09 de octubre de 2020
09.10.2020
Diari de Girona
Opinió

Aquell Girona de Ferran Soriano

09.10.2020 | 00:10
Aquell Girona de Ferran Soriano

Veient la indignació i el pessimisme que embarga la majoria d'aficionats del Girona FC, m'han vingut al cap dues conferències de Ferran Soriano (desembre de 2017 i setembre de 2018) a les quals vaig assistir. Va explicar que pretenien consolidar el club a Primera i convertir-lo en un referent: «El segon equip de Catalunya». També va anunciar la construcció, en tres o quatre anys, d'una Ciutat Esportiva que «segueixi el model City». Ho va dir el 2017. Va llençar una pregunta a l'aire: «Si el Vila-real ha aconseguit el que ha aconseguit? per què no el Girona?». Serà que no. Dues diferències importants. Primera, el Vila-real és un club familiar arrelat a la ciutat. Segona, en els seus inicis, Fernando Roig va encomanar la secretaria tècnica a un entrenador amb els coneixements i l'experiència de Paquito.

Soriano també va explicar com funcionava la base de dades dels futbolistes que controlava el Manchester City. Centenars de futbolistes. Només calia fer una recerca sobre les característiques que pretenies d'un jugador, i et sortien els perfils adequats. Amb el Girona, no sembla que funcioni gaire bé. Sense tanta organització, Josep Gusó i Javi Salamero també van fitxar tres jugadors al límit l'any 2009. De cop i volta, hem retrocedit onze anys. Amb una diferència substancial. Aquell Girona gestionava penúries, i el president, en lloc de cobrar, gairebé es va arruïnar, com altres expresidents dels anys de plom. Molt van fer, en una època de precarietat, posant les bases d'un Girona que, anys més tard, arribaria al cim.

Fa un parell de setmanes vaig escriure que «el Girona no pinta bé». Ara, pitjor. Dos partits, zero punts, zero gols a favor, i tres gols de fireta en contra. Plantilla insuficient, descompensada. Sensació d'improvisació. Fins a set futbolistes cedits. La porteria genera dubtes. La defensa ha quedat minvada. Si ja era imprescindible fitxar un central ràpid, resulta que hem perdut Ignasi Miquel (el millor de la temporada passada) i Pedro Alcalá. Un lateral, Jordi Calavera, que l'any passat va ser un fix a la banqueta. Un altre lateral, Couto, de 18 anys, que no aguanta la càrrega de treball, segons l'entrenador, i que ara marxarà un mes a fer bolos amb el Brasil. Un mig del camp lent. Arriba Cristóforo, que l'any passat va tenir un rol intranscendent a l'Eibar. Pablo Moreno és una jove promesa, molt valorada, però, fins ara, només ha jugat contra juvenils. Apunten bé Antonio Luna, Yoel Bárcenas i Nahuel Bustos, però l'argentí, que ha de ser determinant, no ha sortit mai de Sud-amèrica i fa set mesos que està inactiu. I ara Mamadou Sylla, gairebé inactiu l'últim any. Un còctel de futbolistes que, en el millor dels casos, i confiant que Francisco tingui una vareta màgica, estaran conjuntats al desembre. Ja no es rastreja la Segona B per portar jugadors amb projecció com Granell o Mata? O Lejeune? No sempre es pot dependre exclusivament dels gols de Stuani.

Tres anys més tard, aquest desorientat Girona s'assembla com un ou a una castanya a aquell engrescador projecte que ens va vendre Ferran Soriano.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit