191 dies és temps suficient per col·leccionar totes les sensacions possibles. Des de la ràbia més absoluta fins a una alegria desfermada, passant per la tristor, el pessimisme i el positivisme. Tot aquest còctel d'emocions les ha viscut Valery Fernández en només sis mesos i set dies. Just el temps que ha passat des de la greu lesió que va patir al Pride Park de Derby fins ahir, quan tornava a entrenar amb el grup.
El primer pas de l'última fase d'una recuperació feixuga. La llum al final del túnel, com se sol dir. No va completar la sessió com estava previst, però va ser suficient per confirmar que l'escalenc ha tornat i que ho ha fet amb bones sensacions. Ara li toca l'última part: la d'agafar ritme, confirmar que ja no hi ha cap molèstia i sentir-se novament futbolista. No entra encara als seus plans, com a mínim a curt termini, tenir minuts a Segona A. Disposa de fitxa del filial, però des d'ara fins al final del curs s'exercitarà sota les ordres de Pep Lluís Martí a l'espera de jugar, encara que només sigui una estona, tard o d'hora.
L'inici del calvari se situa al 25 de juliol del 2019. Un dia que Valery tindrà sempre gravat a la memòria. Encara de pretemporada, va trencar-se en un partit amistós al camp del Derby County. Feia pocs minuts que acabava d'entrar al terreny de joc quan va rebre una duríssima entrada d'un futbolista local que li va provocar un mal gest al genoll. Atès al damunt de la gespa, fins i tot va ser necessari aplicar-li oxigen perquè l'escalenc es va arribar a marejar.
Els evidents gestos de dolor i les cares dels companys ja feien preveure que la lesió no era lleu. Després d'una primera exploració, la confirmació arribaria a una clínica de Manchester. La ressonància magnètica diagnosticava una lesió del lligament encreuat anterior amb afectació del menisc. Una gerra d'aigua freda per al futbolista, que tenia l'esperança de fer una bona temporada després d'estrenar-se a Primera i per la porta gran un curs abans. La mala fortuna, les lesions i una desencertada planificació esportiva van provocar que l'empordanès acabés disputant 1.280 minuts sota les ordres d'Eusebio Sacristán, jugant partits de la màxima categoria i també a la Copa, on va fer un gol al camp de l'Atlètic de Madrid. Passada aquesta experiència, s'havia fixat com a objectiu el de convèncer Juan Carlos Unzué, el tècnic a l'estiu, per tenir un lloc a la plantilla i ser una peça important. Però tot es va tòrcer a Derby.
Mig any de recuperació
El dol inicial va ser substituït ràpidament per les ganes de recuperar-se. El suport dels companys de vestidor, d'amics i familiars ha sigut clau durant tot aquest procés. Ha acabat complint els terminis establerts i si en un primer moment s'esperava que no tornés amb el grup fins a mitjan març, al final ho ha fet a principis de mes. Enrere queda l'operació a la qual es va sotmetre a l'agost. Més a prop es veu el 10 de gener, dia en què va començar a córrer al damunt de la gespa i confirmava que la recuperació avançava correctament. Va ser llavors quan Valery va trencar el seu silenci. Ho va fer al Canal10 Empordà tot afirmant que se sentia «molt content i feliç» per no només trepitjar el terreny de joc, sinó també per «fer el que més m'agrada». «M'he passat cada dia al gimnàs veient com els meus companys s'entrenaven ben a prop. Han sigut uns mesos de solitud, però per fi estic a la gespa i tant de bo aviat pugui estar amb ells al camp», afegia. Això ja s'ha produït. Va ser ahir, quan va exercitar-se durant una estona amb els seus companys, abans de recuperar el treball individualitzat. «A partir d'aquí el que em tocarà és agafar el ritme, que no noti cap molèstia i anar amb calma, perquè el més important és estar al cent per cent». Això ho deia al gener, però segur que ho seguirà fil per randa a partir d'ara.
