D'una banda, hi ha els qui creuen que és cosa del destí. Que tot el que passa està escrit, premeditat. De l'altra, aquells que ho fien tot a una cadena de casualitats. Sigui quin sigui el camí que li ha tocat seguir, Alberto Cifuentes ha hagut d'esperar fins als 41 anys per celebrar el seu primer ascens a la màxima categoria. Ell, que fa més de dues dècades que juga. El mateix que ostenta el curiós privilegi de ser actualment el jugador de més edat del futbol professional espanyol. El porter, que, una dècada enrere, veia com la pilota llançada des del punt de penal per Kiko Ratón, llavors davanter del Girona, se li esmunyia dels dits en el pitjor moment possible, per acabar condemnant el seu equip de l'època, el Múrcia, al pitjor dels destins. Deu anys després li ha sortit cara.

Ha hagut de picar molta pedra el manxec, que mai ha debutat a Primera. Espera fer-ho la temporada vinent amb el Cadis, un dels molts clubs que omplen la seva trajectòria, però amb el qual més partits acumula. En suma 290 a Segona A i 287 a Segona B en total. Són un munt i sempre sense fer soroll, treballant i encaixant els cops durs, com el que li va tocar viure a Montilivi el mes de juny del 2010. Necessitava guanyar el Múrcia per salvar-se i ho va fer durant un grapat de minuts fins que al descompte un penal comès sobre Juanma l'acabaria transformant Kiko Ratón de la manera més curiosa possible. «Vaig viure potser un dels dies més tristos de la meva carrera. Sobretot perquè vam baixar i per com va anar tot plegat. És evident que sempre tindré aquell dia a la ment, però no li tinc cap ràbia al Girona per això», recordava el propi Cifuentes en una entrevista a Diari de Girona l'octubre del 2016. I afegia: «Li vaig donar moltes voltes al partit i a la jugada del penal (...) Com que tot se supera, ho tinc mort i enterrat».

Una experiència com aquella és impossible d'oblidar però d'anècdotes i aventures, el d'Albacete en suma un munt. La primera de les 22 temporades de la seva carrera va presentar-se el segle passat. Quan tenia només 19 anys, va debutar a Segona A amb l'equip de la seva ciutat. Al quart d'hora del partit contra el Mèrida al Carlos Belmonte, el porter titular, Julio Iglesias, era expulsat. Cifuentes va jugar els seus primers 75 minuts en una categoria que ara coneix a la perfecció. El brasiler José Sinval el va batre just després de trepitjar la gespa i el marcador final va ennegrir la seva estrena (0-2). Però ni de bon tros es va ensorrar. Tampoc li han tret les ganes de jugar a futbol les anades i vingudes. Perquè a banda de l'Albacete, també ha jugat al Quintanar del Rey, Dos Hermanas, Mallorca B (no va arribar mai a debutar amb el primer equip a la màxima categoria), Ciudad de Murcia, Rayo Vallecano, Salamanca, Múrcia, La Hoya Lorca i Cadis. Abans d'arribar al Carranza, però, va decidir fer un gir radical a la seva carrera tot provant sort al futbol polonès. Va defensar una temporada (14/15) la porteria del Piast Gliwice, el que li va servir per desconnectar, conèixer un nou futbol i una cultura diferent.

Ja llavors havia paït la patacada de Montilivi. També havia decidit prescindir dels serveis d'un agent o representant. Passats els 34 anys, va tenir ben clar que el tram final de la seva carrera se'l gestionaria ell mateix. Havia superat igualment un curs a La Hoya Lorca, a Segona B, on jugava per poc més de mil euros al mes. I va ser llavors quan el Cadis acabaria trucant a la seva porta. Motiu suficient per tornar de Polònia. No sabia llavors Cifuentes que s'enrolaria al club que més partits l'ha vist jugar: 206. Ni tampoc que celebraria un dels dos ascensos a Segona A que li ha tocat viure. L'altre, precisament, amb el Múrcia només un any després del fatídic empat a Girona. Al Carranza també es convertiria, el curs 17/18, en el Zamora de la categoria d'argent. Va ser el porter menys golejat de tota la lliga, amb només 29 gols encaixats. I ara, 22 anys després que Sinval li amargués l'estrena, amb 41 primaveres, viu un dels moments més especials de la seva vida. Titular indiscutible per al tècnic Álvaro Cervera, amb qui ha compartit vestidor aquestes darreres temporades, per fi ha aconseguit pujar a l'esglaó més alt. Està per veure si aquest divendres serà titular o, amb els deures fets, gaudirà d'un descans ben merescut. Si viatja, de ben segur que quan trepitgi la gespa de Montilivi la memòria es posa en marxa.