Domènec Torrent: «Per què no tornar algun dia al Girona?, jo no descarto res»

Jo ja tinc una edat, i això et permet veure a vegades en un club coses que t'agraden i d'altres que t'agraden menys. Al mes de juliol, jo i el meu staff ja teníem decidit que quan s'acabés la temporada plegaríem. El nas em deia que hi havia coses que no podien continuar així, van passar diverses circumstàncies. Com a entrenador estava molt content, i amb el meu staff, tot format per gent amb una experiència dilatada al Barça, també hi estava a gust. A l'estiu vam optar per centrar-nos en el tema esportiu i fer el millor paper possible, perquè hi havia coses que no ens quadraven.

Esportivament tot va anar oli en un llum fins que Toronto els va eliminar?

Sí, espotivament l'equip ha batut diversos rècords, però la nostra sortida, com li deia, no va dependre dels resultats, estava decidida. Quan ho vam explicar al CEO del City Football Group, Ferran Soriano, ho va entendre perfectament. Jo a Manhattan m'hi hagués pogut quedar a viure cinc anys més, perquè hi estava molt còmode i hi vivia molt bé, en una ciutat encantadora. Però a 6.000 quilòmetres de casa, i estant allà per treballar, has de plantejar-te si allò és el millor per tu. I quan amb l' staff cada reunió que tens surten coses que grinyolen, al final els que han de marxar són els catalans, no els americans.

Què els va fallar per acabar de lluitar pel títol?

D'entrada que quan va acabar la Lliga, vam estar divuit dies sense competir, són les normes. Potser les normes són alguna de les coses que poden millorar. Perquè el calendari a vegades et feia jugar tres partits en set o vuit dies, i viatges pel mig, amb vols que poden tenir una durada mínima de tres hores, i després n'estaves uns quants aturat. Un altre problema és que nosaltres no teníem estadi propi. El New York City juga al Yankee Stadium, un camp de beisbol, i a vegades, si ells tenen partit, el nostre calendari se'n veia afectat o havíem de buscar un escenari alternatiu. En les semifinals contra el Toronto, el partit més important de l'any, vam haver de jugar en un altre camp de beisbol, a Queens, sense haver-hi pogut fer cap entrenament. En aquell partit a la primera part Toronto va ser superior i es va avançar, però a la segona vam ser millors nosaltres i vam empatar. I en l'últim minut, un penal infantil, que pot passar, un petit detall, ens va eliminar (1-2). Ens n'anavem fora després d'una temporada espectacular. Era l'any del New York City.

Vostè s'hi veia guanyant el títol de Lliga?

Sí, i tant! Si passàvem aquella eliminatòria hauríem jugat la final de Conferència de nou a casa, i hauríem pogut fer-ho al Yankee Stadium. L'equip estava molt endollat. I si haguéssim guanyat la conferència, la final de la Lliga també l'hauríem jugat de locals. Hauríem tingut moltes opcions. Però no va passar per una errada puntual. Vaig haver de fer pedagogia entre els meus jugadors, que van acabar ensorrats, recordant-los que de 24 equips érem el dotzè pressupost. A vegades el nom de Nova York confon molt. És una de les millors ciutats del món, però l'equip i el pressupost és el que és. La gent suma Nova York més Grup City, uns nous rics, i no era així. De fet nosaltres després de la sortida de David Villa no vam poder fitxar cap jugador similar i vam haver d'anar a pentinar clubs de Romania i Croàcia a buscar reforços. Del que em sento més orgullós, i la premsa americana se'n va fer ressò, és que l'equip jugava bé els últims dos o tres mesos fent alguna cosa diferent al que estaven acostumats a veure allà.

Encara segueix vinculat al City Football Group?

No, per a res. El City té una cosa molt bona, que és aquesta xarxa d'equips que ha aconseguit crear Ferran Soriano sempre et dona la possibilitat de treballar en diferents seus. Però jo quan decideixo plegar del New York City ho faig amb totes les conseqüències. Jo tinc amics al City Football Group i els hi tindré sempre, però professionalment era el moment de buscar altres coses.

O sigui, que vol seguir exercint de primer entrenador?

Sí, vull seguir entrenant i la primera opció és seguir de primer. M'hi he trobat molt a gust un altre cop. Quan em vaig decidir a fer el pas sempre podia quedar el dubte perquè portava deu o onze anys seguits amb en Pep (Guardiola) fent d'analista i més tard de segon. Però això és com anar en bicicleta. Al cap d'un mes ja em trobava a gust i em sentia molt bé. Sempre he tingut ànima d'entrenador. En Pep ho definia molt bé, ell sempre deia que «tinc un segon que té ànima de primer».

