Amb un mal regust de boca va marxar el Girona de vacances. El 0-3 rebut ara fa més d'una setmana contra el Mirandés a Montilivi ha sigut un cop difícil de digerir. Una dosi de realitat per a una plantilla que encara està lluny de les expectatives generades durant l'estiu i que necessita millorar el rendiment i les sensacions al llarg de la segona volta, que és a punt d'estrenar-se, si realment vol fer realitat el desig de pujar a la Primera Divisió. Amb el mercat d'hivern a punt d'aixecar de nou la persiana i el club a l'expectativa per reforçar-se, el primer test del 2020 arriba ben aviat. No és una prova qualsevol. Toca visitar el camp del Rayo Vallecano, un dels altres equips que prové recentment de la màxima categoria i que tampoc ha tornat a la divisió d'argent amb gaire bon peu. Treure un bon resultat pot ser clau per mirar de nou cap amunt i recuperar l'autoestima, que sembla escapçada arran de les dues últimes ensopegades: la del Mirandés i també a Sòria, on es va perdre per 2-0. Ara bé, pot passar de tot perquè els gironins les han vist de tots els colors cada cop que els ha tocat estrenar un nou any.

En l'última dècada, entre Segona i també Primera, de resultats i actuacions n'hi ha de tota mena. El balanç és ben irregular, amb tres victòries, quatre empats i també tres derrotes. Per veure-ho de manera positiva i agafar un discurs més optimista, es pot arribar a la conclusió que en set de les últimes deu estrenes el Girona sempre ha sigut capaç de puntuar i ha disposat d'algun botí, per mínim que sigui. L'altra cara de la moneda explica que no s'inicia un any natural amb victòria des del 2017, quan es guanyava al camp del Saragossa per 0-2. Era la temporada de l'ascens, precisament. Els dos últims precedents, a la màxima categoria, no són massa bons. El més recent, un empat agredolç al camp del Llevant (2-2). Contra deu i amb el marcador a favor, els blanc-i-vermells van rebre la igualada definitiva als últims minuts. Qui sap què hauria pogut passar si s'hagués guanyat aquell partit. Dues temporades enrere, també a València però aquest cop a Mestalla, es va tornar amb les butxaques buides. Encara que Portu situés el momentani 0-1 al marcador, l'equip local va donar-li la volta i els punts es van quedar a casa: 2-1.

Això sí, tres de les quatre victòries de l'última dècada han arribat de forma consecutiva. Un 1-2 a Llagostera el curs 14/15, el 0-1 amb el Valladolid de l'any següent (15/16) que serviria com a punt d'inflexió perquè el Girona escalés posicions fins a atrapar el play-off, i l'esmentat 0-2 de Saragossa en una temporada on l'equip es va mostrar molt solvent, suficient per tancar la Lliga en segona posició.

Les tres derrotes, a més, han arribat sempre per la mínima, sense cap golejada d'escàndol. Al 2-1 de València del 2018 l'acompanyen el 0-1 amb l'Almeria del 2013, en el que seria un duel entre dos dels aspirants a pujar de categoria. Un i altre equip van acabar disputant l'última eliminatòria de la promoció d'ascens, amb triomf per als andalusos. Indiscutible, a més. S'hi suma un 1-0 al camp del Còrdova, l'any 2012, en el que seria el penúltim partit de Raül Agné a la banqueta del Girona. Aquell dia, curiosament, el gol el va marcar un Borja García que ara mateix és un dels ídols de Montilivi.

Ho completen dos empats més, a part del recent 2-2 amb el Llevant de fa dotze mesos. Un 5 de gener del 2014, els gironins sumaven taules de manera agònica amb el Ponferradina a Montilivi gràcies a un gol de penal al temps de descompte (1-1). I una dècada enrere, s'iniciava el 2010 empatant al Nuevo Colombino, contra el Recreativo. Aquell dia va debutar Antonio Calle -qui s'havia perdut els primers mesos de competició per problemes burocràtics- i va ser l'autor d'un dels dos gols dels visitants.