25 de setembre de 2020
25.09.2020
Diari de Girona

El parèntesi d'un històric que algun dia somia amb tornar a ser gran

L'Sporting, barreja de joves amb talent i gent experimentada, ha començat el curs amb bon peu

24.09.2020 | 23:33
L'Sporting ha sumat els dos partits de Lliga que ha disputat

No cal tenir la vitrina plena de trofeus per ser un club històric. El futbol és cíclic, com li passa a la vida, i el pendent tant va cap amunt com ho fa cap avall. La qüestió és no perdre mai l'etiqueta d'equip gran. De mantenir la marca i que aquesta sigui valuosa, en termes de mercat. Això li passa a l'Sporting de Gijón, entitat centenària que ha navegat sempre entre la Primera i la Segona Divisió A, repartint-se experiències en totes dues categories. Competint de tu a tu entre els grans, lamentant també descensos i mirant per no caure al pou de les divisions inferiors, però sempre aguantant el pols, al mateix temps que ha celebrat ascensos i ha viscut tardes de glòria, veient passar jugadors il·lustres com el ja desaparegut Enrique Castro Quini.

Encara lluny dels seus millors anys, amb un pressupost que l'impedeix comprar a cop de talonari com sí fan d'altres, té la sort de comptar amb una pedrera que no es cansa de criar futurs talents. Mareo es fa un tip de pujar jugadors al primer equip, que se'n beneficia i nodreix molts cops amb encert. En aquest context es troba ara l'equip, la ciutat, l'afició. Pujar no entra ni de bon tros en els plans inicials. Baixar, ni molt menys. Competir, intentar estar el més amunt possible i esperar temps millors, és el tret de sortida. Ara bé, si la cosa rutlla, per què desaprofitar-ho? De moment, el proper rival del Girona a la Lliga ha iniciat el campionat amb bon peu. Dues victòries en els dos primers partits. El mateix que va fer la temporada 14/15, l'última que tancaria amb un ascens a l'elit a la butxaca. Curiosament, amb els gironins com a principals adversaris per a la primera plaça.

Més que la plantilla, el que ha canviat aquest Sporting en relació amb el de l'últim any és la batuta. Poquíssimes cares noves, alguna baixa considerable i un cop de timó. David Gallego arribava al Molinón per rellevar Miroslav Djukic. Decidit a oblidar l'última mala experiència a l'Espanyol, va optar per baixar un esglaó i liderar des de la banqueta un equip que només ha fet un fitxatge: Nikola Cumic. Un davanter cedit per l'Olimpiacos i prou. La resta, guajes de la base com un Pablo Garcia que acumula tots els minuts disputats fins ara.

La pèrdua de defenses experimentats com Unai Medina, Molinero o Damián Pérez fa que el club encara tingui encès el radar tot buscant laterals al mercat. Descartat el gironí David Juncà, és molt a prop d'obtenir la cessió de Saúl García, amb un passat no gaire exitós a Montilivi. El cas és que amb la jovenalla pressionant des de baix i alguns jugadors, com el porter Diego Mariño, amb la continuïtat no pas assegurada al cent per cent tot pendents de possibles ofertes, l'Sporting ha començat a carburar amb força encert. No brilla, però se'n surt. I això ja és molt a Segona. Contra dos rivals que acaben de pujar com ho són el Logronyès i el Cartagena, ple de victòries. I sense encaixar: 1-0 i 0-1.

Defensa i verticalitat

David Gallego no s'està de romanços. Sap on és, quina és la realitat de la categoria i de quins jugadors disposa. Per tant, la consigna és ben clara. Prioritzar l'ordre defensiu i no encaixar, mentre que amb la pilota als peus no cal meravellar ni fer invents, sinó anar de cara a barraca.

La seva arribada al Molinón s'ha traduït en una major verticalitat d'un equip que disposa de joves talents encara per polir, però també de futbolistes experimentats com el central Babin (218 partits a Segona A), el migcampista Javi Fuego (36 anys i un grapat de temporades a Primera) o el migcampista ofensiu Carlos Carmona (més de 320 partits a la categoria d'argent). Uros Djurdjevic, Djuka, és el principal referent ofensiu. Suma ja un gol en el seu compte particular aquesta temporada, la tercera que viu a Gijón, on ja ha fet 18 gols els dos cursos anteriors. En atac s'hi suma Álvaro Vázquez. El català, prometedor anys enrere, mai ha aconseguit la regularitat necessària per explotar, però tot i això, i als seus 29 anys, ha viscut gairebé tota la seva carrera com a professional a l'elit. Ben bé allà on somia tornar-hi l'Sporting. Algun dia, pas a pas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook