02 de novembre de 2019
02.11.2019
Diari de Girona

L'orgull gironí es manté viu a Montilivi

Uns 800 aficionats donen escalf a l'equip en un entrenament de portes obertes

02.11.2019 | 00:59
L'orgull gironí es manté viu a Montilivi
L'orgull gironí es manté viu a Montilivi

«Poder passar un matí d'aquesta manera fa que els nens sentin més els colors», assegurava l'Anna Figa, que ahir somreia mentre veia el seu fill Pol, de quatre anys, gaudir de les activitats que el club va preparar a la Fan Zone, coincidint amb la jornada de portes obertes de l'entrenament del primer equip. «Quan passeges per la ciutat, es veuen molts nens i nenes vestits amb la samarreta del Girona. Això vol dir alguna cosa», reflexionava. El descens, que ningú pot negar que ha repartit certa tristor, no ha estat capaç d'esborrar la feina dels últims anys, en què l'afició gironina es va sentir guanyadora com mai abans. «Venim d'estar molt amunt i per això fa tant mal, baixar; no tenim cap més remei que acceptar-ho. Però estar dos anys a Primera ha estat com una mena d'impuls per a tothom». La jornada, totalment festiva, fins i tot va fer oblidar momentàniament la irregularitat d'aquest inici de Lliga. Els 800 fidels que es van acostar a Montilivi no van tenir temps a pensar en res més que no fos passar-s'ho bé, tal com explica la Mireia Pimas: «El meu fill, en Roc, també de quatre anys, està gaudint molt. Ell és del Girona, és el que ha viscut. I de l'Stuani, per descomptat. Si et sóc sincera, és tan petit que no crec ni que s'hagi adonat, que hi ha hagut un canvi de categoria. Tot això no l'afecta». I la mare creu que s'hi tornarà? «L'esperança no s'ha de perdre, ja ho diuen; però és complicat. Estar a l'elit ens havia donat vida, hem passejat el nostre nom amb molt d'orgull».

De 10 a 14 hores, les portes de l'estadi es van obrir i els més petits van poder passar per un photocall, pintar-se la cara amb els colors blanc-i-vermells, fer un concurs de tocs, circuits de velocitat i futbolins humans, entre d'altres. «Tenim una cosa molt bona respecte al passat, i és que abans era impensable que un nen tingués el debat de ser del Girona o d'un altre club. El Girona no entrava en l'equació i ara sí», deia Jordi Masmitjà, que creu que l'angoixa que planeja al voltant de l'àrea esportiva no porta res de positiu. «Ens hem tornat massa exigents, i els xiulets fan mal. Tots plegats hem de tornar a situar-nos i saber realment on estem perquè sembla que si no marquem aviat o rebem un gol massa de pressa, ja no hi ha res a fer. Això no pot ser, hem de recuperar la il·lusió del passat». Stuani, Borja García, Samu Saiz, Àlex Granell i tota la plantilla excepte els lesionats Juanpe, Aday Benítez i Jozabed van fer les delícies durant l'entrenament, en què algunes de les accions van ser ovacionades i Ignasi Miquel es va dedicar a fer cursa contínua.

Pep Lluís Martí va donar mostres de la intensitat que exigeix: ho va fer en els rondos, en l'estratègia o en un a part amb Marc Gual, en què el davanter va assajar moviments amb finalització. «Amb aquest entrenador anirem bé, ens falta agafar una bona dinàmica per creure-hi», continuava Masmitjà, que encara conserva el record del pas per la Primera Divisió. «Ha estat increïble haver-nos pogut enfrontar a clubs tan grans. El descens em va saber molt greu, sobretot per com es va produir: ho teníem molt bé per salvar-nos però no es va gestionar com tocava. Podem pujar? És clar que sí, però no en farem prou només tenint una gran plantilla, que la tenim. Ens pensem que jugar a Segona és fàcil perquè venim d'on venim; i no, no ho és».

El portal web Besoccer va donar l'oportunitat a una desena de nois i noies d'entre 5 i 14 anys de poder fer una roda de premsa al capità del Girona, Àlex Granell, un cop acabat l'entrenament. «Ahir ho va estar preparant tota la nit, està més emocionat...», valorava en Joan Albert Jiménez sobre les emocions que va sentir el seu fill David. «Li preguntaré qui l'inspira i per què, si té algun ídol, per la responsabilitat de ser capità». Vestit amb una samarreta de Portu, no es perd cap dels partits que es juguen a Montilivi. «Vinc sempre, i ara m'agrada l'Stuani, és millor que els altres». Així de senzill. El pare estava tant o més engrescat. «És bonic veure com el projecte ha arrelat a la ciutat i que Girona sigui del Girona. Segurament el fet de ser proper influeix, perquè fàcilment aquí pots tenir la possibilitat de conèixer als jugadors i parlar amb ells. I es crea empatia», reconeixia, valorant la dècada que el club porta instal·lat a la LFP. «No només ha estat preciós el pas per Primera, també viure les dificultats, patir en certs moments pel futur, el play-off amb Rubi, l'era de Pablo Machín... viure-ho tot ha valgut la pena». Veient la brillantor d'ulls que es va crear quan els futbolistes es van acostar a la graderia per repartir marxandatge, signar autògrafs i fer-se fotografies, hi ha orgull gironí per estona. «Va haver-hi un boom amb l'arribada a l'elit, i que la massa social sigui més o menys la mateixa tot i baixar, com a afició ens ha d'omplir», finalitzava.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook