Un gol de Pere Milla al minut 96 ho va precipitar tot. Àlex Granell mai s'havia imaginat marxant del Girona, però després de la derrota contra l'Elx a la final del play-off d'ascens ho va tenir clar. «Quan va acabar el partit, les emocions van ser molt més intenses del que pensava que es podia sentir en un camp de futbol. Els sentiments que vaig reviure anaven més enllà de l'aspecte personal o professional, afectaven, fins i tot, a la salut. Era el moment d'emprendre un nou camí», va reconèixer ahir el migcampista durant l'emotiu acte de comiat que se li va preparar a Montilivi. No sabia ni quan ni on, i potser el procés es va «allargar més del compte», però des d'aquell fatídic 23 d'agost la seva sortida era una realitat: «la decisió estava presa». Sobretot, quan va escoltar l'oferta d'un dels principals accionistes Marcelo Claure per marxar al Bolívar. «La seva figura ha estat clau perquè em va transmetre uns valors i una identitat de club que van seduir-me molt. El projecte és fonamental perquè me'l crec i el sento amb il·lusió. Engloba moltes de les coses que necessitava per sortir del Girona. Tinc ganes de créixer i, a més, veuen en mi una persona que pot ajudar-los. Em ve molt de gust conèixer Bolívia, el continent sud-americà i viure noves experiències en un lloc on se'm desitja amb molta força», va explicar.

El ja excapità va ser franc i fidel als valors que l'han perseguit sempre. No va poder evitar emocionar-se en el moment de referir-se a la seva família i als companys. Sobre els últims, va assegurar que «sense dubte, us trobaré molt a faltar». «Sé que el vestidor és feliç perquè em veu feliç i també trist perquè volia que seguís. Hi ha persones que em trobaran a faltar. Hem creat una amistat important. El futbol, més enllà de l'esport, és una connexió entre persones i això perdurarà al llarg de les nostres vides», va dir.

L'adeu de Granell representa un abans i un després a l'orgull gironí. La seva sortida redueix a només dos els futbolistes de la demarcació que defensen els colors del Girona i, per això, va destacar que «el club necessita gironins i identitat gironina». Ell va complir el somni de qualsevol nen petit i va escriure la història més gloriosa em clau blanc-i-vermella. No va ser pas un camí de roses: «Han estat set temporades al primer equip i 16 al futbol base, les pitjors van ser les 10 d'entre mig que vaig passar-me sense poder portar aquesta samarreta. Per culpa de la meva família, del pare, el meu sentiment pel Girona és irracional. Me l'estimo com si fos un fill».

A banda d'això, va haver de patir molt com a futbolista del Girona fins arribar a competir entre els més grans. L'amor que sentia vestint de blanc-i-vermell ho compensava: «He tingut la sort que cada any ha estat molt emocionant i intens. Mai ha sigut tranquil, sinó que ha sigut apassionant i sempre, o gairebé, lluitant per coses boniques. El millor moment va ser el debut a Segona A contra el Racing de Santander perquè quan vaig marxar del club amb 16 anys mai hagués imaginat tornar. Recordo que vaig respirar amb molta profunditat per poder jugar amb el primer equip del Girona. Va ser un sentiment d'amor i felicitat. El pitjor moment va ser col·lectiu amb el descens de Primera i el no ascens d'aquest estiu. Era una fita que ens havia costat molta suor, perdre-ho i no aconseguir-ho posteriorment va ser molt dur. No negaré que per mi també va ser un moment delicat quan vaig sentir-me assenyalat (l'afició va xiular-ho a Montilivi). No n'he parlat obertament, però va ser un dia trist».

Deixar a l'equip «en bones mans»

Després de passar «un dia complicat» quan va tocar-li acomiadar-se dels seus companys, Granell va recordar-se de totes les persones amb les quals ha coincidir al Girona. «Haver vestit aquesta samarreta és un tresor i el millor que m'ha passat mai», va mostrar-se agrait. Segons el migcampista, en «Quique (Cárcel) i la seva gent són responsables que el Girona sigui el poderós club que és». També va donar gràcies als entrenadors i el seu cos tècnic, futbolistes, fisioterapeutes, el nutricionista Sergi Mateo, treballadors de l'entitat... no va oblidar-se ningú. Des de Pablo Machín, Eusebio, Juan Carlos Unzué amb el seu «bon amic» Chicho, fins a Francisco (passant per Pep Lluís Martí). Del tècnic andalús va confessar que l'ha «fet sentir especial» i que «en molts moments ha prioritzat la meva persona als interessos del club». En aquest sentit, va dir que «deixo el Girona amb el millor entrenador i cos tècnic que pot tenir». «L'equip està protegit perquè té uns jugadors magnífics. Un capità com l'Aday, que és ADN gironí, Stuani, que és un luxe tenir a un líder tan noble i amb tanta trajectòria... m'agradaria poder nombrar-los a tots», va afegir. A més, abans d'ahir va passar per l'estadi per acomiadar-se de la gent d'oficines.

«Els últims anys s'ha creat una identitat de club. La gent és únicament del Girona i això és un reconeixement per als que portem tants anys al club. Hem aconseguit que la ciutat estigui plena de banderes blanc-i-vermelles i que la mainada porti la samarreta. És el millor que hem fet», ha dit.

Començar una nova etapa

El migcampista s'ha compromès per dues temporades amb el Bolívar. «Me'n vaig a un lloc desconegut i que estic segur que em farà millor persona. Surto de la meva zona de confort per descobrir un país nou i, sobretot, jugar a futbol. Em sento preparat per competir i assolir els reptes que em donaran. Vull ajudar el Bolívar a fer coses importants», va afirmar.