El que uneix el futbol, no ho desfà ni el pas del temps. Tant és si el camí ha estat ple de victòries, derrotes o empats. L'amistat sempre hi serà. Montilivi farà 50 anys aquest divendres, dia 14 d'agost, i, per recordar l'efemèride, el Diari de Girona ha reunit vuit dels futbolistes que van trepitjar la gespa de l'estadi per primer cop. Han passat una pila d'anys i ara tots ells són jubilats, però recorden aquell moment com si fos ahir. L'estiu del 1970 el Girona va inaugurar la seva nova casa contra tot un primer equip del Barça amb un ple absolut. Prop de 25.000 persones, segons les cròniques, van reunir-se a Montilivi per presenciar la derrota gironina per 1-3, tot i que el resultat aquell dia era el menys important. I és que s'obria la porta a la professionalització del club amb patrimoni propi -es va perdre l'any 1984 amb la municipalització- gràcies a l'ambiciós projecte dels «Set Magnífics»: Narcís Codina, Benjamí Colomer, Joan Vidal, Josep Garrido, Joaquim Ribas, Josep Ribera i Jaume Grabuleda.

«Quin camp més ben parit. Tot era fang davant de tribuna», deixa anar Lluís Busquets mentre observa bocabadat tot l'estadi a peu de camp. De tots els que s'han apropat fins a Montilivi, ell va ser l'únic que anava convocat amb el Barça acompanyat dels gironins Pau Garcia Castany i Narcís Martí Filosia. El tècnic Victor Frederick Buckingham no va donar minuts a Busquets el dia de la inauguració, que va marxar de Girona sense saber que a partir de la temporada següent uns quants del conjunt blanc-i-vermell serien els seus companys d'equip i hi passaria un bon grapat de temporades. Mentrestant, Pere Pla, Joaquim Hernández, Benet Masferrer, Pere Moy, Jesús Morchón i Albert Martí comenten la jugada. Dioni Benítez és a punt d'arribar.

Tot i l'impacte que va causar la inauguració de Montilivi, que va ser «apoteòsica» segons els mitjans de l'època, «es va perdre l'ambient i l'essència que tenia Vista Alegre. Com que tenies la gent a sobre, notaves més l'escalfor i et senties molt més recolzat», confessa Morchón, un dels excapitans del Girona. «Era més familiar», afegeix Pla. El traspàs de Vista Alegre a Montilivi va ser obligat, després que el propietari dels terrenys volgués recuperar-los. Els «Set Magnífics» van trobar la solució comprant la finca que sosté Montilivi per 6.495.542 pessetes (39.000 euros) a Pere Esparch. «Competir a Montilivi va ser un gran avenç per al Girona. Va professionalitzar el club amb una eina de treball que li ha permès arribar fins on és ara», diu Moy. «És un mèrit dels directius de l'època. Van fer un treball enorme amb un patrimoni molt gran pel club, que no s'ha sabut conservar. Anaven vint o trenta anys endavant amb les seves idees. Van comprar els terrenys annexos amb previsió», intervé Masferrer.

La festa que es va preparar per a la inauguració va ser grossa. Hi va haver de tot, des de llançament de globus, interpretació d'himnes, fins a la formació dels equips de la primera edició del torneig Costa Brava, que començaria l'endemà, amb la participació del Borussia de Neunkirchen, el València, l'Espanyol i el San Lorenzo de Almagro. «Me'n recordo, d'aquell dia, des de les nou del matí fins a les onze o les dotze de la nit. Fins i tot, sé on vam anar a dinar: a Les Palmeres», assegura Busquets. «Estava força malament el Barça, doncs», bromegen els que anaven amb el Girona.

L'aragonès Miguel Ángel Bustillo va marcar el primer gol de la història de Montilivi, després d'una jugada de córner amb un cacau imparable per al porter Soto. Immediatament, va marcar el segon en rebre una centrada de Gallego. A la represa, Josep Maria Fusté va marcar el tercer fent inútil l'estirada de Zamorano, que havia substituït Soto. El Girona va maquillar el marcador al tram final amb un gol de Vivolas, el primer golejador blanc-i-vermell de Montilivi. «Perdre va ser molt normal perquè el Barça va venir amb un equip de gala. Per contra, el Girona, que militava a Tercera, tenia molts jugadors de la província i això era molt valorat. Portava molta afició. Va ser un dia molt emocionant veure el camp ple. Tot era ple de joia», apunta Masferrer.

Amistat blanc-i-vermella

Pensar en tots els moments que han viscut plegats els fa tenir un record especial per al gran capità Isidre Sala que «no ha pogut venir per motius de salut, però era el pal de paller total de la colla», tal com assegura Pla. L'equip de Martín Vences, que militava a Tercera divisió, va quedar-se a les portes de l'ascens a Segona al final de la temporada 1970-71 després de perdre la promoció contra el Vila-real. Des d'aleshores, Montilivi n'ha viscut de tots colors amb problemes econòmics, descensos -tocant fons a Primera catalana-, ascensos frustrats i el major èxit del seu mig segle de vida: l'ascens a Primera el 4 de juny de 2017. «Ho hem anat seguint tot, fins i tot hem estat a punt de veure desaparèixer el club», comenta Benítez, que havia arribat a formar part de la junta del Girona.

Tornar a trobar-se a Montilivi, els fa reflexionar sobre com han canviat les coses amb 50 anys. Ja no només l'estadi, que ha patit una transformació de dalt a baix, sinó el futbol: «És una bombolla. No té res a veure amb el d'abans, no es pot comparar. A l'equip només hi havia quatre persones: l'entrenador, el massatgista, l'encarregat de material i el delegat». Com a anècdota, Pla explica que quan eren jugadors del Girona només tenien una equipació per temporada i «l'any següent la portava un altre equip». «El Girona era dels pocs equips que es cuidaven del material», recorda Masferrer.

Seguint equiparant el passat amb el present, Masferrer està sorprès amb l'evolució de l'afició: «El Girona va baixar de Primera a Segona i la gent va seguir aplaudint fins a l'últim minut. Ningú va treure cap mocador ni res. Això passa 50 anys enrere i no queda ni una ànima al club». Ells, en canvi, han seguit igual que el primer dia que van vestir la samarreta del Girona. La generació de la inauguració de Montilivi ràpidament va crear un vincle especial i han mantingut el contacte durant tot aquest temps: «Cada any ens veiem», relaten, posant de manifest la seva bona relació.

Tot i que Joaquim Hernández, pare de Xavi Hernández, només va ser jugador del Girona la temporada 1970-71, la connexió amb els seus companys d'equip s'ha mantingut intacta. «Fa 50 anys que vam inaugurar aquest estadi i ens reunim cada any tota la colla. Podríem estar desvinculats des de fa temps, però el Girona ens ha donat un sentiment de cor. Aquesta amistat és impagable i és el que més validesa té per al club», assegura Hernández.

«El futbol ens ha unit i no queda res més que els records d'aquells anys», coincideixen tots. Els anys passen i els futbolistes que van inaugurar Montilivi aquell 14 d'agost de 1970 segueixen junts, tot i que amb l'edat cada cop se'ls faci més complicat o malauradament algun els hagi deixat pel camí. Són la primera pedra de l'estadi.