Sense la injusta expulsió de Stuani, el Girona FC podria ser ara equip de Primera Divisió. Podria. Però no és menys cert que l'eliminatòria va estar sempre en el terreny que volia l'Elx i que, en els quatre partits que han disputat aquesta temporada els gironins i els il·licitans, el Girona ha sigut incapaç de marcar un gol.

Suposo que, a hores d'ara, ja es pot dir que la temporada ha sigut un fracàs, sense que ningú es molesti. La reviscolada final, després de l'arribada de Francisco, no tapa un any amb el futbol més ensopit del Girona des que fa dotze temporades va ascendir a Segona A. Ni en aquells anys durs, en què la permanència era equiparable a un ascens, ens avorríem tant. Ves a saber on hauria acabat el Girona sense els gols de Stuani. Que l'equip que tenia 29 milions d'euros de límit salarial, vuit més que el segon (Rayo, amb 21 milions) i sis vegades més que l'Elx (5,6 milions), no hagi estat ni una sola de les 42 jornades de lliga en posicions d'ascens o que hagi sigut el quart pitjor equip a camp contrari (16 punts de 63 possibles, només tres victòries de 21 partits), no es pot atribuir ni a la mala sort ni al tòpic que «són coses del futbol» o que «els rivals també juguen». És un fracàs històric.

Eusebio no era l'entrenador indicat per substituir Machín, i segurament Unzué tampoc ho era per al projecte del retorn a Primera, però un any més la confecció de la plantilla, sigui qui sigui el seu responsable, o responsables, ha sigut deficient. Es va formar una plantilla plena de jugadors que en el passat havien sigut suposades figures. I dic un any més perquè, si analitzem les tres temporades que portem des que el Girona va pujar a Primera Divisió, només s'ha encertat en dos fitxatges: Stuani, per descomptat, i Bernardo. Podriem afegir-hi Ignasi Miquel (cedit) i Samu Sáiz, només en el darrer tram de la temporada i sense justificar l'enorme cost de la seva operació. Repassem algunes incorporacions de les dues temporades de Primera (fitxatges o cessions del Manchester City): Marlos Moreno, Kayode, Douglas Luiz, Aleix Garcia, Carles Planas, Choco Lozano, Raúl Carnero, Muniesa, Patrick Roberts, Doumbià i Olunga. Mediocritat és un adjectiu suau per definir la majoria d'aquests jugadors. On són ara? Menys Douglas, la majoria en equips de lligues de segon o tercer nivell. Mentre la plantilla s'omplia de mediocritats, el Girona es va desprendre de Kiko Olivas, Rubén Alcaraz i David Timor, tres jugadors que han rendit a un altíssim nivell en el Valladolid, els dos primers, i en el Getafe, el segon. Fins i tot el City va cedir Yangel Herrera, millor jugador que Douglas i Aleix, primer a l'Osca i aquest any al Granada.

I aquesta temporada, la del Girona convertit en el club més ric de la Segona A, s'ha malbaratat un pressupost descomunal amb jugadors que no han aportat res. I no és una opinió personal. Per molt que els locutors de Movistar es passessin tota la temporada emfatitzant « la gran plantilla del Girona. Mira qué jugadores hay en el banquillo», el mateix Francisco ha confirmat, amb les seves alineacions, el fracàs en la confecció de la plantilla. Només ha confiat en 13-14 jugadors des que va arribar. Contra l'Elx, després de l'expulsió de Stuani, amb l'equip ofegat, no va fer cap canvi fins al minut 96, quan ja no hi havia res a fer. Símptoma que mirava la banqueta (ara la graderia) i li venien ganes de marxar corrents.

Algú explicarà per què es va fitxar Gallar amb un cost (traspàs, més el salari de quatre temporades) que quasi equival al límit salarial de l'Elx aquesta Lliga? O Jonathan Soriano, inèdit amb tots els entrenadors? O per què es va refitxar Ramalho, suplent de suplents tota la temporada? Ni els millors clubs encerten tots els fitxatges. Sempre hi ha jugadors que no s'adapten o no rendeixen el que s'espera d'ells, però el que té mèrit és no encertar-ne gairebé cap amb un talonari ple de milions per gastar.

El drama comença ara. Sort, és un dir, que no hem pujat a Primera. Ara tindríem 28 jugadors, una plantilla completa, amb més de la meitat inservibles per competir amb els grans