Segurament Jairo Izquierdo no va ser el fitxatge més mediàtic l'estiu passat. De fet, no va ser ni un fitxatge, sinó un jugador repescat del Cadis després d'un any cedit. De mica en mica, però, a còpia d'internades per la banda esquerra, driblatges, recuperacions en defensa i, sobretot, de buidar-se en cada partit, Jairo s'ha guanyat l'afició. De Stuani només n'hi ha un però diumenge passat Montilivi va corejar el seu nom al moment de ser canviat. Un «luxe» per a l'extrem canari, que no es cansaria mai de sentir el seu nom vitorejat per Montilivi. Després de tastar la Segona B i demostrar el curs passat que pot jugar i destacar a Segona A, enguany somia i confia a pujar el darrer escaló que li falta: Primera. De moment, l'equip ha reaccionat de la mà de Martí, un tècnic que ha prioritzat la solidesa defensiva per, a partir d'aquí, anar creixent i pujant posicions.

Fa una mica més de deu anys, el Tenerife va pujar a Primera Divisió a Montilivi. Se'n recorda, d'on era i de com ho va viure?

Uf! No me'n recordo gaire, la veritat... Tenia 15 anys o així. Ho vaig celebrar perquè jugava al planter del Tenerife, és clar, però tampoc tant. Sí que vaig celebrar més el de Segona B a Segona A del 2013.

L'últim tinerfeny que va jugar al Girona és tot un ídol de l'afició: Kiko Ratón. El coneix?

Kiko Ratón! Oi tant, que sí! Vaig coincidir-hi al Tenerife a Segona B quan jo era juvenil i pujava a entrenar amb el primer equip. Era un autèntic animal. Em sembla que encara juga per allà, al Puerto de la Cruz.

Què se sent en sortir de Montilivi ovacionat pel seu públic?

Doncs molta satisfacció que l'afició del Girona reconegui la feina. Al final venim aquí a entrenar, i a posar-hi el coll per aconseguir els tres punts el cap de setmana. És un luxe.

Li havia passat mai sentir «Jairo, Jairo!» a un estadi?

Sí, per sort, m'havia passat alguna vegada a Cadis. M'ho poden fer mil vegades i sempre m'il·lusionarà, perquè que et reconeguin la bona feina, encara que ja ho facin els companys, que ho faci l'afició sempre és un luxe.

Se'l veu tímid. Qualsevol altre diumenge passat hauria tornat les reverències a l'afició quan va ser substituït. Per contra vostè va anar-se'n en silenci, sense gesticular gens.

Sí que soc tímid en aquest aspecte. Aviam, al vestidor un cop conec els companys ja no, però em costa tot això de les entrevistes. Ho porto bé, tanmateix.

Quin és el secret per haver-se posat l'afició a la butxaca amb tan poc temps?

Sincerament, al final, jo faig tot el que puc per aconseguir els tres punts. De vegades serveix i d'altres no. De moment he fet sempre tot el que he pogut perquè l'equip guanyi. Sí que és veritat que ara em trobo bé i molt còmode tant amb pilota com sense. Ara mateix estic en un moment en què em trobo molt bé.

S'ha vist la seva millor versió o encara pot oferir més?

Tant de bo que encara quedi! Considero que em falta. Encara no he marcat. He d'aconseguir fer gols. No soc de fer gaires grans xifres però els extrems hem d'ajudar amb gols l'equip.

Ha arribat aquest estiu després d'un any cedit al Cadis i potser no té el nom de companys seus que venen de Primera. Això l'obliga a haver de demostrar més?

No. I ara! Jo vinc a aportar el que tinc, a ajudar i que ells m'ajudin també a ser millor jugador. Això també m'exigeix perquè quan veig a l'entrenament que un fa això i l'altre fa allò, òbviament penso que he de millorar per potser no fer-ho al seu nivell però sí intentar ajudar. Tenir companys així al costat sempre fa millorar.

Vostè jugava a l'Extremadura (17-18) i de cop va fitxar pel Girona. Com va ser la història del seu fitxatge?

Jo jugava a l'Extremadura i vam aconseguir l'ascens. Tenia altres opcions, d'altres equips de Segona A com el Cadis però em va trucar el meu agent i em va dir que estigués tranquil, que el Girona estava interessat en mi i l'operació es podria fer. No m'ho acabava de creure. Jo venia de Segona B i el Girona era un club de Primera que estava agafant volada... Era difícil esperar però al final tot va sortir bé i molt content. Va ser un pas endavant.

Quan va fitxar hi va haver opcions de quedar-se al Girona per jugar a Primera?

El problema va ser que vaig arribar lesionat. Em vaig trencar en l'últim partit del play-off d'ascens amb l'Extremadura contra el Cartagena. Vaig intentar forçar una mica perquè, tot i saber que tenia l'opció de sortir cedit, si hagués pogut quedar-me i ajudar a Primera amb els partits que fos també hauria estat bé. Vaig intentar-ho uns dies però al final no podia. La lesió no m'ho permetia i no em podia entrenar al 60%. Al final en Quique (Cárcel) va parlar amb mi i em va dir que el millor era que sortís cedit al Cadis. Allà em va anar molt bé també.

El següent pas ara és arribar a Primera?

Sí. És una fita que vull assolir i si pot ser l'any que ve amb el Girona, molt millor. I així serà.

El sorprèn el Cadis d'aquesta temporada?

