El futbol és un esport de contrastos. Del blanc es passa al negre més fosc en un tres i no res. I viceversa. No hi ha terme mig. O tot rutlla, o tot plegat s'enfonsa i no hi ha qui ho salvi. Fa quatre dies, el Girona navegava a la deriva. La irregularitat era el pa de cada dia, fins al punt que l'afició havia perdut la fe. La derrota al camp del Tenerife, l'enèsima fora de casa, confirmava que massa coses no rutllaven. Tot i que encara quedava un munt de competició per disputar-se, la imatge i els resultats no convidaven a l'optimisme. L'objectiu fixat a l'estiu, el de l'ascens directe, estava més lluny que mai i gairebé ningú creia que hi havia opcions d'atrapar-lo. En molt poc temps, la truita s'ha girat completament. És cert que la segona plaça encara està lluny, però la perspectiva de molts ha canviat. Fins i tot la del propi vestidor. Tres bons marcadors, acompanyats de bones actuacions, han disparat l'eufòria i la situació, sense ser excel·lent ni tampoc extraordinària, ha millorat. S'ha passat de tenir el segon lloc a 11 punts, una distància que semblava insalvable, a veure'l a només 5 punts. La diferència és encara considerable, però bastant més propera. L'Almeria, fins fa poc a l'horitzó, ara es veu sense la necessitat dels prismàtics. A més, les inèrcies de l'equip andalús i la del que dirigeix Pep Lluís Martí, són totalment oposades. Queda encara moltíssima lliga i tot pot passar, però ara mateix el Girona és un altre. Un equip convençut del que fa, avalat per les últimes acutacions, que s'ha tornat a posar l'afició a la butxaca i que ha recuperat peces. L'última, un Samu Sáiz que va inaugurar el seu compte golejador de la millor manera possible: fent l'1-0 davant l'Osca al descompte, donant així tres punts d'or que dispren els somnis de tothom. Instal·lat en posicions de play-off, els de Martí han revifat i ho han fet gràcies a un seguit de factors més que necessaris per aspirar a alguna cosa més que mantenir la categoria.
torna la solidesa
A mitjan octubre, quan es va decidir fer fora Juan Carlos Unzué, el Girona va potenciar la seva solidesa. No només amb Juan Carlos Moreno, entrenador per un dia, sinó també en els primers partits de Pep Lluís Martí a la banqueta. En cinc partits, l'equip només va encaixar dos gols i va sumar 11 punts de 15 possibles. Suficient millora per evidenciar que el relleu al timó de la nau era més que necessari i per disparar l'optimisme. El problema és que la inèrcia es va torçar de nou i la irregularitat, massa present a l'inici del campionat, va tornar a treure el cap. Així era impossible lluitar per l'ascens. Ho ha captat el vestidor. També el cos tècnic. Tothom ha posat el seu gra de sorra per potenciar de nou els aspectes defensius. Ja ho deia aquesta última setmana Borja García: «Si mantenim la porteria a zero tindrem moltíssimes opcions de guanyar». Així ha sigut. L'equip es va passar onze partits seguits, comptant totes les competicions, encaixant. Ha sigut tancar amb clau la porteria i els bons resultats han aparegut de nou. Asier Riesgo fa 204 minuts que no rep cap gol en contra. L'únic li va fer Tejera, de l'Oviedo, en l'1-1 d'ara fa tres jornades. Després, dues victòries. Per la mínima, però sense encaixar: el 0-1 a Fuenlabrada i l'1-0 de dissabte passat amb l'Osca. No només això, sinó que en aquests tres partits el rival de torn pràcticament no ha generat perill ni ha xutat entre els tres pals. Així és molt més fàcil no rebre gols. I si no se'n reben, hi ha moltes més opcions de puntuar. Quelcom que és clau si es vol estar a dalt a la classificació.
el despertar de sáiz
Hi ha més vida més enllà de Cristhian Stuani. L'uruguaià és el far que guia el Girona i això és indiscutible, però era més que necessari que algun altre jugador fes un pas endavant. Fins dissabte, els últims punts que havia sumat l'equip havien sigut gràcies a l'encert de l'uruguaià i de ningú més. Fins que, contra l'Osca, algú altre va decidir veure porteria. Va ser Samu Sáiz, un futbolista diferencial, fitxat l'estiu passat i cridat a ser un referent. El mateix però, qui fins ara havia generat ben poc i que tot just sortia d'una lesió. Amb tot just 792 minuts aquesta temporada a la lliga, molt poc tenint en compte el cartell que té, va veure porta per primer cop. No va poder triar un millor moment per fer-ho. Al descompte, contra un rival directe en la lluita per l'ascens com ho és l'Osca, va donar tres punts d'or que confirmen els gironins en places de promoció. Feia un grapat de partits que cap altre jugador de la plantilla donava punts amb el seu encert de cara a porteria. Ja no només ho fa Stuani i això és una bona notícia per a Pep Lluís Martí.
bentornat montilivi
Gran part de les opcions d'acabar entre els primers classificats passa perquè el Girona sigui un equip fiable a domicili, però sobretot intractable a Montilivi. Fins no fa pas massa ho havia aconseguit, però la golejada encaixada a la Copa (0-3) i també la relliscada contra l'Oviedo (1-1) a l'estadi havien fet trontollar tot plegat. Res més que això perquè dissabte es va evidenciar que, a casa, els blanc-i-vermells rutllen i responen. I així hauria de ser fins al final de la temporada, perquè per l'estadi han de passar un bon grapat de rivals directe com ho són el Cadis, Almeria, Saragossa i Numància, entre d'altres. És el Girona el segon millor local de la categoria perquè davant el seu públic ha sigut capaç de sumar 30 punts de 42 possibles. A Montilivi ha sumat 9 victòries i 3 empats, i només ha perdut en dues ocasions: amb l'Elx (0-2) i Mirandés (0-3).
