Des que va aterrar a Montilivi, Pep Lluís Martí no ha parat de fer bandera del present. La filosofia del partit a partit ha guanyat la del somni de l'ascens que tant es va esbombar a l'estiu a principis de pretemporada.

La realitat és que haver de jugar cada partit amb l'obligació no només de guanyar sinó de també de jugar bé va ofegar de pressió la plantilla del Girona i va costar el cap a Juan Carlos Unzué. Amb Martí, potser sí que a les conferències de premsa no es parla de res però als entrenaments es penca com mai i l'equip ha ensenyat una agressivitat que tenia adormida el primer tram de curs.

La consigna és el partit del cap de setmana i no mirar mai més enllà, en aquest cas, de l'Albacete, rival de dissabte (16.00). Així, pas a pas, escaló a escaló, i oblidant-se tant com es pugui del que puguin fer els rivals és la manera d'anar retallant punts i acostant-se de mica en mica al gran objectiu final. Perquè si el Girona guanya dissabte a l'estadi i encadena moltes victòries més d'aquí a final de temporada, el premi pot ser molt gros.

Ho sap molt bé, Marcelino García Toral, l'entrenador que va aconseguir l'ascens amb el Vila-real el curs 2012-13 després d'arribar a meitat de Lliga i d'eixugar una distància de 6 punts amb una segona volta espectacular. El tècnic asturià, sense equip després de sortir del València, té clar que mirar els resultats dels rivals cada jornada i esperar que fallin serveix de ben poc.

De fet, aquell Vila-real va posar un ritme vertiginós de victòries i empats que els va impulsar de de la setena posició fins a l'ascens directe. Pel camí van caure l'Almeria, l'Alcorcón, el Girona de Rubi i el Las Palmas, que van veure, impotents, com el Vila-real els avançava a la classificació. Ni pressió, ni mala ratxa dels rivals, Marcelino ho té clar. «No va ser que els rivals fallessin, va ser que nosaltres vam sumar molt. Al final s'han de fer punts. Els rivals no van fallar; va ser que nosaltres vam sumar-ne molts, de punts».

Aquell Vila-real va acumular 42 punts en una segona volta, on va sumar 13 victòries i només va cedir sis empats i dues derrotes. En aquest sentit, després de la 30a jornada, els de la Plana eren cinquens a la classificació a 4 punts de l'ascens directe que marcava aleshores l'Alcorcón. Els últims 12 partits d'aquella temporada, l'equip de Marcelino va posar la directa i va començar a col·lecionar triomfs i empats fins a assolir el retorn a Primera. Les victòries en els duels directes contra el Girona (4-1) i l'Alcorcón (1-3) van ajudar-hi molt. Al final, el Vila-real va ascendir directament com a segon classificat amb 77 punts per darrere de l'Elx (82).

L'etiqueta de favorit pesa

Marcelino no entra a comparar les trajectòries del Girona actual i el seu Vila-real, però sí que fa una reflexió encertada i demostrada. «Per a un equip acabat de baixar, la primera volta és molt fotuda. Ho vaig viure amb el Saragossa (2008-09). Hi ha un procés que és molt complicat d'adaptació a la nova categoria i a un nou futbol. Hi ha ben pocs equips, potser només el Llevant de Muñiz recordo, que aconsegueix grans números a la primera volta que els permeten passar la segona amb cert avantatge», destaca. L'entrenador asturià descriu a la perfecció l'escenari que es va trobar el Girona a principis de curs. «Se surt amb l'obligació de guanyar a cada camp, es pensa que s'és el millor, i potser és veritat, però cal demostrar-ho al terreny de joc. Els rivals t'esperen amb ganes sempre», diu Marcelino.