Amb bona part de raó, i sense massa motius per discutir aquest punt de vista, n'hi haurà que un tercer, quart o fins i tot cinquè lloc final no els semblarà un bon resultat. Ho justificaran amb l'ambiciós discurs que es va vendre des del moment que es va baixar de Primera, quan es pregonava a tort i a dret que s'havia de pujar directe. Sí o sí. Amaniran aquest discurs recordant que Montilivi ha disposat de la plantilla més cara i d'un pressupost astronòmic, i que a l'hora de la veritat el premi gros se l'han endut d'altres. Una perspectiva diferent aplaudirà el resultat d'anit contra el Cadis a l'estadi (2-1) i celebrarà, amb raó, el que va significar la victòria final. Tres punts que classifiquen el Girona de manera matemàtica pel play-off, un privilegi que només ha viscut quatre cops al llarg de la seva història, un d'ells amb blanc-i-negre i els altres tres amb un trist final. L'opció de tornar a la màxima categoria encara hi és. No ha desaparegut, és més viva que mai. Per més que encara quedi una jornada per disputar-se, el que determinarà quina és la posició definitiva, la realitat parla d'un equip que, des de l'aterratge de Francisco a la banqueta, ha vist augmentats aquells ingredients que et converteixen en un equip competitiu en una guerra com ho és la Segona Divisió. Ingredients que poden ser clau per afrontar una promoció amb garanties. De moment, malgrat quedar-se sec a Gijón i amb cara de babau a Lugo, ja s'ha desempallegat del Saragossa, Almeria i anit del Cadis a l'estadi. En totes aquestes victòries hi ha un denominador comú: Cristhian Stuani.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú descobrirà la trascendència que el davanter uruguaià té en el rendiment i els resultats del seu equip. La seva fam és inacabable, no té límits. S'ha posat el Girona a les esquenes en els moments de més penúria i quan se l'ha necessitat, no ha fallat a la cita. Anit va fer dos gols més. En duu ja 29, una veritable bogeria. Va decantar la balança a favor dels de Montilivi en un partit que semblava controlat fins que Mojica va fer de Mojica. Perquè si Stuani és la llum, el colombià és la foscor. Durant més d'una vuitantena de minuts, el partit va estar allà on volia el Girona. No va haver de brillar, però sí posar-se la granota de treball, com havia demanat el seu entrenador durant la prèvia. Sòlid al darrere i sense donar concessions, va contenir a un rival que, tot i fer un reguitzell de canvis a l'onze, es movia al ritme de Pombo i funcionava a batzegades. No inquietaven els de Cervera, però hi havia aquella sensació que, si s'hi posaven, podien donar algun ensurt. És cert també que durant molts minuts, Riesgo només va haver d'aparèixer un parell de cops. Per blocar un cop de cap de Sergio i per atrapar, amb cert suspens, una falta llunyana. Tampoc és que el Girona fes massa cosa en atac, però oferia aquella sensació de tenir la situació sota control.

Arriben els gols

No va ser un setge. Ni de lluny. Però cada cop que Stuani va rebre en condicions, va ser letal. I això que el primer cop que va batre Cifuentes, als 8 minuts, l'àrbitre Alejandro Ruiz Muñiz va anul·lar el que hauria pogut significar l'1-0. L'uruguaià va rebre una passada de la mort de Borja García, que es trobava en fora de joc quan connectava l'assistència en llarg d'Ignasi Miquel. Ja no hi va haver discussió un quart d'hora més tard. Aquest cop, en posició correcta, Stuani baixava la pilotada llarga de Gerard Gumbau i encarava la sortida del porter. El va burlar amb un toc de qualitat i va engaltar un xut creuat que Fali, situat sota pals, no va encertar a rebutjar. Feia gairebé un mes, des del 24 de juny, que els gironins no marcaven de jugada. S'havien acostumat a veure porteria en comptagotes i sempre en accions a pilota aturada. Per això, i per no fer un lleig a la tradició, al segon temps l'avantatge es va ampliar des del punt de penal. Duarte, que acabava d'entrar, va tocar la pilota amb les mans dins de l'àrea. Penal. Stuani, l'especialista per excel·lència, va superar Cifuentes amb un cacau ajustat al pal esquerre. Amb el 2-0 semblava tot dat i beneït. Cervera va fer entrar gent de refresc com Salvi, Álex Fernández i Perea, però la situació estava controlada, amb un Girona que no patia i que fins i tot hauria pogut fer més mal si hagués pres bones decisions al contracop. Fins que va aparèixer Mojica.

Costa d'entendre el que li va passar pel cap al colombià al minut 83. El vent bufava a favor, la classificació matemàtica pel play-off era gairebé a la butxaca i només s'havien d'esperar uns minuts per celebrar-ho a la gespa. Però el colombià, ves a saber per què, va decidir que el més indicat era despertar el Cadis i complicar-li la vida al seu propi equip. Va protegir tan malament una pilota que marxava per la línia de fons que va acabar donant un cop de colze a Salvi. Al moment, l'àrbitre no ho va veure però el videoarbitratge li va donar un cop de mà. Penal i segona groga per Mojica, que acabaria expulsat. Álex Fernández va situar el 2-1 i els visitants van treure les urpes. Els últims minuts van barrejar la bogeria amb el neguit. S'hi va sumar una altra vermella, aquest cop perquè Perea li va dir alguna cosa a l'àrbitre que aquest no va pair gens bé. Per sort, i perquè el xut d'Álex Fernández al descompte no va trobar porteria, el marcador ja no es va moure. El play-off és una realitat.