Quatre gols en contra a Oviedo, tres a Almeria i a Saragossa, dos a Cadis. Dels nou partits jugats a fora, el Girona només ha aguantat el zero a Santander (0-3). Amb aquests registres no es pot ascendir a Primera Divisió. Els equips es construeixen a partir de la solidesa defensiva.
Juan Carlos surt a la foto del primer gol del Saragossa, el que dona oxigen a un equip que estava moribund. Però la jugada neix d'un embolic de Mojica. No sap què fer amb la pilota i la cedeix enrere a Ramalho. Aquest, al qual li tremolen les cames sempre que ha de controlar una pilota, fa una passada molt compromesa. Juan Carlos es pensa que és Ter Stegen i l'espifia. És un error col·lectiu.
El problema defensiu del Girona és molt gran. Acumula dos gols en pròpia porta, assistències als davanters rivals, regals i relliscades en tres dels quatre gols rebuts a Oviedo o penals absurds com el de Ramalho a Saragossa. Tàcticament, el Girona ha millorat l'ordre defensiu amb Pep Lluís Martí. El que no pot evitar un entrenador són errades individuals tan clamoroses i fruit de mancances tècniques.
A l'estiu no va ser una prioritat reforçar la defensa, ni el sistema de contenció en general. Malgrat poder-ho fer per la substancial massa salarial disponible, totes les incorporacions defensives van arribar a última hora, entre elles la de Ramalho al qual dos anys abans se l'havia invitat a buscar-se equip. Tres defenses són cedits per altres clubs (Maffeo, Calavera i Brian). El fitxatge «estrella», Ignasi Miquel, fa dues setmanes que està recuperat i l'entrenador no compta amb ell. Hem de suposar, i esperar, que l'ampli staff tècnic del Girona (des de Manchester fins a Girona, passant per Barcelona) hagi vist que, sense un sistema defensiu eficient, el màxim que es pot aspirar és a classificar-se pels play-off. Mai per aspirar a l'ascens directe. Vull dir, és imprescindible fitxar al mercat d'hivern algun migcentre (tipus Pere Pons, Alcaraz o Timor) i algun central ràpid i contundent.
