El Girona ha dit prou a viure a l'altre costat, en un món obscur i ple de dubtes que amenaçava de fer trontollar ja la cadira del tècnic, com si estigués condemnat a viure en un capítol etern de Stranger Things. A Santander, «el germà ric de Segona», com l'havia batejat un diari, l'equip de Juan Carlos Unzué va acabar amb la funesta ratxa de quatre derrotes seguides lluny de Montilivi (nou s'hi hi sumem les cinc del funest tram final de Primera) agafat a Stuani i a una bona primera part, i a un 0-2 de Gumbau que va arribar a vint minuts del final, quan els locals més pressionaven. El 0-3 de Granell, amb una espectacular rematada des de fora l'àrea, ja va ser l'estocada final. Més que tres punts el que realment va guanyar ahir va ser tranquil·litat. Perquè tothom sap que això de Segona és més llarg que un dia sense pa, i que els ascensos no se celebren a la tardor. Però també és de domini públic que el gallet de la categoria, a qui en cada desplaçament li recorden que és qui bat tots els rècords de límit salarial i l'esperen amb les eines esmolades perquè és el rival a batre, no es pot permetre passejar-se com una ànima en pena per cap estadi. I menys en camps d'un recent ascendit com el Racing, on es guanyen i perden lligues o, en aquest cas, números per batallar per l'ascens directe a Primera.

El Racing es prenia el partit com una reversió moderna del clàssic David contra Goliat. Amb els papers canviats, és clar, perquè aquí, avui, el poderós és el Girona i no un conjunt càntabre que atresora, això no és res, 44 temporades a Primera. Anit, el tècnic local havia dit que descartava plantejar un futbol directe perquè considerava que Unzué disposa de jugadors molt alts i no se n'haguessin sortit. Per això el seu pla va passar per intentar entrar per les bandes, amb Lombardo exigint a Aday i Yoda. El tècnic del Girona, per la seva banda, satisfet perquè dijous la cosa havia anat bé a Montilivi contra el Deportivo, va decidir recórrer als mateixos 11 homes de sortida. Era la segona vegada en 10 jornades que el preparador donava continuïtat a una alineació. I aquests futbolistes li van donar la raó allargant els brots verds que s'havien albirat dijous i demostrant que, potser sí, aquest Girona comença a saber a què juga. I si la proposta és com la d'ahir a Santander, sobretot a la primera part, la cosa pot pintar més bé que no pas semblava fa quinze dies a Osca.

I a què juga? Ahir, a tornar a tenir la pilota, però sobretot en la primera mitja hora, a moure-la amb criteri i velocitat fins a arribar a marejar el Racing en els primers minuts. Aquell Girona que semblava un equip d'handbol en les anteriors sortides, movent la pilota d'un costat a l'altre, amb escasses idees, va donar pas a una versió molt més eficaç i frenètica. Borja García, amb clarividència, és un futbolista fonamental, de Primera Divisió, i de les seves botes va néixer el 0-1, amb una centrada per l'esquerra que Stuani va enviar al fons de la porteria de Luca Zidane als cinc minuts de partit. Era la primera arribada clara, i va acabar en barraca. No es va frenar, l'equip d'Unzué, que va seguir a la seva, volent aprofitar que per primera vegada s'havien avançat a fora aquest any. Stuani va tenir el 0-2 abans del quart d'hora, però li va sobrar l'última retallada. Un cop de cap d'Alcalá abans de la mitja hora va ser la darrera ocasió clara visitant, que sigui per l'impetu que hi començaven a posar els locals o pel desgast van anar perdent gas i rebaixant revolucions al partit. Això no li va anar gens malament al Racing, que tot i no tenir cap oportunitat, va començar a sovintejar més l'àrea de Juan Carlos. I ja se sap, això engresca l'afició, i sempre és un perill quan l'avantatge és tan magre. Ortiz, comandant l'equip, i Enzo Lombardo van ser els homes més perillosos, però per fortuna al descans s'hi va arribar amb el partit encarat.

Guanyar passava per no repetir errades com les de Gumbau a l'inici de la segona part, que va perdre una pilota a camp rival que va permetre al Racing sortir amb una ràpida contra, sense conseqüències. I el Girona no se'n va assabentar fins que David Rodríguez li va posar l'ai al cor. Era qüestió de posar seny al partit, que no tenia un amo clar, i aprofitar que el Racing anava a batzegades. Capaç d'inquietar el Girona, però també de desesperar la seva afició (que va xiular en moltes fases del partit) amb imprecisions impròpies. En qualsevol cas el joc era trabat, tallat amb faltes contínues, i sense la velocitat que els visitants hi havien sabut posar al principi. Borja apareixia a comptagotes i d'això els gironins se'n ressentien.

Que el partit es faria llarg el Girona ho va tenir definitivament clar amb una rematada de Barral que va anar al pal esquerre de Juan Carlos amb gairebé mitja hora encara de joc per davant. Els d'Unzué havien perdut la frescor i s'empetitien a cada minut i, ves per on, en una acció aïllada va arribar el remei definitiu per deixar de patir. El 0-2 de Gumbau, revisat pel VAR tot i que havia semblat molt clar, va silenciar El Sardinero, va refredar els jugadors del Racing i va permetre als gironins el final plàcid que poc abans no s'haurien ni pogut imaginar. Gual va xutar després d'un atac per la banda esquerra i el rebuig el va afussellar el migcampista de Campllong. Ja no va quedar temps per a res més, bé, sí, per a un golàs de Granell ja en la recta final, amb un xutàs des de fora l'àrea, que va acabar de buidar la grada d'El Sardinero. Fantasmes esvaïts i avís als rivals. El Girona ja és aquí.