Diu la dita del món del futbol «entrenador nou, victòria segura». Ahir a Montilivi no es va complir el que s'esperava. L'equip no va reaccionar al missatge del director esportiu i sense Unzué a la banda vam tornar a presenciar un partit d'un Girona trist, apagat i sense idees. Ni de penal i a l'últim minut es va poder guanyar un duel on el més just era l'empat. Stuani la va tenir i, des del punt on fins ahir encara no havia fallat mai, va enviar la pilota al pal. Quan arriba un missatge nou al vestidor els futbolistes s'activen, uns perquè volen continuar jugant tal com ho feien amb el tècnic cessat, altres perquè creuen que els pot arribar l'oportunitat que fins ara se'ls havia resistit. L'activació del grup, la motivació que suposa el canvi i les ganes de voler demostrar novament la vàlua de cadascun d'ells fa que estiguin més concentrats del normal i disposats a rendir al màxim nivell competitiu. No per manca de ganes però sí per falta de frescor, els gironins no van mostrar prou ambició per buscar la victòria.

El primer onze del nou entrenador. Juan Carlos Moreno va debutar com a màxim responsable de l'equip tècnic del Girona apostant per un 1-4-2-3-1. Les idees eren clares des de l'inici. Juan Carlos continuava a la porteria; al darrere, amb les baixes obligades d'Ignasi Miquel i Juanpe, la parella de centrals no presentava dubtes: Alcalà era el central dretà i Ramalho, l'esquerrà. Als laterals, l'objectiu era buscar molta amplitud, profunditat i arribada, Aday a la dreta i Mojica a l'esquerra. Les variants més significatives arribaven a partir del mig camp, on va situar un doble pivot amb Gumbau i Diamanka com a encarregats d'aportar l'equilibri atac-defensa. La compenetració d'aquests futbolistes era bàsica per poder col·laborar en les jugades d'atac buscant sortides de pilota de forma constant, com també aplicar-se en el treball defensiu saltant a la pressió cap a l'adversari. On sí que es van produir canvis importants va ser a les posicions de mitges puntes. Pel centre i com a enllaç per elaborar les jugades d'atac s'hi va situar Borja Garcia; a les bandes, Samu Sáiz, jugador molt poc utilitzat per Unzué, va jugar a peu canviat a l'esquerra mentre Jairo tornava a la titularitat per ocupar la dreta de l'atac. Un moviment ofensiu característic d'aquest sistema passa pel recorregut dels jugadors de banda. Sáiz i Jairo partien de banda buscant amplitud per ocupar els passadissos interiors, l'espai creat l'ocupaven o bé el lateral o Borja García, que es desmarcava per poder rebre lliure de marca. En punta no hi ha dubtes ni canvis ja que la confiança cap a Stuani continua intacte. Maffeo al darrere i els atacants Marc Gual i Àlex Gallar van ser els futbolistes més habituals en les alineacions d'Unzué que es quedaven a la banqueta per sortir al final.

Un Girona més pràctic. Sense complicar-se a la zona d'inici vam poder veure com Juan Carlos triava quan tocava sortir mitjançant el joc combinat o bé quan era necessari realitzar un futbol més directe. L'equip no assumia riscos en zona defensiva, buscava sortir amb la pilota controlada quan l'Alcorcón no pressionava a dalt però no es complicava i desplaçava en llarg per superar línies quan preveia problemes a la sortida. Les centrades d'Aday i sobretot les de Mojica portaven perill. El colombià es beneficiava dels moviments de fora cap a dins que realitzava Samu Sáiz mentre Stuani esperava a l'àrea madrilenya per la rematada. L'uruguaià es va mostrar actiu, recollia la majoria de desplaçaments en llarg i provocava faltes jugant d'esquena a porteria. A diferència del que ens té acostumats ahir Stuani no va marcar en la primera ocasió que va disposar, primer va enviar fora una rematada de cap i posteriorment va veure com Dani Jiménez li aturava la més clara del primer temps en una rematada a un sol contacte amb l'interior del peu esquerre.

El bloc defensiu. L'aspecte defensiu ha estat una de les mancances que ha mostrat el Girona en aquest inici de campionat. El bloc defensiu ha tingut problemes en la pressió i en la recuperació de pilota, ha estat feble tant en accions individuals com en el treball col·lectiu. Els gironins són unsdels equips més golejats. Els sis gols encaixats en les darreres jornades no han ajudat i la falta de domini de situacions dins l'àrea pròpia ha suposat un hàndicap significatiu. Pel partit d'ahir guanyava molta importància la capacitat competitiva de tot l'equip en el moment de defensar. L'actitud, el sacrifici, els esforços individuals, les ajudes, les cobertures, l'agressivitat i la intensitat són aspectes necessaris en qualsevol equip. L'aspecte competitiu és bàsic davant qualsevol adversari i el Girona no es pot permetre el luxe de relaxar-se en cap moment. Ahir pressionava a dalt quan perdia la pilota, lluny de replegar la idea passava per avançar línies, saltar posicions endavant i condicionar el joc dels visitants. Deixar la porteria a zero va suposar una de les millor notícies del matí.

Encallats a la segona part. A la represa, l'equip va tornar a generar dubtes. Si durant els primers quaranta-cinc minuts els madrilenys pràcticament no van arribar a la porteria gironina, l'inici del segon temps va ser diferent. El Girona no presentava un ritme alt de joc, la pilota circulava massa lenta i els visitants anaven imposant la seva idea de joc. Les primeres oportunitats eren per a l'Alcorcón, que s'aprofitava dels espais que anava deixant la defensa local. Les faltes i les aturades eren una constant, el joc s'aturava sovint i el partit quedava mancat de ritme i intensitat. Futbolistes que necessiten estar en contacte amb la pilota com Borja i Sáiz no estaven còmodes sobre la gespa, l'equip planer en el seu joc estava encallat i no trobava els recursos suficients per desorganitzar un rival a qui l'empat li semblava bé. Al final Moreno va acabar amb el trident que utilitzava Unzué habitualment, Gual i Gallar van acompanyar Stuani. Refrescar l'atac per poder sorprendre podia suposar una solució.

Unzué, condicionant dels resultats. Els moviments a la banqueta del Girona no s'han fet esperar i, a diferència del que va passar la temporada passada, la direcció esportiva ha decidit actuar de forma immediata. Les sis derrotes en les dotze primeres jornades de campionat van generar dubtes sobre el nivell competitiu de l'equip. El problema no era de la distància de punts que es generava entre el Girona i els equips davanters, el que realment preocupava a Quique Càrcel eren les sensacions que mostrava un equip irregular, tou en defensa, poc intens i lluny del nivell esperat. Unzué va intentar buscar solucions similars a les que intentava Eusebio la temporada passada, amb variables ofensives i defensives modificant l'esquema, però sense trobar la fórmula adequada.