Queden encara un munt de jornades de Lliga per disputar-se a la Segona Divisió A i encara no se sap quin serà el desenllaç, tant a la part alta com també per sota. És impossible, just quan el mes de febrer treu el cap, apostar-ho tot a una sola carta. La competició és ben igualada i aquest any no ha sigut pas una excepció. Cadis i Almeria van per feina, però dir que tots dos pujaran directament a Primera seria massa agosarat a aquestes altures. Com també donar per fet que el Racing baixarà.
Fins fa quatre dies, el Deportivo era cuer i semblava sentenciat, i ara ha sortit del pou amb una ratxa de resultats excel·lent que s'explica des que Fernando Vázquez va tornar a la banqueta.
El canvi d'entrenador ha funcionat a Riazor i ho ha fet de la millor manera possible, ressuscitant un equip que semblava mort quan a la competició li faltaven uns quants mesos per exhaurir-se. El que no van fer Juan Antonio Anquela ni Luis César Sampedro ho està fent ara el tercer tècnic del curs.
L'equip gallec enllaça victòries com si aquesta hagués sigut la seva rutina des de l'inici de la temporada i ja s'ha escapolit de la zona perillosa. Just això és el que es buscava des dels despatxos de Montilivi quan a l'octubre es va fer fora Juan Carlos Unzué: un revulsiu. No pas per fugir de l'últim lloc de la taula, ni de bon tros. Sinó quelcom que despertés una plantilla feta amb el talonari a la mà que no estava responent a les expectatives generades.
Setmanes després de l'aterratge de Pep Lluís Martí, l'efecte no ha sigut el desitjat. De revulsiu, res de res. Ni s'ha redreçat el rumb, ni tampoc s'ha acabat amb la irregularitat. Es continua depenent massa de si Cristhian Stuani té o no el dia, s'encaixen gols massa sovint, els números a domicili són un autèntic desastre i no hi ha massa ingredients que despertin l'optimisme, almenys de portes cap a fora. Amb Martí s'està allà mateix. Poca cosa ha canviat i el calendari pressiona. A Unzué se'l va cessar després de patinar a Oviedo (4-2) i just després de rebre el conjunt asturià a Montilivi, Martí l'ha igualat pel que fa als partits, gairebé calcant els resultats.
«El que valoro són els 35 punts que duu ara mateix el Girona. No pas si els ha aconseguit amb un entrenador o un altre. El que volem és estar al més amunt possible», va etzibar Martí diumenge a la sala de premsa, vestint un discurs excessivament positiu i sense pràcticament cap mena d'autocrítica.
El balear ja ha dirigit 12 partits de Lliga al Girona. Com Unzué. S'assemblen molt els seus números, cosa que demostra que no s'ha aconseguit l'efecte desitjat quan es va apostar pel canvi a la banqueta. Amb Martí s'han sumat 18 punts de 32 possibles. Això equival a un 56 per cent, una mica més de la meitat dels punts que hi ha hagut en joc. El balanç parla de més victòries (5) que no pas derrotes (4), a banda de comptabilitzar fins a 3 empats. Amb Unzué es van guanyar els mateixos partits (5) en l'idèntic període de temps. Això sí, se'n van perdre més (6). Per completar-ho falta sumar-hi un empat. Això es tradueix en 16 punts de 32. La meitat. Són només un parell de punts menys. En l'aspecte golejador, la igualtat també és màxima. 15 gols marcats amb Unzué, pels 17 que s'han assolit amb Martí. En contra, 16 i 15, respectivament. L'adeu del navarrès es va produir deixant el Girona onzè, a tres punts del play-off i només quatre de l'ascens directe. Ara amb Martí s'està tres posicions per sobre i la promoció està més a prop (un punt), però la segona plaça és a un món de distància: 10 punts.
Les reaccions
Què li passa, doncs, al Girona? No acaba de rutllar amb el segon tècnic de la temporada, el somni de l'ascens directe sembla haver-se escapat i l'objectiu s'ha focalitzat a lluitar per un play-off que serà difícil d'atrapar si es manté l'actual inèrcia. Eloi Amagat, ara a l'Olot però durant molts anys futbolista del club blanc-i-vermell, aporta el seu punt de vista. «Bastants jugadors dels quals s'esperava molt pel seu nom, currículum i el que es va pagar per dur-los aquí no han estat al seu nivell. El problema és que n'han coincidit molts». Considera que més enllà de tornar a canviar d'entrenador, el revulsiu hauria de ser un altre. «S'ha vist que el problema és intern, és cosa dels jugadors. Són ells que han de fer un pas endavant. Un pas generalitzat». Crec que encara «pot passar de tot» però fins ara el que ha vist no li desperta massa optimisme. «És complicat esperar que es vegi el Girona dels últims anys, compacte i amb uns signes d'identitat molt marcats. La idea a l'estiu segur que va ser la de fitxar jugadors de molt de nivell per resoldre partits per ells mateixos. El problema és que només n'hi ha un que està marcant les diferències (referint-se a Cristhian Stuani) i amb això no n'hi ha prou. Els que coneixem la categoria sabem que a la Segona Divisió A no arriben els resultats només amb individualitats, sinó que són necessàries moltes coses al camp i també dins del vestidor».
Qui diu també la seva és Felipe Sanchón. Tota una institució a Montilivi, als seus 37 anys conviu ara amb una greu lesió al turmell que ha patit sent jugador de l'Hospitalet. No sol perdre detall del que passa al Girona, per això no es talla a l'hora d'opinar. «Per noms hi ha una gran plantilla. Molts d'ells han brillat en els seus anteriors clubs. Però ara els falta ser un equip. Encara no ho són». Considera que «no hi ha pas una situació crítica, perquè tot i que sembla un tòpic, guanyant dos o tres partits es mirarà de nou cap amunt i el vestidor recuperarà la confiança», al mateix temps que creu que un relleu a la banqueta no seria la millor opció. «Martí té fama de bon entrenador i trobo que farà bona feina. No sé si fer-lo fora seria el millor. Potser és més un tema de moral, de confiança. Tenen la pressió afegida de ser la plantilla més cara de la categoria. Això ha passat altres anys. Hi ha equips fets amb molts diners i excel·lents futbolistes als quals els ha costat un món arrencar».
