L'anàlisi planer, el d'una conversa de bar, o tot xerrant amb un amic a peu de carrer, tindria com a principal fil conductor que aquest Girona no va enlloc. Que sense Stuani no hi ha res a fer perquè ningú fa gols. Patirem, amb regals així val més plegar i tot és un desastre. Faltarien un munt de pinzellades per fer d'aquesta una valoració que s'aproximés a la realitat. A grans trets és cert que una estrena amb derrota, sense marcar malgrat jugar una estona amb un home més, és per fer-s'ho mirar. Que les sensacions dels primers 90 minuts són més preocupants que no pas il·lusionadores. Però més enllà del què, està bé explicar el com. Entendre'l. També el perquè. La desfeta d'ahir té més d'una explicació. No és esperançadora i confirma que hi ha molt per millorar a Montilivi. També té llums. La primera meitat és prou bona. Els problemes, però, un cop més es repeteixen. A l'espera de solucions, el club té ara una setmana per davant per construir una plantilla prou competitiva com per evitar els errors del Molinón. És el que necessita per no patir, per minimitzar les decepcions i intentar, encara que Francisco o Cárcel no ho vulguin dir obertament, tornar a estar a dalt per lluitar per l'ascens.

Ara per ara, aquest objectiu és inaccessible. No cal ser massa hàbil per adonar-se'n. Falten peces, matèria primera. Es continua depenent en excés de la figura de Cristhian Stuani, ahir absent per lesió. Durant mitja hora llarga va ser evident. Gumbau i Monchu, dos migcampistes, van monopolitzar les ocasions, sense encert. Es cometen massa errades i aquí tothom assenyalarà Bernardo. Pèrdua compromesa en el primer gol de Djuka i poca velocitat en el segon. Però l'equivocació més grossa va ser no saber llegir un partit que es va posar de cara amb la matinera expulsió de Gaspar. El lateral va entrar amb tot davant Bernardo. Acció perillosa i l'àrbitre no ho va dubtar, ensenyant-li la vermella. Sí, el Girona va saber jugar els minuts posteriors. Va dominar a plaer i va disposar d'oportunitats suficients per desequilibrar la balança, cosa que no va fer per manca d'encert i per les bones intervencions del porter Mariño. L'errada amb majúscules va ser no allargar aquest escenari el màxim possible perquè tard o d'hora el 0-1 hauria pogut caure. Enric Franquesa, titular en un onze farcit de cares noves (Muric, Monchu i Pablo Moreno), va fer una entrada innecessària per tallar una acció lluny de l'àrea. A tocar del descans, era evident que no calia. Va veure la groga, però veient el precedent del que havia succeït mitja hora abans, el VAR va entrar en escena. Muñiz Ruiz se'n va anar a veure la televisó. En va tenir prou amb un parell o tres de repeticions per canviar de parer. Vermella i a començar de nou. Un punt d'inflexió, el principi del final.

Domini sense discussió

Fins que a Franquesa se li van creuar els cables, la imatge del Girona era prou convincent. Més que l'oferta al llarg de la pretemporada. Es va tenir la pilota, aquesta es va moure amb criteri i es va generar perill a camp contrari. Cert és que es va jugar contra deu, però a vegades no és senzill gestionar les superioritats numèriques. Va llegir el partit a la perfecció l'equip de Francisco. Sense patir i amb Muric d'espectador, va fer seu el domini a còpia de possessió i arribades. Samu Sáiz, amb el 10 a l'esquena, va dirigir l'orquestra. Amb la batuta a la mà, movia l'esfèrica d'un costat a un altre, buscant socis en atac. Els va trobar en Monchu i Gumbau, molt participatius. El primer, acabat d'arribar, servia tots els córners, que s'amuntegaven. El segon, xutava sempre que podia. Un parell de cacaus van ser obra seva. Mariño va haver d'intervenir. I si no ho podia fer amb el peu, hi posava la testa. Al 39, en un servei de cantonada el de Campllong va rematar de cap amb tota la intenció del món. La resposta del porter, immmillorable i suficient per evitar que es mogués el marcador. Monchu es va sumar a la festa amb dos xuts des de la distància salvats pel propi Mariño. Bones sensacions, encara que de nou la preocupant evidència que sense un rematador com Stuani al Girona li costa un munt veure porteria. Ahir estava sancionat i el seu lloc el va ocupar un Pablo Moreno que va passar desapercebut. Tot anava sobre rodes, o com a mínim no es patia i s'ensumava el gol, fins que Franquesa es va passar de frenada. En el pitjor moment possible, a tocar del descans, era expulsat. De nou, igualtat de condicions. Va ser com un cop a l'estómac als de Francisco, que ja no es van recuperar.

Djuka troba el forat

No pas perquè l'Sporting fos una piconadora. No va necessitar un allau d'ocasions l'equip de David Gallego, que compta els seus partits d'aquesta temporada per victòries. En va fer prou amb posar-hi una marxa més i buscar les pessigolles al rival. Amb la pilota a favor, els dos centrals (Bernardo i Juanpe) jugaven a plaer. Per dalt i per baix. Amb camp per córrer i més velocitat, la història canviava i això ho va entendre a la perfecció Djuka. El serbi ha encetat amb molt bon peu la temporada i ahir va quedar claríssim. Atent, va saltar a mossegar quan Bernardo no va poder controlar una passada mossegada. El control del colombià va ser nefast i Djuka va caçar la pilota. Tenia metres per davant, però en comptes de buscar l'acció individual fins la cuina va provar sort amb un cacau que va picar al travesser abans d'entrar a la porteria. Muric, tot i els seus gairebé dos metres, ni la va olorar.

Arribat el moment era necessari recuperar la calma, tenir el control i generar ocasions per aprofitar-les. Ni una cosa, ni l'altra. Desubicat pel gol encaixat, els gironins jugaven sense una referència ofensiva. Francisco havia substituït Pablo Moreno per Ramalho al descans. No hi havia un 9 pur, sinó jugadors com Valery o Samu entrant i sortint. Jairo en va tenir una de molt clara, però no va enviar el seu xut enverinat entre pals. Sí que ho va fer Djuka, tot un malson. En aquesta ocasió, guanyant Bernardo per velocitat per superar Muric amb un xut creuat. Amb espais i al contracop, l'Sporting va fer molt de mal al Girona, sense idees ni benzina i amb molta jovenalla a la gespa. Va entrar Ibra Kebe i Pau Víctor. Aquest últim enviava un cop de testa al pal com a targeta de presentació. No hi va haver manera de batre Mariño.