El futbol és un esport marcat pels encerts i els errors. Si la pilota entra, perfecte. D'això es tracta. Ser contundent i marcar les diferències, en atac i en defensa, és clau perquè arribin els resultats esperats. No hi ha volta de full. També hi juga un paper important la sort, encara que no sempre és determinant. S'hi poden sumar més ingredients. L'ofici i la picardia, que guanyen protagonisme en competicions renyides i competides com ho és la Segona Divisió. Just això li ha faltat moltes vegades al Girona, que va apostar-ho tot a una sola carta, la del talent. Amb això sol no es guanyen partits. És impossible. Poden arribar les victòries, però per col·leccionar-les i convertir-les en una rutina es necessita molt més. Amb encara marge de maniobra, per fi ahir s'hi va posar com toca. No va deixar banda les guspires individuals. Són essencials per sumar punts. L'olfacte de Cristhian Stuani i les intervencions de Riesgo expliquen el 0-1 a Fuenlabrada. Però la victòria arriba per més factors. Per ser un equip intel·ligent i saber llegir què ­convenia més a cada moment. Si s'havia de pressionar, jugar i mossegar, es va fer. Si era el moment de perdre temps, també. Si l'ideal era moure la pilota i treure de polleguera el rival, perfecte. En tot això i més va ser superior l'equip blanc-i-vermell. No pas els de Mere, intensos i perillosos a les accions a pilota aturada; capficats que puntuar era possible, fos quina fos la situació. Però alhora passarells. Ho escenifica l'expulsió de Cristóbal. Un punt i a part que va afavorir els gironins. Quan més patien, el xou del 8 dels madrilenys els va donar un gran cop de mà.

El partit del Fernando Torres, com tota òpera, s'explica en tres actes. El primer va ser vibrant. Divertit per l'espectador, competit a la gespa. Dos equips sense complexos, que van sortir a guanyar, amb ocasions a banda i banda. Un xoc de trens, amb protagonisme pels dos porters i on de nou Stuani va brillar. Perquè l'uruguaià, fidel a la cita, va tornar a marcar. Són ja 20 gols els que acumula, superant així la xifra del curs passat a la Lliga i cada cop més a prop del seu sostre. Un jugador sense límits i amb un repertori immens, a qui no li va tremolar gens ni mica el pols per connectar una assistència mil·limètrica d'Aday i batre Biel Ribas amb una precisa vaselina. Va ser el primer i únic gol del dia, però hauria pogut ser el segon si Borja hagués enviat al fons de la porteria el seu cacau un minuts abans. El 10 va rebre de Brandon, titular ahir per primer cop, i ho va provar a tocar de l'àrea topant-se amb la bona resposta de Biel Ribas. Fins i tot abans del 0-1, que es presentava superat el quart d'hora, el Fuenlabrada també hauria pogut marcar. Claríssima va ser l'oportunitat de Caye Quintana. La va prolongar Nteka amb el cap, confirmant el gran ­potencial aeri dels locals. Caye, fitxatge d'hivern pels de Mere, va engaltar la pilota i Riesgo, molt segur sota pals, va fer us dels seus reflexos per evitar un mal major. N'hi havia més a banda i banda. A Brandon se li va fer de nit quan ho tenia tot de cares per rematar; a l'altra porteria, el cop de cap de Glauder va llepar el pal esquerre.

{C}

Balança equilibrada, però un Girona valent i intens, que va sortir bé d'entrada i que va mantenir el tipus durant un bon grapat de minuts. Cert que va minvar les seves revolucions quan el vent bufava a favor, però no hi havia les típiques desconnexions d'altres dies. Tothom responia, ningú desentonava. Bon se­nyal i més en un camp difícil com el del Fuenlabrada, la veritable revolució d'aquest curs. Cert que tot i aquests bons inputs el marcador hauria pogut ser d'empat al descans. Riesgo va retornar la confiança que li està donant Martí amb una altra aturada de mèrit. Aquest cop al 41. Va decidir amargar-li el dia a Caye Quintana i ho va aconseguir. La centrada, al cor de l'àrea, va trobar la rematada del 24. Ben dirigida, col·locada. Però la mà de Riesgo va sortir a temps per mantenir la porteria a zero.

D'un primer acte entretingut i disputat, a un segon de més ensopit, travat. Un xic adormit va tornar el Girona dels vestidors. Potser motivat pel pas endavant del Fuenlabrada, decidit a empatar a còpia d'intensitat i insistència. Sense xutar durant una vintena de minuts (quan Brandon ho va provar sense tenir la punteria gaire afinada), la lesió d'Ignasi Miquel ajudava a alimentar el pessimisme. En una acció invalidada per fora de joc, el central va rebre una topada de Nteka i se li va regirar el turmell. Va intentar continuar, però no hi va haver manera. Abans de deixar la gespa, va ser més murri que ningú, forçant la cinquena groga. No jugarà dissabte contra l'Osca, cosa que segurament tampoc hauria pogut fer per lesió, vist el panorama. Llavors, amb tot obert, Cristóbal va decidir que ja era hora d'iniciar el tercer acte. Ell solet va escriure un veritable punt d'inflexió. Va cometre una entrada lletja sobre Granell. No el va tocar, però se li va llançar al damunt amb el peu per davant i certa virulència. L'àrbitre, que estava just al davant, li va ensenyar la vermella a l'instant. L'expulsió va encendre els ànims del públic i també dels locals. Llavors va aparèixer el VAR i el col·legiat, per si no havia vist la jugada de prop, se'n va anar a la televisió. Llavors s'ho va repensar. Van cridar Cristóbal, que ja enfilava els vestidors perquè tornés al camp. La vermella es convertia en una groga. Just llavors, el surrealisme en estat pur: el 8, ben emprenyat, es va dirigir de males maneres cap a Granell i s'hi va encarar. A l'àrbitre no li va agradar gens i li va mostrar la groga. Com que era la segona, ara sí, l'expulsió era un fet. Cristóbal es va quedar amb un pam de nas i el Fuenlabrada, amb deu jugadors. Ho va acusar l'equip madrileny, a qui no li va funcionar anar a per totes malgrat la inferioritat numèrica. El Girona, per la seva banda, va entendre el context i va saber jugar els minuts que quedaven, malgrat que el descompte va ser etern. Va fer seva la pilota i la paciència, tot mantenint a ratlla els intents, a la desesperada, del seu rival. I si no va matar el partit abans va ser perquè Stuani, aquest cop sí, es va deixar seduir per l'egoisme. Quedant-se tot sol i amb Jairo al segon pal, va preferir fer-s'ho ell amb una vaselina inofensiva. Per sort, ningú se'n recordarà d'aquesta jugada.