Quants tatuatges té Brandon Thomas repartits per tot el cos? Quin és el lloc que més l'ha captivat de Girona? I la seva música preferida? Són preguntes personals, motivades més aviat per la curiositat, i que no seran segurament transcendents per a la majoria de gent. Però veure com les respon, aquestes i moltes més, el mateix futbolista, serveix per passar una estona entretinguda. Just això s'ha pensat des de Montilivi. Aprofitant aquesta situació extraordinària, amb gairebé tothom confinat a casa i sense poder sortir, amb els futbolistes lluny dels terrenys de joc i amb la nul·la possibilitat de veure partits de Lliga a l'estadi, el club ha engegat una iniciativa amb la qual té la intenció d'acostar, si més no una mica, els seus jugadors als aficionats. Dos dies a la setmana, els dimarts i els divendres, un futbolista respondrà en directe i a través de l'Instagram oficial del Girona tot un reguitzell de preguntes. Brandon va ser ahir l'encarregat d'inaugurar aquesta secció. Durant aproximadament una mitja hora, va mostrar-se distès i, malgrat la distància, proper amb tota la gent que va decidir connectar-se per seguir-lo. Més de 600 persones alhora van seguir-lo en molts moments; entre els quals, alguns companys de vestidor, com Pablo Maffeo, Jordi Calavera, Brian Oliván o Gerard Gumbau, entre d'altres.
Va parlar de moltes coses. Per exemple, del significat d'alguns dels seus tatuatges. Alhora, explicava que el flamenc és la seva música preferida, que la plaça Independència de Girona és el lloc que més li agrada per prendre alguna cosa amb amics i que té pendent una visita guiada pel Barri Vell de la ciutat. Fins i tot es va atrevir a parlar una mica en català, cosa que no ha fet des que al gener va aterrar a Montilivi. «Vaig aprendre el català a l'escola. Mai el parlo a casa, perquè el meu pare és anglès i la meva mare, andalusa. L'entenc perfectament i no em costa intentar-ho», deia. El futbol també es va tocar. I no pas poc. Repassava la seva carrera, encara curta. «La meva millor temporada com a professional va ser al Mallorca perquè vaig fer bastants gols, però en l'àmbit col·lectiu no va ser gens bona perquè vam baixar a Segona B. Alhora va ser el pitjor any i el més dolorós. A França no vaig participar, però vam entrar a l'Europa League. El millor curs futbolístic el vaig viure a l'Osasuna, perquè vam pujar a Primera. A Girona no he tingut temps de valorar la meva estada, però he pogut sentir-me de nou futbolista, m'he sentit còmode i el meu nivell estava sent molt bo».
Tot es va tòrcer fa deu dies, quan va patir una ruptura del lligament creuat anterior del genoll esquerre, amb afectació al menisc. Ben aviat serà operat i es perdrà el que queda d'una temporada ben estranya i que no se sap com evolucionarà. Mentrestant, cedit per l'Osasuna (el club navarrès li paga la fitxa), espera confinat a casa seva, a Fornells de la Selva. «M'havia d'operar el dia 23 però finalment serà el 2 d'abril. Ara mateix això no és prioritari. Em fa una mica de mal, quan dormo sobretot. Vaig fent exercicis cada dia tot esperant perquè tinc ganes de començar la recuperació el més aviat possible. Mai ve de gust una lesió, sobretot si és així de greu. Estava en un bon moment. És un cop dur, però no em dono per vençut i tornaré tant o més fort».
