El futbol és molt capritxós. Tan aviat dona alegries extraordinàries com reparteix garrotades que deixen estabornit qualsevol. De vegades, un minut, un segon, un centímetre o una mala decisió arbitral pot engegar en orris la feina de tot un any i la il·lusió de molta gent per, en canvi, dur l'alegria a un altre cantó. És la màgia d'un esport que sempre té dues cares, l'alegre i la més amarga. I si no, que ho preguntin a Valery Fernández. El de l'Escala va ser un dels jugadors que van acabar més tocats després de la derrota contra l'Elx que deixava el Girona sense ascens. «Mai havia plorat tant». Tanmateix, tota la feina i el sacrifici dels últims mesos tenien recompensa amb la convocatòria amb la selecció espanyola sub-21 per enfrontar-se a Macedònia. No va jugar cap minut però, per a Valery, ser a la concentració del combinat estatal va ser «el màxim». I més quan no s'esperava que el cridessin. Divendres passat va tornar a Girona content com un gínjol per estrenar-se en un viatge amb la selecció. «És un regal, una experiència irrepetible i futbolísticament és el més gros que et pot passar», diu. Sense amb prou feines haver fet vacances, Valery començarà demà a entrenar-se amb l'equip amb la il·lusió de continuar creixent i fent passos endavant a la seva carrera. La greu lesió de genoll patida el juliol de l'any passat en un amistós a Derby no va frenar les seves ganes de triomfar. Ara, la trucada de la sub-21 l'ha tornat a carregar de joia i alegria per encarar una temporada que «tant sí com no» vol que sigui la de la seva «confirmació».

Precisament al cap de pocs dies de trencar-se els lligaments encreuats del genoll a Anglaterra l'any passat, el seleccionador sub-21 Luis de la Fuente va trucar a Valery. «Em va donar ànims i em va dir que segurament hauria anat convocat. Comptaven amb mi perquè ho estava fent bé a Primera». Un any després, Valery no s'esperava entrar a la llista per enfrontar-se a Macedònia la setmana passada. «És una notícia molt important i una recompensa a tota la feina que he fet durant tot l'any», diu. En aquest sentit, Valery reconeix que poder jugar aquesta temporada passada «ha estat un regal de la vida» perquè sense l'aturada pel confinament «no hauria tingut cap minut per la lesió». El de l'Escala, això sí, es mostra orgullós de la feina i rendiment els partits que va tenir. Tot plegat va fer que Valery es desplacés amb el combinat sub-21 cap a Macedònia la setmana passada. Una experiència que descriu com «quelcom únic per a mi i la meva família». Allà va retrobar-se amb excompanys seus a les categories inferiors del Barça com Iñaki Peña, Riqui Puig i Carles Aleñà. No va poder participar en el partit però ser amb els millors joves de l'estat per a Valery va ser «un regal».

La presència d'un jugador del Girona en una convocatòria sub-21 comença a no ser tan estrany els darrers anys. El curs passat Pedro Porro s'hi va estrenar i en fa dos va ser el torn de Pablo Maffeo i Aleix Garcia. «No és gaire comú que hi hagi jugadors del Girona. Això dona molta repercussió i nom al club. Tant de bo pugui arribar-hi més gent en el futur», destaca Valery. El jove extrem, a més a més, ho veu també com el fruit de la «bona feina» que s'està fent al Girona en l'àmbit del futbol formatiu. «És un senyal que s'està treballant bé des de la base. Es nota que s'aposta pels joves i se'ls treballa bé». En aquesta línia, Valery és del parer que és «important» tenir gent de la casa al vestidor. «Com els de la casa no hi ha ningú que senti els colors i l'escut. A més, a l'afició li agrada veure gent de la terra. Estic orgullós de ser del Girona i d'aquí», assenyala.

L'alegria de la convocatòria sub-21 contrasta amb el disgust de la derrota contra l'Elx. Una garrotada que ningú esperava al vestidor. «Va ser molt dur. Vam estar dues setmanes concentrats i ens sentíem forts. Ens vèiem còmodes amb el sistema i amb una proposta de joc molt bona i contundent. Per això encara sap més greu de la manera com va acabar», recorda. Valery confessa que en dos anys ha viscut moments «duríssims» a Montilivi, primer amb el descens i ara amb el no-ascens. «És dur veure companys abatuts i tristos, plorant. Jo em vaig ensorrar amb el gol de l'Elx. Mai havia plorat tant. Hi havia tanta gent il·lusionada. Bé, no s'hi pot fer res, treballar fort i mirar endavant». En aquest sentit, Valery ja només pensa en el curs 2020-21. Una temporada que ha de ser la seva. «Ho tinc claríssim. Ha de ser l'any de la meva confirmació. L'any passat ja ho havia de ser però va venir la lesió», diu. I és que Valery és energia positiva per al vestidor. «Tinc confiança, em trobo bé i còmode al camp i el club em valora. No tinc por del genoll. En aquests partits que he jugat ara al final m'he trobat molt bé. Tinc moltíssimes ganes de jugar, aportar i rendir. Tant sí com no ha de ser l'any de la consolidació», diu.

Francisco va fer confiança a Valery de seguida per jugar a l'extrem i l'alt-empordanès espera que així continuï. «Puc jugar a molts llocs però ell vol que jugui d'extrem dret. Hi estic còmode. Tinc un contra un, soc ràpid, potent i m'associo bé. Tant de bo anem tots de la mà pel bon camí a final de temporada», detalla. El camí de què parla Valery és molt llarg i el Girona encara l'ha de començar. L'experiència de l'any passat haurà de servir però ara l'equip ja no surt com a favorit. «Hi ha equips molt forts però l'experiència ens farà més forts i continuarem tenint possibilitats. Pinta bé».