La vessant més pràctica demana resultats. Que la pilota entri i para de comptar. L'interessa ben poc si es juga d'una o altra manera, la qüestió és guanyar i prou. Visió que xoca amb el romanticisme de l'altre sector d'aficionats, els que miren una mica més enllà i al futbol li demanen una mica més que no pas fer més gols que el contrari. Són els que reneguen d'un joc més ensopit, els que demanen espectacle sense mirar el marcador; els que desitgen un equip compromés i implicat, i que solen escombrar cap a casa quan es tracta de detallar la procedència dels membres del vestidor. És aquí que hi ha clubs que mimen fins al darrer detall aquest últim aspecte i d'altres que això de mirar el carnet d'identitat no va ni de bon tros amb la seva idiosincràcia. A Montilivi, els punts s'arreplegaran o es deixaran de sumar independentment de si a l'equip hi ha més gironins. Però el sentiment de pertinença es magnifica, i de quina manera, quan el vincle és més proper.

Aquesta tendència, la de comptar amb futbolistes de la demarcació, s'havia mantingut més o menys a l'alça durant uns quants anys, fins i tot quan es va recuperar el futbol professional fa més d'una dècada. D'allà que no s'hi ha mogut el Girona, però la tendència ha anat clarament a la baixa i ha tocat fons just ara, quan la primera plantilla ha viscut una autèntica revolució tot adaptant-se a un nou context, oblidant desgràcies recents i amb la voluntat de mirar cap al futur amb ambició i alhora optimisme.

S'ha sacsejat el vestidor i de quina manera al llarg d'aquestes últimes setmanes, amb un grapat de baixes i també les cares noves que han anat arribant. Canvi de cromos majúscul que ha inclòs l'adeu de tota una institució com Àlex Granell, que marxa a Bolívia per allargar la seva carrera i viure així una aventura que fins fa quatre dies ben poc s'imaginava que acabaria vivint. Se'n va el 6, el capità, i alhora també un dels pocs gironins que encara hi havia a la plantilla. Això deixa en només dos els representants de la demarcació que treballaran sota les ordres de Francisco Rodríguez: el migcampista Gerard Gumbau i l'extrem Valery Fernández.

El primer, natural de Campllong, farà 26 anys al desembre però la seva experiència al primer equip és ben recent. Malgrat passar-se uns quants anys a la base, mai va arribar a debutar amb els grans i l'estiu del 2014 decidia acceptar una llaminera proposta per anar-se'n al Barça. Tres anys en els quals va compaginar el filial amb alguna aparició amb Messi i companyia. Tota una experiència abans d'encadenar dos cursos a Primera amb el Leganés. Tancada aquesta etapa, el 2019 tornava a Montilivi. Més gran, més madur. Ara ja sí, per formar part d'aquell equip que no li havia donat cap oportunitat temps enrere. Des de llavors acumula 46 partits oficials i un gol. Xifres que vol seguir engreixant, com a mínim, fins el 2022, quan se li acaba el contracte.

Gumbau hi posa l'accent gironí, com també fa Valery Fernández. Els dos supervivents. L'escalenc tot just té 20 anys i tota una carrera per davant. La base de clubs com el Barça, Palamós, L'Escala i el propi Girona el van veure créixer fins que el 2016 decidia tornar a vestir de blanc-i-vermell. Ja per quedar-s'hi. Llavors, l'ascensió ha sigut meteòrica. Del juvenil, a Segona B amb el Peralada, llavors filial. Però un vist i no vist, perquè Eusebio Sacristán el va reclamar pel primer equip. Debutava a Primera ben jove i si l'any passat només va participar al tram final, va ser perquè l'estiu anterior patia una gravíssima lesió al genoll en un partit de pretemporada a Anglaterra. Ja recuperat, i per fi amb fitxa de la primera plantilla, el diumenge jugava contra el Fuenlabrada i feia pujar les seves xifres personals fins als 35 partits oficials.

En clar descens

Són només dos gironins a la plantilla, pels tres que hi havia el curs passat, comptant Granell. Xifra que s'elevava fins als quatre jugadors a Primera. Al mateix Granell se li sumavaen Pere Pons i Muniesa, mentre que Eloi i Valery s'alternaven les temporades (del 2017 al 2019). Abans de l'ascens, les xifres eren encara més alta. Comptant tots els gironins del primer equip i també aquells que, tot i tenir fitxa del filial, van disputar algun partit de Lliga o de Copa, el pic va ser de deu futbolistes. Sostre que es vivia l'any del retorn a Segona A i amb Raül Agné dirigint l'orquestra. La província la representaven llavors millor que ningú Jose Martínez, Albert Serra, Jordi Matamala, Albert Dorca, Chechu Flores, Jordi Xumetra, Arnal Conde, Jaume Duran, Héctor Simón i Marc Serramitja, qui va tenir uns minuts en la darrera jornada al camp de l'Osca. Un esglaó per sota, els vuit gironins en dues etapes.

La més recent en el temps, la temporada 14/15, amb Pablo Machín a la banqueta i un ascens que s'acabaria escapant pels pèls i d'una manera cruel i inimaginable: Àlex Granell, Pere Pons, Eloi Amagat, Sebas Coris, David Juncà, Carles Mas, Marc Rovirola i David Bigas. Una mica més enrere, tres quarts del mateix però amb diferents protagonistes. L'exercici 09/10 van compartir vivències Albert Jorquera, Jose Martínez, Jordi Matamala, Albert Dorca, Jordi Xumetra, Chechu Flores, Fran Pérez i Jordi Masó. El paper dels dos últims, testimonial però també van tenir minuts. I aquí s'hi sumaria un novè gironí si es té en compte que amb la lliga en dansa es va destituir Cristóbal Parralo per posar-hi a Narcís Julià.

Més estrangers

Després del reguitzell de canvis que ha patit, la plantilla disposa de només dos gironins i de vuit estrangers, que en seran nou un cop es faci oficial el fitxatge de Mamadou Sylla. De ser així, la xifra respecte l'última temporada es manté intacta, convertint-se així amb el cinquè equip de la categoria amb més futbolistes foranis, quedant només un esglaó per sota del Saragossa i Rayo (10), del Mallorca (11) i també l'Almeria (15). Francisco treballarà durant els propers mesos amb un kosovar (Muric), un colombià (Bernardo), tres uruguaians (Stuani, Bueno i Cristóforo), un panameny (Bárcenas), un brasiler (Couto), un argentí (Bustos) i un senegalès (Sylla). Tots ells si es té en compte el primer equip sense excepcions, però aquí s'hi podria afegir Ibrahima Kebe, amb fitxa del filial i qui va néixer a Mali ara fa 20 anys.