sá, Mosquera, Mikel Rico (m.66, Eugeni), Juan Carlos Real, Okazaki, Sergio Gómez (m.84, Jaime Seoane) i Ferreiro (m.73, Javi Galán).
GIRONA: Juan Carlos, Aday, Mojica, Alcalá, Juanpe, Gumbau, Diamanka (m.56, Granell), Jozabed (m.71, Jonatan Soriano), Stuani, Samu Sáiz i Gallar (m.56, Gual).
GOLS: 1-0, m.42, Okazaki.
ÀRBITRE: De la Fuente Ramos (Castellanomanxec). Ha amonestat Galán (Osca) i Diamanka, Gumbau, Granell, Samu Sáiz i Stuani (Girona). VAR: Ocón Arráiz.
INCIDÈNCIES: 6.586 persones a l'Alcoraz.