Quan va decidir que volia tornar a fer de primer entrenador?

Amb el City vam guanyar una Lliga (2017/18) fent 100 punts i em van començar a sortir coses. En vint dies en tenia tres de diferents, i en vam parlar amb en Pep. Una d'aquestes coses era el Girona, d'aquella manera, perquè jo me'n vaig assabentar veient-ho per la televisió. Jo vaig pensar que havia sortit el meu nom perquè volien jugar a despistar. Però sí, vaig arribar a parlar amb en Quique (Cárcel) i li vaig explicar el que pensava. La xerrada de futbol va durar cinc minuts, i la de la vida, tres hores. Tenia molt clar el no i el perquè del no.

Quines eren aquestes raons?

Diverses. Una, per exemple, que jo no podia venir a un club del qual en soc soci, soc de la terra, i m'estimo més no provar-me, perquè a Nova York no m'hi vaig pas anar a provar, però sí que necessitava una mica més de bagatge. A mi no em tremola el pols per agafar el Girona ni cap equip de Primera, però aquí hauria de trobar-me cada dia amb la meva gent, amb vostès, la premsa, amb qui també ens coneixem, i l'equip també el coneixia perfectament. A vegades tu tens una idea de la manera de jugar, tens una plantilla que és bona, però potser penses que no és exactament la teva.

Molta gent va arribar a aquesta conclusió, que aquell Girona (2018/19) que acaba heretant Eusebio no era del seu estil.

La plantilla era molt bona, però potser no lligava amb la meva manera de fer. A en Quique, a qui respecto molt perquè està fent una gran feina, li vaig dir que allò ho havíem de matar i que si ens havíem de retrobar, seria en un altre moment. Ell havia fet una plantilla per un tipus de joc i d'entrenador, i ja està.

Quan decideix que Nova York és el lloc ideal per tornar a ser primer entrenador?

Amb en Pep ja havíem començat a preparar la temporada 2018/19 amb el Manchester City. I en aquest impàs, i el Girona ja descartat, en Patrick Vieira se'n va del New York City i surt aquesta possibilitat d'anar allà. Vaig mirar vuit o nou partits i vaig descobrir que no tenien mal equip, i veia que hi podia posar la mà.

Què li va dir Guardiola, hi va haver risc que acabessin malament com d'altres tàndems tècnics?

Ell sempre em va donar suport i en el nostre cas no hi va haver cap trencament, això són altres històries. Cada tècnic i cada segon té el seu estil. Jo amb en Pep sempre vaig tenir molt clar que havia d'estar dos metres per darrere seu, i que si ell em necessitava, ja em venia a preguntar. Jo tenia molt clar quina era la meva funció de segon. A vegades veig segons que s'aixequen contínuament a cridar i penso, «sí al camp hi ha milers de persones, no veus que no et sentiran?». Mai no he tingut cap ganes de protagonisme, el meu ego ja l'he tingut cobert. Després d'haver viscut totes les experiències que he viscut amb en Pep, el meu ego està absolutament cobert. Ara, jo tinc desitjos de tornar a entrenar i això ell ho sabia des del principi. Ell va ser el primer que em va animar a anar a Nova York, em va dir que allà hi estaria de meravella, i que no ho dubtés. Aquest cap de setmana precisament me'n vaig a Manchester a veure'l a ell, a en Carles Planxart i a tots els amics que vaig deixar allà aprofitant que hi ha el derbi contra el United.

El veurem aviat entrenant de nou?

No ho sé perquè ara ja tinc coses, un fet que m'ha sorprès gratament perquè no m'ho pensava. Jo no tinc nom. Jo el nom el tinc a través d'en Pep i això no se li escapa a ningú. Si a mi el grup City em proposa anar a Nova York és perquè soc el segon d'en Pep, no perquè diguin que aquest paio és molt bo. Ignorava que l'MLS, la lliga americana, es veiés tant sobretot a Sud-amèrica, on la manera de jugar del New York ha tingut cert ressò. Tinc ofertes de l'MLS, perquè la gent parla bé de tu allà, alguna d'Europa i també a Sud-amèrica. Ara tocarà posar-ho tot damunt la taula. La meva primera idea era estar un temps amb els meus fills, perquè porto molt a fora, un està estudiant al Canadà i l'altre viu a Gran Canària. M'agrada llegir i en un llibre, no recordo ara el títol, em vaig quedar amb una frase: « l'únic que pots donar als teus fills és temps, el demés no val per a res». També voldria agafar forces, mirar molt futbol per conèixer diferents lligues, conèixer entrenadors emergents que estan sortint i m'estant agradant, potser per començar un projecte que fos meu, sense presses, per la temporada que ve. El que tinc clar és que no et pots aturar, sempre has d'estar aprenent.

