25 de gener de 2020
25.01.2020

Saúl Berjón: «La plantilla del Girona és de Primera però li està costant aprendre on és ara»

Camí dels 34 anys, Saúl Berjón pateix com el que més la crua situació que viu el «seu» Oviedo

25.01.2020 | 01:24

Quins ànims imperen al vestidor d'un equip que ara mateix es troba en posicions de descens?
És una situació delicada, és evident. A l'inici de temporada cap de nosaltres volia lluitar pel que estem lluitant ara mateix. Ens estem preparant per sortir d'allà baix. És difícil, però de ganes en tenim moltes.

Són ja vuit derrotes de l'Oviedo quan juga fora de casa i ara els toca visitar Montilivi. És un mal moment per fer-ho?
Som del tot conscients que no és ni de bon tros un partit fàcil. El Girona és un gran equip. Només cal veure quin pressupost té. Intentarem fer-ho el millor possible i que ens surti un bon partit. Ens falta guanyar, sumar aquella victòria que ens tornarà a fer mirar cap amunt.

Sí, perquè l'últim triomf del seu equip és del 6 de desembre. Això pesa?
És clar que pesa! Queda clar que a l'equip li costa guanyar partits. Per això mateix tenim tantes ganes de fer-ho d'una vegada per totes. Vam començar prou bé, però ara ens està costant tot plegat una mica més. Estem en el moment en què hem de sortir ja de baix, perquè com més es trigui, més complicat serà. No podem deixar que això es demori més.

I per què els costa tant?
Això és futbol. La Segona és una categoria molt igualada. Només cal veure el Girona. Si a ells els costa, com no ens ha de costar a nosaltres. No sé trobar un motiu, un perquè. El futbol és capritxós. I això que l'inici tampoc va ser tan dolent...

A la primera volta van guanyar clarament el Girona (4-2) i semblava que l'equip, amb aquell resultat, respirava i mirava cap amunt. Què els ha passat?
Res d'especial. És el que li deia. Que el futbol ha decidit ser capritxós amb nosaltres i no vol que estiguem més amunt. Podem lluitar per salvar-nos clarament perquè cap rival ens ha guanyat d'una manera abusiva. Això vol dir que alguna cosa estem fent bé. Però hem de fer-ne més.

Li dol més patir d'aquesta manera amb l'equip de la seva terra?
És clar, és encara més fomut! Ser d'aquí i veure que les coses no surten fa mal.

A l'Oviedo hi va estar a les categories inferiors, però no hi torna per fitxar pel primer equip fins que no té 30 anys. Com és això?
Són circumstàncies del futbol. En el seu dia l'Oviedo no va comptar amb mi i vaig decidir, com és lògic, fer la carrera pel meu compte. Volia anar a la meva, ser futbolista i havia d'anar allà on se'm volgués. Després vaig aconseguir la meva il·lusió, que és tornar. Però encara he de complir el meu somni: m'agradaria pujar a Primera i poder-hi jugar amb aquest club.

La Primera ja l'ha tastat. Dos anys amb l'Eibar. Troba que és poc i té una espina clavada?
Sí, la veritat. Però després d'estar dues temporades a l'Eibar vaig decidir provar fortuna i marxar a Mèxic. Allà vaig estar sis mesos a la màxima categoria d'aquell país. No em va sortir com m'hauria agradat.

Se'n penedeix?
Volia provar una altra cultura i també em va seduir la proposta econòmica. Era molt bona i no la podia deixar passar. A Segona A no hi havia llavors aquell poder econòmic. Vaig rebre una proposta de Pumas, que no és qualsevol equip a Mèxic. El que passa és que la cosa no va anar gaire bé. Tampoc estic penedit d'haver-ho provat. M'hauria agradat estar més temps a Primera, però vaig triar aquell camí. Sempre defensaré aquella decisió.

Ja fa anys que és futbolista professional però mai ha celebrat un ascens. Sí un descens i d'allò més curiós: sent quart amb el Múrcia.
Va ser molt estrany. No sé ni com explicar-ho perquè ara encara no ho entenc. M'he quedat a les portes més d'una vegada, perquè he jugat el play-off amb aquell Múrcia i també amb l'Alcorcón. El futbol ja les té aquestes coses. És tan difícil que, si no fos així, seria un esport massa bonic.

Llavors, aquest mateix «futbol» és el que pot explicar la irregular inèrcia del Girona?
Per descomptat. El futbol d'aquesta categoria no té res a veure amb el que ha practicat el Girona aquests últims anys ni tampoc el que intenta practicar ara. La plantilla es pot dir que és de Primera, però l'adaptació a Segona potser no ha sigut l'adequada. Li està costant saber on és ara malgrat disposar de grans futbolistes i tenir una estrella com Stuani, que està fent un munt de gols. Alhora, qui es podia imaginar uns anys enrere que clubs com el mateix Girona, l'Eibar o l'Osca arribarien a Primera algun dia? Això demostra que avui no hi ha equips petits.

Em nomena Stuani. El Girona és el que ell vulgui ser?
No, per favor! És un equip amb grans futbolistes. Un d'ells, Borja García, per dir-ne un. La plantilla fa anys que està demostrant que tots són molt bons. Van aconseguir pujar a Primera i després mantenir-se. Només un any dolent els va fer baixar. Dir que tot depèn de Stuani i que és ell qui tira del carro seria injust. Sí, ell fa els gols i segurament és qui surt més a la tele. Però la realitat és que tothom fa la feina.

Tornem a la seva carrera. Amb 24 anys el va fitxar el Barça B. Somiava llavors que era possible arribar al primer equip?
Ostres, llavors somiava que tot era possible. Era un somni, així de clar. Aquell filial era un molt bon equip perquè tots els futbolistes hem acabat jugant, més o menys, a Primera. Era una època en què cada jugador que despuntava el Barça el volia captar i l'aconseguia fitxar. Va ser una experiència espectacular que em va ajudar moltíssim a créixer en el meu nivell individual.

Va arribar a treballar amb el primer equip?
I tant! Vaig tenir la sort d'estar envoltat dels millors. El que més em sorprenia és que em tractaven amb absoluta normalitat, com un més.

Al filial el va entrenar Luis Enrique. Què me'n diu d'ell?
És qui va demanar el meu fitxatge. Mantenim una relació espectacular. I això que ell és de l'Sporting i jo de l'Oviedo (riu)! Sempre he dit que Luis Enrique ha sigut el millor entrenador que he tingut mai. Amb el temps ha quedat demostrat.

També va coincidir amb Jonatan Soriano, ara al Girona. Aquell any va ser el pitxitxi amb 32 gols.
És un fenomen, un futbolista d'una altra categoria. És un golejador pur. Em va fer ràbia que mai aconseguís pujar al primer equip. Era el 9 perfecte per al Barça perquè anava sobrat d'aptituds.

Amb 33 anys, en quin moment de la seva carrera es troba?
Em sento bé. Tot just acabo de tornar d'una lesió que em vaig fer a principis del passat mes de novembre. Aquesta última jornada ja vaig jugar. He de millorar encara. Però no noto aquests 33 anys. Quan ets molt més jove penses que a aquesta edat estaràs pitjor, i no és així. Cada cop el futbolista pot allargar més la seva carrera. Jo ho faré fins que el cos m'aguanti. No sé viure ara mateix sense el futbol. És complicat plantejar-se una retirada quan el cos funciona. El dia que m'avisi que alguna cosa no va bé, serà el moment de rumiar que toca deixar-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook