L'estiu del 2014, Aday Benítez era presentat com a nou jugador del Girona a la sala de premsa de l'estadi de Montilivi. Lluny de ser un fitxatge mediàtic, la seva arribada va despertar poca expectació, com la majoria de cares noves que desfilaven pel club en aquella etapa. Ell, sense fer massa soroll, va prometre treball i dedicació, agraint la confiança que li havia transmès el club i, sobretot, Quique Cárcel. El director esportiu ja l'havia pescat uns anys abans del Sant Andreu per endur-se'l a L'Hospitalet, per la qual cosa el coneixia a la perfecció. Aday, venint de qui venia la proposta, no va dubtar ni un segon, tot i que arribava a un equip que s'acabava de salvar de miracle amb Machín el curs anterior. S'havia desvinculat del Tenerife, on havia viscut un any agredolç: era la seva primera experiència a Segona A, però la temporada havia estat marcada per les lesions. Per això, aquell dia a Montilivi no feia altra cosa que demanar continuïtat. Tenia ganes de trobar un lloc a prop de casa on es pogués passar uns quants anys. I així ha sigut, perquè diumenge passat al Sardinero vivia una nit d'allò més especial. Complia el seu partit oficial 150 com a blanc-i-vermell. Ho va fer actuant al lateral dret, una posició que de ben segur que mai s'hauria imaginat ocupar quan va decidir estampar la seva signatura per vestir de blanc-i-vermell.

Aterrat per actuar com a migcampista ofensiu, la seva polivalència li ha permès adaptar-se a qualsevol sistema i situació, fent-se un lloc a l'onze i guanyant-se la confiança dels entrenadors que han passat per la banqueta. De fer d'extrem, mitjapunta o fins i tot davanter, Machín el va acabar reciclant com a carriler, posició on més ha brillant, amb la seva clara vocació per anar a l'atac i una defensa que cada cop ha polit més. Aquí també el va posar Eusebio, encara que amb el de La Seca, Aday ben poc va poder jugar per culpa d'una greu lesió al genoll. Ara, amb Unzué, tres quarts del mateix, però fins i tot pot fer de lateral. Esquerre o dret, és indiferent. Viu la seva sisena temporada al Girona després d'un any gairebé en blanc on, fins i tot, va arribar a pensar que el millor que podia fer era penjar les botes. Un gran treball físic i també mental, sumats al seu tarannà i compromís per un club que estima des de fa temps (és un dels veterans i també capità del vestidor), no han aconseguit esborrar les seqüeles d'aquella lesió, però sí que li han permès poder jugar de nou. Va ser el primer que, després de confirmar-se el descens, va confirmar que ell continuaria a la plantilla, encara que fos a Segona. Deu jornades després, és el cinquè futbolista de la plantilla amb més minuts (764 en 9 partits, 8 d'ells sortint a l'onze titular).

En poc més de cinc anys, Aday acumula 150 partits oficials amb els gironins, amb un balanç de 66 victòries, 34 empats i 50 derrotes. Va debutar el mes d'agost del 2014, contra el Racing a Montilivi, i el mateix rival però canviant d'escenari, aquest cop a Santander, li ha servit per arribar a aquesta xifra rodona. Completen l'estadística els set gols que ha marcat i les 33 targetes grogues i una de vermella que ha vist al llarg d'aquest temps.

«Vinc de viure un any molt fomut per culpa d'una lesió de llarga durada. Ningú s'esperava que podria tornar i jugar tants minuts. Per això aquest moment és tan feliç per a mi. Compleixo els 150 partits i ho faig guanyant fora de casa. Estic molt content, no puc explicar-ho de cap altra manera», deia el de Sentmenat a la zona mixta del Sardinero. De la seva etapa com a blanc-i-vermell destacava «el dia de l'ascens i potser el de la victòria contra el Reial Madrid», perquè «són els més històrics», tot i que assegurava que «em quedo amb aquest 0-3, perquè arriba després d'una ratxa molt dolenta». Admetia també haver viscut algun moment «difícil», com ara «el descens», que va ser «molt dur». «Per sort, en tot el temps que fa que estic en aquest club he viscut dies molt bons». Aprofitava també per recordar tots els esforços que fa dia rere dia per poder estar en condicions. «Em sacrifico molt durant la setmana. No només en els entrenaments, sinó per tot el treball. Anys enrere no m'hauria imaginat que la vida de futbolista podia ser així».