L 'equip i el club varen transitar ahir pel prim filferro de la incertesa. Un ascens complia amb els objectius de la temporada i, el que és més important, retornava el Girona FC a la Primera Divisió. Per contra, una derrota col·locava definitivament el cartell de fracàs a una temporada en què per potencial econòmic i esportiu l'equip no hauria complert el seu únic objectiu. De fet, després del que s'havia vist en la major part de la campanya, ja era molt que ahir a les deu de la nit l'equip tingués l'opció que tenia al davant. Perquè ara es pot obviar, però no haver estat mai en places d'ascens directe i haver hagut de patir per tenir-ne una de promoció, quedava bastant lluny d'allò que tothom hagués considerat com a innegociable. I en aquest filferro prim en el qual es va moure l'equip durant dues hores, hi havia la constant sensació que en qualsevol moment el vent podia bufar a favor, però també que qualsevol petita cosa podia canviar-ne la direcció de la manera més radical.

Dues hores en què ningú va parar atenció als darrers dotze mesos, ni als mèrits o no mèrits fets fins ahir, perquè al final, tot depenia d'aquestes dues hores. L'ascens era la glòria i la resta, un funeral. I mentre avançava el partit, els minuts es menjaven les ungles, però tenir menys ungles no feia avançar més ràpid els minuts. I mentrestant a la llotja suor freda, a la banqueta cor molt calent i al camp tothom mirant de mantenir el cap a lloc. I en qualsevol d'aquests tres espais, tothom emparat que en dues hores se solucionés l'any. Perquè tothom sabia què significava tornar a pujar, de la mateixa manera que tothom sabia què era no fer-ho. Glòria o misèria, així de clar. Tenir de nou un pressupost generós o caure en el cistell comú de la Segona Divisió.

Però si es feien aquestes càbales encara passaven més lents els minuts, perquè al camp, tampoc res canviava aquesta tònica i tot començava a quedar a mans d'un final capritxós. I ja se sap que si el final és capritxós, ho és en totes les seves conseqüències i per això el Girona FC va patir fins al darrer moment, per acabar enfonsat. Buscava en el darrer episodi el premi majúscul, però es va endur una plantofada que res té a envejar a la del dia del Lugo. El resultat serà el menys important en la història, el que comptarà de veritat és que d'aquí a poques setmanes l'equip tornarà a jugar amb els mateixos rivals que ho ha fet aquest any. I que malgrat que ha estat a punt d'aconseguir-ho, Francisco no haurà arreglat en dos mesos el que amb Eusebio es va espatllar fa un any. Bàsicament perquè entremig s'ha perdut massa temps. I d'ahir el que sí recordarem seran dues hores en el prim filferro de l'incertesa. Reflex de tota una temporada. I algú haurà d'assumir la responsabilitat del fracàs, perquè no haver pujat no té altre qualificatiu.