Sens dubte, la millor imatge del Girona-Alcorcón (0-0) va ser l'ovació que va endur-se Fran Sandaza per part de Montilivi. L'afició va haver d'esperar fins al minut 92 per poder aclamar un dels herois de l'ascens a Primera, però el davanter castellà va poder acomiadar-se dels blanc-i-vermells després de no haver tingut l'oportunitat abans en ser descartat l'estiu de 2017. «El Girona sempre serà casa meva. M'hi trobava molt a gust i em sentia estimat. Al final m'he pogut acomiadar entre cometes de l'afició. No vaig poder en el seu dia, però per mi és un orgull haver-ne format part i sempre els portaré al cor. M'hagués agradat jugar una mica més», explicava agraït.

Sandaza va aterrar a terres gironines la temporada 2014-15 i ràpidament va posar-se el públic de Montilivi a la butxaca. Va convertir-se en un ídol i va formar part del camí que va portar els blanc-i-vermells fins a tocar el cel de l'elit. Des de l'ascens frustrat contra el Lugo fins a aconseguir-lo la temporada 2016-17 -en la seva segona etapa a Girona- amb un empat contra el Saragossa. Dos anys més tard, Sandaza va tornar a Montilivi com a jugador de l'Alcorcón «en un partit poc vistós per a l'espectador».

«L'empat és positiu perquè hi ha hagut poques ocasions. El Girona ha controlat més el joc i el penal del final ens podria haver suposat la derrota, però li ha faltat arribar més a la nostra àrea», considerava el davanter. Respecte a la situació del Girona a la Lliga, que és un desencís constant, Sandaza va considerar que «no és per alarmar-se». «A Segona és molt difícil pujar. A vegades, encadenes tres partits guanyant i ja estàs a dalt. Es premia la regularitat de cada equip i el Girona té un equipàs, que en algun moment ha de despertar de manera més positiva».

El castellà va anar més enllà recordant que «la pressió per pujar és un factor afegit i que el canvi d'entrenador sol donar una injecció de moral».