La política d'ajudes de la Lliga als equips que baixen de Primera a Segona A que ha instaurat la Lliga els últims anys fa que cada temporada els tres descendits parteixin sempre com a màxims candidats a l'ascens. Enguany no és cap excepció, i Girona, Osca i Rayo eren assenyalats per tothom com els grans favorits per pujar. En el cas del Girona, encara més, perquè el club de Montilivi, gràcies als cap a 18 milions d'euros que va ingressar a l'estiu pels traspassos de Portu a la Reial Societat (10), Pons a l'Alabès (2) i Porro al City (6), té el límit salarial més alt de tota la categoria per dissenyar la plantilla. Ara bé, ni l'ajuda que dona la Lliga pel descens ni gaudir del límit salarial més elevat és cap garantia de res. Els tres equips descendits fa dos cursos (Dépor, Màlaga i Las Palmas) no van pujar l'any passat, i enguany ni Osca, ni Girona ni Rayo figuren en ascens directe, tot i que els dos primers sí que són en llocs de play-off.

Amb l'arribada de Pep Lluís Martí semblava que els gironins havien posat la directa però tres derrotes seguides havien fet caure l'equip fins l'11a posició. Guanyar dijous l'Extremadura ha servit per tornar entre els sis millors, amb 34 punts, encara que les posicions per pujar directe, en mans de Cadis (45) i Almeria (42), continuen veient-se massa lluny. No hi ha, per tant, marge d'error. Amb dues jornades de la segona volta ja consumides, i com admet el mateix Martí, la victòria urgeix cada cap de setmana.

El Girona té on emmirallar-se: precisament el Vila-real, el seu rival dimecres que ve a la Copa, que havia caigut inesperadament a Segona A després de 12 anys consecutius a Primera i encetava la temporada 2012/13 com el gran favorit a l'ascens per davant d'altres il·lustres candidats com Almeria, Celta, Hèrcules, Las Palmas o Sporting i de revelacions com el Girona de Rubi i l'Alcorcón. Aquell Vila-real, un club estabilitzat a la màxima categoria, habitual en competició europea i que fins i tot havia disputat feia poc una semifinal de Champions League, es trobava de cop i volta a Segona A. Un escenari imprevist i nou per a uns responsables esportius d'allò més eficients que tenien la missió de construir un equip per pujar. El club va confiar en el tècnic del filial, Julio Velázquez, i en bona part de joves del planter, que coneixien la categoria. Així van ascendir al primer equip Toribio, Lejeune, Palatsí, Trigueros, Truyols i Gerard Moreno, entre d'altres, i es van fitxar jugadors de reconeguda trajectòria com Mellberg (Racing) Pandiani (Espanyol), Uche (Granada) o Cavenaghi (River Plate).

Els resultats, però, no arribaven i veient que l'objectiu s'allunyava, el president Fernando Roig i el conseller delegat José Manuel Llaneza van decidir fer un cop de timó a l'equador de la competició. Al final de la primera volta, el Vila-real era 7è a 6 punts de l'ascens directe i a un del play-off i Velázquez va ser destituït. L'elegit per rellevar-lo va ser Marcelino García Toral. L'asturià, tanmateix, no es va estrenar de la millor manera i el dia del seu debut va perdre a Valdebebas contra el Madrid Castella per un cridaner 5-0. L'equip queia a l'11a posició i l'ascens s'allunyava a 7 punts. Aquella golejada va ser el punt d'inflexió que necessitava l'equip. Era el 19 de gener i el club va accelerar els reforços d'hivern. Van arribar Perbet (Mons), Aquino (Cruz Azul), Pereira, Juanma i Dorado (Betis) i Farinós (Llevant) i se'n van anar Bordas (Girona), Toribio (Múrcia), Lejeune (Brest) i Pandiani (Atlètic Balears). Els reforços i la mà de Marcelino van fer que el Vila-real no només reaccionés sinó que fes un segon tram de Lliga bestial cedint una derrota i sis empats. La resta, tot victòries (13). Van ser, doncs, 45 punts que van sumats als 32 que tenia després de la 22a jornada i que van donar l'ascens directe amb 77 rere l'Elx (85) i per davant de l'Almeria (74) i el Girona (71). Un triomf per 4-1 al Madrigal contra els de Rubi va ser determinant per impulsar els groguets definitvament.