El veig disposat a agafar la maleta un altre cop, si fa falta.

Per això cap problema. Els fills ja són grans i no viuen amb nosaltres, i amb la meva dona, si hem de marxar cap aquí o cap allà, amb ella que és molt valenta per aquestes coses, no hi ha inconvenient.

Es veu tornant al Girona, algun dia?

Soc soci del Girona i me l'estimo. Fa tres anys seguits que veig gairebé tots els partits perquè vaig trobar una plataforma per streaming que m'ho permetia. Hi ha tres equips que segueixo sempre, allà on hi ha en Pep, ara el City, el Girona, i el Barça. Soc soci de tots dos. Per què no, tornar al Girona? Jo no descarto res. Ara em torno a veure com a primer entrenador i què passarà en el futur no ho sé. A mi m'han trucat per tornar a acompanyar un tècnic en equips top, ara és una de les ofertes que tinc, però si mai haig de tornar a fer de segon, només ho faria amb en Pep. Per mi la relació amb en Pep passa d'allò professional, és una persona que m'ha donat molt, i no parlo del tema econòmic, que també. El que tinc clar és que seguiré vinculat al futbol, perquè també pots ser secretari tècnic, coordinador, hi ha mil coses per fer.

Que el Girona tingui 29 milions de límit salarial és una pressió afegida?

Pot ser-ho. Però la gent professional, els qui estan al davant del projecte, s'han d'oblidar de tot això. El que vol dir aquesta xifra és que aquest és un any important perquè el club té més recursos. Segurament si no es puja alguns jugadors no els podries fitxar, no m'hi vull posar, però, perquè no conec com van les finances. El que vull és que la gent segueixi donant suport a l'equip. És una sorpresa molt agradable veure que la mitjana d'assistència està per sobre dels 8.000 espectadors tot i el descens de Primera, i això vol dir que la gent té ganes de futbol, i d'estar al costat de l'equip. Jo crec que assolirem l'objectiu, però si no, s'ha d'intentar l'any que ve, i l'altre.

Per què ha costat tant el post-Machín?

Costa perquè va ser un entrenador que va estar aquí molts anys, i tenia una idea de joc i uns futbolistes molt concrets. Si ve un altre tècnic que vol proposar coses diferents no ho té gens fàcil. Potser heretes una plantilla feta per un altre entrenador, i que tot i que els jugadors són molt bons, la teva idea és una altra. Parlant de la temporada passada, vull recodar que Eusebio va fer una primera volta espectacular, i abans, amb la Reial Societat, també ho havia fet molt bé. Què va passar al final, no ho sé, perquè no era a dins i només veia els partits per la televisió. Jo quan vaig deixar el Palafrugell després de cinc o sis anys, hi va anar en Robert Vila, un magnífic entrenador, capacitat per treballar a Tercera, Segona i Primera, i no ho va tenir senzill. Hi entren molts factors, quan hi ha un canvi de tècnic després de tant de temps amb una idea.

De totes les etapes que ha viscut al futbol d'elit, en quina ha gaudit més?

A totes, però totes són diferents. Soc soci, aficionat, del Girona i del Barça. I, és clar, al Barça hi vaig viure el que hi vaig viure. Aquells anys, guanyant tot el que vam guanyar, amb aquells jugadors, amb el millor de la història, amb Xavi, Iniesta, Piqué, Puyol... i amb un entrenador amb trempera com en Pep, va ser espectacular. Ho vaig gaudir moltíssim, i era la meva primera experiència en un equip top. A Munic era com el Barça, però més familiar, un club d'una grandesa espectacular portat amb senzillesa, on et podies trobar que el president Uli Hoeness et trobés fent un dia una entrevista, et vingués a saludar i et convidés a dinar. Ens va encantar la gent, la ciutat, tot. Què ens va faltar? La Champions. Vam caure en dues semifinals contra un Madrid i un Barça que, en aquells moments, eren els millors equips del món. El City és una altra història. Allà vam retrobar gent molt propera com en Txiki (Begiristain) i en Ferran (Soriano). Fixi's que el primer any no vam guanyar res, i l'endemà ells seguien allà, amables, propers... ens feien sentir que no estavem sols.

Messi és el millor jugador de la història?

Jo no he vist res igual. No ens n'adonem. Aquest noi fa 12 anys que està competint gairebé cada partit sent el millor. Fa jugar l'equip, és determinant, es posa l'equip a l'esquena... Tal com va dir l'altre dia a la gala de la Pilota d'Or jo crec que és prou intel·ligent com per veure que el dia que no sigui determinant, ho deixarà. És un animal competitiu.