L'era Martí s'inaugura amb una victòria

Més que no pas als noms o al dibuix, el veritable canvi del nou Girona va ser el que va transmetre. Tres novetats a l'onze respecte al partit amb l'Alcorcón -Granell, Gallar i Calavera- i un dibuix familiar, el 4-2-3-1 que moltes jornades ha acompanyat l'equip. Però una altra cara. Més intensitat, atacant i defensant; velocitat, amb i sense pilota; energia i també valentia. Allò que Martí demanava el dia de la seva presentació i que corroborava durant la prèvia. No és que els gironins s'arrosseguessin pels camps amb Unzué o Moreno. Però sí que és cert que ahir, d'entrada, la marxa va ser una altra. Això, i d'altres factors, van explicar que el marcador fos positiu abans del descans. El vent que bufava a favor, les errades del porter Yamaguchi i la inoperància d'un Extremadura que, tot i posar-hi ganes, no se n'acabava de sortir. Sí, els de Manuel Mosquera van començar pressionant, amb un parell d'arribades a peus d'Álex Díez -una centrada que no va trobar rematador- i un xut de Nono molt llunyà que va sortir per damunt del travesser. Tret d'això, poc més. Moltes caigudes a l'àrea, protestes sense resultat i un cop de cap de Willy que va atrapar Juan Carlos. Llavors, els gironins ja guanyaven.

Es van avançar amb un bon gol d'Àlex Granell. El migcampista, que tornava a l'onze després de complir un partit de sanció, estava amb confiança. Tant, que va llançar fins a tres faltes directes en pocs minuts de diferència, totes elles amb perill. A la primera, als deu minuts, les instruccions de Pep Lluís Martí des de la banda van propiciar que Granell provés sort en comptes de centrar a l'àrea. La pilota va sorprendre a tothom i va acabar impactant amb el pal dret abans de sortir a fora. La segona va ser més efectiva. Tot i estar una mica més lluny, no s'ho va pensar dues vegades. Xut amb tota la intenció del món. El vent i Yamaguchi van fer la resta. Massa avançat, el porter franco-japonès, que ahir debutava, es va veure sorprès i l'esfèrica el va superar per alt. A la tercera falta, la pilota va sortir fora, molt a prop de la fusta.

Amb el marcador a favor i un rival que no se'n sortia i que estava més pendent de protestar a l'àrbitre, el Girona va fer un pas endavant i va guanyar terreny. Calavera, motivat, era tot un perill per banda dreta i a l'altre costat, entre Mojica i Jairo també es generava perill. Precisament aquest últim, superada la mitja hora, va iniciar l'acció del 0-2 amb una gran obertura cap a Borja García. El madrileny va enfilar cap a l'àrea i no va dubtar a rematar a porteria. Yamaguchi va tornar a fallar. En comptes de refusar cap a un costat, va intentar atrapar la pilota, amb tan mala fortuna que no ho va aconseguir, deixant-la franca perquè Stuani, de cap, fes el segon. Ja amb espais i l'equip sortint amb facilitat i velocitat, si no va arribar el tercer va ser perquè, aquest cop sí, el porter va estar encertat. Una altra molt bona combinació del Girona va permetre que Calavera posés la centrada al segon pal. Allà va entrar amb tot Jairo, que va disparar per baix amb tota la intenció del món. Yamaguchi, ràpid, va evitar un mal major.

{C}{C}

La bona sintonia i l'excel·lent regust de boca del primer temps es van esvair, de cop i volta, només tornar dels vestidors. Primer, perquè Stuani es va lesionar en una acció fortuïta i ben aviat va haver de deixar el seu lloc al camp perquè entrés Jonatan Soriano. I després, perquè els canvis de Pastrana i Kike Márquez li van donar ales a l'Extremadura, que va llançar-se en tromba tot buscant un gol que revifés l'esperança. El pas endavant dels locals el va imitar el Girona, però en aquest cas cap enrere. Pastrana va etzibar un parell de xuts en cinc minuts que van posar l'ai al cor. Airan va veure com li anul·laven un gol per fora de joc i cinc minuts després, Kike Márquez superava Juan Carlos amb un cop de cap després d'un servei de falta lateral. Era la primera pilota que tocava. A Martí no li agradava gens el que veia i va decidir asseure Gallar, força desaparegut, i va donar entrada a Pablo Maffeo.

Els primers vint minuts de la segona part no tenien res a veure, ni de bon tros, amb el que s'havia vist una estona abans. El Girona no ensumava la pilota, treia aigua com podia des del darrere davant les reiterades aproximacions d'un rival que s'ho començava a creure. Fins i tot Mojica va esgarrapar temps llançant-se al terra, un símptoma clar que les coses no rutllaven. Era evident que, o canviaven les coses, o el patiment es faria etern. N'hi va haver prou amb una jugada. Una acció ràpida, un contracop. Amb l'Extremadura mirant cap endavant més pendent d'atacar que no pas de defensar, la pilota li va caure als peus de Borja, que va dirigir l'assalt amb paciència i molta intel·ligència. Va veure que Jairo pujava com una bala per l'esquerra i cap a ell va anar la pilota. El canari va controlar i la va posar al segon pal, on va entrar amb tot Jonatan Soriano. El remat, de primeres, va ser inapel·lable. L'1-3 era una realitat i el canvi de guió, també. Perquè el camp va emmudir i, malgrat haver-hi encara minuts per davant, tot va semblar que quedava vist per sentència. No va ser necessari xutar més entre pals. Només defensar amb ungles i dents i deixar passar el temps per sumar la segona victòria a domicili del curs.