Pep Lluís Martí ha entrat amb bon peu a Montilivi. El balear s'ha estrenat amb dues victòries que han fet sumar al Girona 7 dels últims 9 punts possibles. Un balanç d'allò més favorable que, a més a més, s'ha vist reflectit amb un canvi en l'esperit de l'equip. Martí és un dels tècnics del moment però encara és lluny dels millors de Segona A. Aquest honor, de moment, correspon als primers classificats. En primer lloc un Álvaro Cervera (Cadis) que va com un coet disparat cap a Primera i, després, Baldomero Hermoso, Mere, del Fuenlabrada, segon. El conjunt madrileny, rival del Girona demà (18.00) és, sense cap mena de dubte, la gran revelació de la temporada i Mere, el tècnic de moda de la categoria. Serà la primera vegada que el Girona s'enfronti al Fuenlabrada, que debuta enguany a La Lliga i això el fa ser un equip força desconegut per a l'afició gironina.

No tant per a Martí, que els té ben estudiats, ni per a Quique Cárcel, que manté una relació particular amb Mere. I és que el director esportiu gironí guarda una molt bona amistat amb el tècnic de quan van coincidir com a futbolistes al Cadis (1996-98). Tant, que fins i tot Mere li va obrir les portes de casa seva quan Cárcel va aterrar a Cadis. «Érem més o menys de la mateixa edat. Sempre m'agradava ajudar els jugadors que venien de fora perquè se sentissin a gust. Recordo que era estiu, li costava trobar pis i aprofitant que els meus pares eren fora unes setmanes, es va quedar a casa seva durant un temps», explica Mere. Cárcel, per la seva banda, té molt present aquell gest. «Va ser dels primers que em va ajudar. La seva família em va deixar la casa el meu primer estiu allà a Cadis mentre buscava pis».

El tècnic andalús ha estat reconegut aquesta setmana per la Federació com el millor entrenador del curs passat del Grup I de Segona B. Un premi que dona encara més sentit al gran inici de curs a Segona A. La vocació com a tècnic de Mere, tanmateix, ja la intuïa Cárcel fa més de vint anys. «Vivia pel futbol, ja es veia. Tenia molt de sentit tàctic. Fins i tot fora dels camps, quan anàvem a fer un vol a les tardes, sempre parlava de futbol», diu. En aquest sentit, Mere considera que ell i Cárcel són persones «semblants» perquè «estem enamorats» del futbol.

Mere no va tenir sort amb les lesions i només va poder jugar 19 partits amb el Cadis en quatre temporades (1994-98) abans de continuar la seva carrera per Algesires, Motril i Mensajero. El tècnic del Fuenlabrada recorda bé com era el Cárcel futbolista: «Era un futbolista molt intel·ligent i ara és un director esportiu molt intel·ligent. No ha canviat gaire. Es veu en les decisions que pren. Com a jugador era molt tècnic i tenia molt present l'escola Barça, que era d'on venia. Ara es veu que també li agrada pel perfil d'entrenadors i jugadors que busca. Tot i això, tenia personalitat i caràcter i continua tenint-ne».

El gol de Cárcel al Realejos

De l'etapa compartida a la Tacita de Plata, Mere mai oblidarà una de les anècdotes més famoses de Cárcel amb la samarreta del Cadis. El dia del debut del barceloní al Ramón de Carranza, en un partit de Segona B contra el Realejos, Cárcel va fer el 2-0 al minut 91, que sentenciava el matx. «Aleshores hi havia un fossar que separava la grada del camp i una xarxa per impedir que hi caiguessin pilotes. Ell va marcar i tot eufòric se'n va anar a penjar a la xarxa per celebrar-ho amb la mala sort que va caure al fossar. Recordo que des de baix, eren uns quatre metres, cridava perquè el traiessin d'allà. Era una barreja d'alegria pel gol i de preocupació per sortir d'allà».

Més de vint anys després, Mere ha fet carrera com a entrenador pel Portuense, Conil, Algesires i Cadis B mentre que Cárcel s'ha consolidat al món de la direcció esportiva. «Ha fet molts play-offs d'ascens tant a 2a B com a 2a A. Ha demostrat ser molt vàlid i el que està fent enguany és increïble», diu Cárcel, que afegeix que el Fuenlabrada actual és «el reflex de Mere» al camp. «Tenen un compromís bestial entre ells. Se'ls veu alegres. Es nota la seva mà. Em recorda el Girona del meu primer any (14-15). Me n'alegro molt per ell». Des que els seus camins es van separar, Mere i Cárcel s'han anat veient, trucant i quedant «per parlar de jugadors i per felicitar-nos pels èxits».