El mes de juny del 1932, Albert de Quintana i de León va morir a Madrid per culpa d'una meningitis que acabaria derivant en una septicèmia letal. De Quintana era Diputat a les Corts espanyoles de la Segona República proclamada el 14 d'abril del 1931 i, al mateix temps, president del Girona FC que ell mateix va fundar menys de dos anys abans acompanyat d'Andreu de Benito, Manuel de Chopitea, Lluís Ribas, Josep Maria Pla Dalmau, Francesc Figueras, Joaquim Medrano, Antoni Güell, Rafael Portas i Amadeu Oliva. Una dotzena mal comptada de gironins que, combinant la seva afició pel futbol i l'activisme social, van reunir-se el 23 de juliol de 1930 al pis de sobre del Cafè Norat de la Rambla per fundar un nou club que, a diferència del que havia passat amb el seu predecessor (una Unión Deportiva Gerona enfonsada pels deutes econòmics), fos capaç de fer ressorgir el futbol gironí convertint el Girona FC «en una obra de tota la ciutat, escrupolosament democràtica i gironina».

Pujar categories, des de la Segona Catalana Ordinària, era percebut com una «obligació» per aquells gironins radicalment capficats en la promoció de la ciutat - Albert de Quintana va ser al costat de Miquel Santaló i Cassià Costal una de les figures claus de la Girona immediatament posterior a la caiguda d'Alfons XIII i l'arribada de la II República -que també tenien clar com havien d'arribar aquesta embranzida futbolística per tenir el favor dels aficionats: reduint els jugadors «d'importació» i comptant amb «tots aquells elements que a la Devesa, als carrers i a les places han manifestat la seva afició pel futbol».

El Girona de 1930 i el del 2020 són el mateix club, però dues realitats substancialment diferents. L'actual lluita per pujar per segon cop a Primera Divisió amb un pressupost de més de cinquanta milions d'euros i sense cap gironí entre els seus principals accionistes mentre que, ara fa noranta anys, en la reunió del Cafè Norat, els fundadors van demanar als aficionats gironins al futbol una quota voluntària d'un mínim de dues pessetes per posar en funcionament el nou Girona FC. A la Segona Categoria Ordinària, i ja amb futbolistes que es convertirien en noms que es convertirien en història de la ciutat com Félix Farró i Domènec Balmanya, el Girona va iniciar a Badalona, al camp de la Colònia Artigues, una trajectòria de noranta anys en el futbol de competició. Un viatge en el qual ha arribat a un nivell, segurament ni tan sols somiat mai per De Quintana, Pla Dalmau i la resta dels fundadors, amb el pas per Primera Divisió en el tram d'aquest llarg viatge de nou dècades.

Florenza, Teixidor, Farró, Flavià, Comas, Corradi, Ferrer, Escuder, Clara, Tarradellas i Torrella amb Pitu Viñas d'entrenador va ser l'equip del Girona que va empatar al camp de la Colònia Artigues (1-1, amb gol de Clara). Aquella temporada, la primera del Girona FC, acabaria amb el que mai s'havia pogut aconseguir en els temps de la Unión Deportiva Gerona: l'ascens de categoria. El Girona pujava a Segona Categoria Preferent amb l'esperit d'apostar pels gironins del que s'havia parlat l'estiu anterior de la trobada del Cafè Norat. Albert de Quintana, ja des de Madrid on havia estat escollit diputat després d'una breu etapa com a Governador Civil, veia com allò que s'havien imaginat començava a fer-se realitat: un club de futbol del que la ciutat se'n pogués sentir orgullosa.

Un dels jugadors d'aquell primer Girona, Josep Maria Corredor «Corradi», era l'encarregat de redactar les cròniques dels partits a la premsa local amb el pseudònim de RADI i, després de la consecució de l'ascens, va escriure unes paraules que, sens dubte, van entrar molt bé a les orelles dels directius. «I ja ho veieu, el que no havia pogut realitzar-se amb despeses abundants i amb importacions continuades, ho han assolit onze xicots gironins, joveníssims, sense pretensions d'estrelles ni retribucions de professionals», escrivia en una cita que es recull en l'encara avui imprescindible «Història del futbol a Girona» de Jaume Curbet i Boj.

Evidentment, i per tenir-ho clar només cal repassar els dos volums escrits per l'editor i estudiós del futbol gironí, els 90 anys d'existència del Girona FC no han estat sempre plens de les mateixes llums de la primera temporada. És cert que els primers anys van ser il·lusionadors. El club arribar a jugar una promoció d'ascens a Primera Divisió contra el Celta, Saragossa, Múrcia, Xerez i l'Arenas de Getxo el 1936 just abans de l'esclat de la Guerra Civil: i, ja amb la confrontació en marxa, va classificar-se a les semifinals de la «Copa de l'Espanya Lliure» que va guanyar el Llevant (el Barça va renunciar a jugar-la i marxant de gira a Mèxic amb Domènec Balmanya a qui havia fitxat del Girona l'estiu del 1935).

Després de la guerra, el Girona ja no es tornaria a acostar a la possibilitat de pujar a Primera Divisió i, de fet, les ombres van començar a guanyar terreny a les llums que havien marcat la primera dècada del club. El 1943 es va baixar a Tercera i, fins al 1959, va pujar i baixar alguns cops fins que el club es va instal·lar definitivament a Tercera Divisió, categoria en la qual va estrenar el nou estadi de Montilivi just ara farà 50 anys (l'agost de 1970). El canvi de Vista Alegre, un camp situat al mig de la ciutat, per un de més allunyat com Montilivi va costar de pair per una afició que veia com el futbol d'elit semblava cada cop més lluny de Girona.

El cinquantè aniversari, que va portar Reial Societat, Madrid i Barça a Montilivi en un estiu, va ser segurament el darrer gran sobresforç d'un club que, econòmicament i esportiva, va entrar a la dècada dels vuitanta amb molts problemes. El 1982, el Girona va baixar a Regional Preferent i tot i els traspassos de Requena i Narcís Julià al Saragossa el deute acumulat ja era de 19 milions de pessetes i la posterior municipalització de Montilivi va acabar només sent un pedaç d'un club que no tornaria a ser solvent econòmicament fins fa ben pocs anys. A Preferent, el Girona només s'hi va estar un any i el 1989, amb Xavi Agustí a la banqueta, l'equip puja a Segona Divisió B i el 1992 es fregà la Segona A amb el frustrat partit al camp del Salamanca.

Els anys posteriors al no ascens a Segona A van ser durs, s'arribaria a baixar a Primera Catalana, i només l'arribada de la família Roche i, després, l'aposta per alguns temerària i per altres genial de Josep Gusó va permetre al club fer el salt que el salvaria: entrar a la Lliga de futbol professional. El 2008, el Girona va pujar a Segona A i ja no ha marxat mai més de l'elit arribant, el 4 de juny de 2017, a aconseguir el que mai hauria pogut succeir si Albert de Quintana no s'hagués reunit al pis del Cafè Norat el 23 de juliol de 1930: veure el Girona jugant a Primera Divisió.