La inauguració de Montilivi el 14 d'agost de 1970 es va viure a la ciutat com «l'esdeveniment esportiu del segle». Així ho titulava Los Sitios, que a més qualificava la instal·lació com «un camp de Primera divisió», deixant constància de l'esperança que hi havia a Girona per reactivar el club cap al futbol professional aprofitant l'embrantzida del nou estadi. Al final, però, van haver de passar 47 anys, fins al 2017, per veure l'equip a la màxima categoria, després de moltes penúries, sobretot econòmiques, i d'haver vegetat molts anys en categories com la Segona B, la Tercera i fins i tot la Primera Catalana (i abans, la Preferent).

Aquell boom que va generar el canvi de Vista Alegre a Montilivi va esbravar-se ràpidament per la falta de resultats, perdent dues promocions d'ascens a Segona contra el Vila-real (1970-71), i el Còrdova (1972-73). L'estadi impulsat pels «Set magnífics» que formaven part de la junta directiva (Narcís Codina, Benjamí Colomer, Joan Vidal, Josep Garrido i Joaquim Ribas, als quals més tard es va incorporar Josep Ribera i Jaume Grabuleda) va costar uns 30 milions de pessetes (180.000 euros). Les primeres gestions es van fer amb Pere Saguer de president, rellevat per un Codina que acabaria inaugurant el camp. L'empresari, dirigent del club entre 1968 i 1973, va morir el 14 de març i per uns pocs mesos no va poder veure el mig segle de la instal·lació.

El projecte el va dissenyar l'arquitecte Josep Ros. Es projectava un camp amb capacitat per a uns 17.000 espectadors (la xifra fa de mal dir perquè, inicialment, la grada era de ciment i s'hi acumulava molta gent dreta en zones com els gols, una situació ara impensable en el futbol professional). El Girona va estrenar Montilivi jugant a Tercera, va desaprofitar dues promocions d'ascens a Segona, i a finals dels 70 es va arribar a la nova Segona B, però allò no va servir per engrescar l'afició. A principis dels vuitanta es va baixar a Preferent. Els deutes s'acumulaven i com a via de solució el 1984 es va municipalitzar l'estadi, tot i que ben poques coses van canviar. El 2018 el club va recuperar la gestió directa gràcies a la concessió per 50 anys que li va fer l'Ajuntament, coincidint amb l'etapa a Primera divisió, i un ambiciós pla presentat per reformar el camp durant tot aquest període de temps. L'ascens a l'elit va representar una profunda remodelació de la instal·lació, que ja s'havia anat millorant des del 2008 amb el salt a Segona A, i va arribar a tenir capacitat per a 14.500 espectadors gràcies a grades mòbils. Ara, amb el descens a Segona, a Montilivi hi ha 11.500 seients. L'esperança està dipositada en el play-off, que arrenca dijous, perquè el retorn a l'elit sigui el millor regal d'un 50è aniversari que es viurà sense públic a la grada sine die pels efectes del virus.

Abans d'aquesta etapa d'èxit a la LFP, la Segona B seguia sent el sostre (1987-88, entre 1989 i 1995 i 2007/08) i només una vegada, el 1992, s'havia lluitat per tornar a Segona, fins que el 2008 es va aconseguir. El 1995 es va baixar a Tercera i dos cursos després, es va caure a 1a Catalana. Montilivi vivia les seves hores més baixes, tant esportivament com pel deteriorament que patia. L'enfonsament de la grada de Preferent el març de 1996 n'és l'exemple més trist, i no es va reconstruir fins al 2010.