No em sorprèn perquè és un equip que té les coses molt clares i hi ha bons jugadors. Em sorprèn que han guanyat moltíssims partits, alguns dels quals en què han tingut aquest punt de sort que s'ha de tenir, però no em sorprèn veure'ls a dalt. És un equip molt treballat, amb un molt bon entrenador. Aviam si els podem atrapar. Són lluny però no és impossible.

Els veu a Primera ja?

Queda molt. L'any passat ho teníem a la mà per entrar al play-off, vam empatar set partits consecutius i l'últim el vam perdre contra l'Extremadura. La Segona A és molt llarga.

El Girona ha reaccionat. Ja és és cinquè i sembla molt més sòlid i fiable. Des de dins té la mateixa sensació?

Sí. N'hem parlat i som conscients que cal partir de la solidesa perquè al final amb la pilota sempre tindrem ocasions. Amb el que tenim a dalt, un o altre generarà ocasions del no-res. Si defensem bé i som capaços de ser seriosos tot el partit, tenim moltes possibiltats de marcar.

Què ha canviat Martí?

Quan va arribar va dir una mica el que tots pensàvem. Al final però no és el mateix que ho pensi un o l'altre que arribi ell i digui «és clar que la Segona A és molt fotuda i si ens foten un gol, empatar costa molt. El que cal fer és, primer, no encaixar i després ja...» Si fos un altre equip seria més difícil però aquí amb el que tenim és que marcarem amb mitja ocasió de gol. És així.

Havia vist algun jugador tan determinant com Stuani?

De moment no havia tingut cap company tan determinant com ell. Amb la tranquil·litat que té quan és a l'àrea.

Les expectatives que s'han generat des del club afegeixen pressió extra al vestidor?

Tots els que hi érem o els que venen de Primera ja saben el que hi ha. No és pressió; és una meta que tenim tots marcada perquè és el que volem i busquem tots. Al final potser genera certa pressió? Sí, però no crec que sigui el motiu que no haguem començat bé.

De petit el seu somni era jugar a Primera?

Hi ha un punt amb 14 o 15 anys en què et planteges que pots servir i arribar a viure d'això. Fins a aquesta edat no s'és conscient que és una feina seriosa en què es pot guanyar diners. A Tenerife, a la meva època, el jovent no ho tenia tan present. Aquí o a d'altres llocs sí que la gent és més conscient que amb 10 anys potser són més conscients que poden arribar i viure d'això. A les Canàries ara està millorant això que els nois des de petits vegin el futbol com una possible feina i es cuidin i siguin professionals.

Si no hagués estat futbolista, a què s'hauria dedicat?

Em queda acabar la carrera de CAFE amb el treball de final de grau. Segurament hauria anat pel sector de l'esport. La faig a distància.

Com s'explica que amb Martí al Tenerife no jugués i ara sigui titular al Girona amb ell?

Han passat cinc anys... Ni jo era el mateix jugador, ni Martí era el mateix entrenador. A més a més quan va arribar jo estava lesionat. També és veritat que quan va arribar ell al Tenerife i vaig jugar no vaig rendir bé. Cal ser sincer. No vaig jugar moltíssims minuts, sí, però no vaig rendir bé. No em trobava amb confiança. Ell sempre va ser clar amb mi. A l'estiu del 2016 ell em va dir que no comptava amb mi i que em busqués una cessió. No vaig sortir per culpa meva i del club. Ell sempre em deia que m'entrenava molt bé però que confiava en altres abans que jo. No tenia cap problema amb mi ni jo amb ell. Només faltaria.

No ha de ser fàcil passar del Tenerife a Segona A al Melilla de Segona B...

Mai vaig deixar de creure si valia o no. Vaig anar a Melilla disposat a donar-ho tot. Per sort em vaig trobar un entrenador, Josu Uribe, que m'exigia molt en l'aspecte físic i a l'hora de defensar. Em va ensenyar molt en aquest aspecte.

M'ha parlat d'Uribe però vostè també va tenir Raül Agné al Tenerife. Com li va anar amb tots dos?

Agné a l'hora de treballar amb davanters i la part ofensiva és dels millors entrenadors que he tingut. En aquest aspecte és un 10. Va ser una llàstima que el destituïssin perquè estava començant a jugar. Recordo que va ser un partit contra el Lugo en què el Choco Lozano va tenir dos uns contra uns davant el porter i si hagués marcat, no l'haurien fet fora. Vam perdre i el van destituir. Uribe era un pencaire nat. A Melilla vaig aprendre molt amb ell defensivament.

Quin és de moment el millor record de la seva carrera?

Doncs potser l'ascens amb l'Extremadura. També tinc molt bon record de l'any passat al Cadis. Al final és quan demostro o aconsegueixo rendir a Segona A. Al Tenerife hi vaig debutar i gràcies a ells he arribat al futbol professional, però l'any a Cadis és quan veig que serveixo per jugar a Segona A.

L'any passat tot i jugar al Cadis ja era jugador del Girona. Com va viure el descens?

Recordo que el dia del Girona- Llevant (1-2) era a la Corunya, que acabàvem de jugar amb el Cadis contra el Deportivo. L'estava veient amb els meus companys, que volien que guanyés el Girona perquè veien que ho passava malament. Va ser dur. Veia les cares dels que són ara els meus companys i que havia conegut a l'estiu i pensava «que malament que ho deuen estar passant». Ja és passat i ara aviam si hi tornem.