Agafar velocitat comença a ser una obligació. Perquè encara que la Lliga estigui als seus inicis i falti molt per jugar, el Girona pot entrar -sense voler-ho, evidentment- en una espiral que no el beneficiarà de cap de les maneres si continua concedint tants punts als seus rivals. El Cadis, primer classificat, ja té un avantatge de cinc jornades, tot i que s'ha de tenir en compte que té un partit més. Seguir encadenant punxades pot significar que, de les dues places d'ascens directe, quan ens n'adonem ja només en quedarà una. I això no impedeix que l'inici dels andalusos està sent excepcional; però és que el dels blanc-i-vermells està lluny ja no només del que se suposa que havia de ser quan es va confeccionar una plantilla plena de recursos, si no quant a una mínima regularitat que encara no ha pogut trobar. Com a mínim, i això ja és un gran què, els homes de Juan Carlos Unzué, que encara no s'ha tret de sobre l'immens interrogant sobre si se'n sortirà, han trobat un punt de partida interessant.
El canvi d'intensitat, actitud i intencions que es va produir contra el Deportivo va tenir la seva continuïtat en el desplaçament a Santander, en què el Girona va posar fi a una maledicció a camp contrari que durava més de mig any, i també en la derrota contra l'Elx de la setmana passada. Perquè tot i perdre, les sensacions que va transmetre l'equip van ser prou bones. Sense anar més lluny i per posar un exemple qualsevol, millors que en la victòria a Montilivi contra Las Palmas, en què va ser xiulat per l'afició. L'inici de Lliga, però, i la falta de resultats -especialment durs van ser els quatre primers desplaçaments sense puntuar- fan que tot agafi una dimensió molt més gran i que el marge de reacció sigui cada cop més petit. Perquè l'entorn i la mateixa direcció esportiva no perdonaran no trobar un rumb fix que porti a allò que vol tothom: una estabilitat que sigui sinònim de situar-se, clarament, a la part alta de la classificació.
Acabada la fase d'adaptació
De fet, el mateix Juan Carlos Unzué ahir es va posicionar i va reconèixer que el procés d'adaptació al qual s'ha anat referint al llarg d'aquest inici de campionat ja s'ha acabat. El Girona, que té un marge de millora indiscutible i evident, ja no podrà agafar-se al fet que li falta temps i rodatge per estar al seu millor nivell. Les excuses, avui, es queden a Montilivi. I això no va de guanyar o perdre, malgrat que tothom sap que els resultats seran els que marquin el futur de la, teòricament, millor plantilla de la Lliga SmartBank. Això va de mantenir una identitat i uns patrons comuns que es troben a faltar. Perquè l'equip dona la perillosa sensació de ser imprevisible i no garantir una fiabilitat que ningú hauria de posar en dubte. Quina imatge es veurà al Carlos Tartiere? La positiva, aquella que va convèncer contra el Deportivo, el Racing o en alguns moments dels partits contra el Màlaga i el Rayo Vallecano? O la negativa, la que va fer treure els colors en partits com el de Cadis o Almeria? Un aspirant a l'ascens a Primera ho hauria de tenir clar.
L'Oviedo, ni de bon tros, serà un rival que posi cap mena de facilitat. Transformat amb el canvi d'entrenador, encadena dues victòries i dos empats en les últimes quatre jornades, en què ha aconseguit sortir de la zona de descens. Encomanats a un dels futbolistes més estimats que hi ha a Montilivi, Alfredo Ortuño, tenen una mancança que el Girona hauria d'aprofitar: no han guanyat cap partit al costat de la seva afició. Ortuño, per cert, no serà l'únic perill dels locals, perquè Saúl Berjon es troba en un moment de forma molt interessant.
Pocs canvis a l'alineació
Veure Samu Sáiz i Borja García junts en un terreny de joc és un dels estímuls principals que Montilivi espera amb il·lusió. Fins ara, les aparicions de Sáiz s'han produït en comptagotes; però gairebé sempre que ha intervingut han passat coses. Contra l'Oviedo, Juan Carlos Unzué farà un canvi obligat: Mojica o Brian Oliván entraran per Aday Benítez, amb molèsties. Poc amant de fer cap canvi des del partit contra el Deportivo -només ho ha fet per obligació, com amb la lesió de Jozabed o la convocatòria de Mojica amb Colòmbia-, segurament mantindrà totes les peces que té a disposició, un fet que farà que Sáiz esperi el seu torn des de la banqueta. Granell i Gumbau formaran el doble pivot, Gallar i Marc Gual els vèrtexs ofensius, i Borja García se situarà just per darrere de Stuani, l'argument més vàlid d'un Girona necessitat de resultats per poder créixer.
Perquè una nova punxada, sobretot si va acompanyada de males sensacions, tornarà a situar Juan Carlos Unzué en el punt de mira. L'exigència és altíssima, i no pot ser per menys. Sortir endollats és una obligació. I si, com a Santander, l'equip fa la feina des de bon principi, molt millor. Així tothom estarà més tranquil i sentirà que és possible pujar a Primera. Perquè ho és, però falta creure-hi.
