Juan Carlos Unzué, contra l'ELA: «Aquest partit s'ha de jugar»

Quan comença tot? ¿Amb els primers símptomes o amb la notícia de la malaltia?

Fa més de cinc anys vaig comentar als doctors Yanguas i Pruna, quan havia tornat al Barça amb Luis Enrique, que tenia moltes rampes quan posava el cos a una intensitat màxima...

Perdoni, vostè s'excedia...

Sí, soc una mica animal, com a bon navarrès. El problema no era quan anava al màxim amb bicicleta. M'incomodava més a la nit. El cos es relaxava però la meva ment i l'estat nerviós continuaven actius i em produïen espasmes. Em despertava, havia d'estirar el múscul que se m'havia entumit i m'adormia. Però hi va haver nits de deu, quinze i vint episodis així. Em van enviar a l'hospital de Sant Pau i va començar el seguiment. Els tres primers anys no hi va haver variació més que la incomoditat de les rampes. Hi poso la data del gener del 2018, quan estava al Celta. La meva rutina em portava a sortir amb bicicleta i el cap em demanava estirar-me al sofà. Al maig ja em vaig preocupar, perquè vaig tornar a agafar-la i no vaig veure la progressió que hauria d'haver vist, sinó que cada sortida em deixava més cansat. A l'estiu apareix el primer símptoma visible al perdre mobilitat en un dit de la mà esquerra.

Ho va comentar al doctor.

El doctor Rojas anava recopilant les dades i les meves sensacions. Allò del dit no tenia res a veure amb una caiguda que havia tingut. L'estiu passat em va diagnosticar l'ELA. ¿Quina sensació vaig tenir? No em va produir un gran impacte. Per dues raons. Una, per la meva manera de ser, condicionada per la meva vida. El futbol professional és una muntanya russa que et porta d'un costat a l'altre, avui jugues i demà no, avui ets un fenomen i demà un desastre. I com a entrenador això es multiplica. Això m'ha ajudat a acceptar i a conviure amb el diagnòstic.

L'altra?

Sentia que amb el meu cos passava una cosa greu i no en sabia el nom. No va ser una bona notícia, però vaig saber què era exactament. No va ser un gran impacte. M'he sentit fort mentalment.

Per això ho va fer públic.

Per donar un cop de mà. Per ajudar. Si no pogués mostrar l'energia i el positivisme que diuen que tinc, m'hauria quedat a casa. Vivim una època excepcional i l'últim que necessita la gent és acumular un problema més. Em sento bé, i vull transmetre que en un moment de dificultat es pot ser positiu i mirar endavant.

Va haver de ser dur dir-ho a la família.

El que més em va costar va ser comentar-los-ho als meus fills. La meva dona i jo ho vam mantenir des de l'estiu fins al Nadal. No volíem preocupar-los i no teníem la segona opinió de la doctora Povedano. Tampoc a la meva mare. Va ser el moment més emotiu i dur de portar. Vaig intentar ser el més suau possible.

Com ho va assumir la mare?

Bé, tot i que amb la preocupació natural d'una mare amb els seus fills. Té 93 anys. Després em va fer veure que li costava més, aclaparada en sentir l'estima que rebia i la preocupació de la gent per una malaltia greu. Aquestes dones són molt fortes i segur que ho superarà. Em va donar un exemple de saviesa i de capacitat d'observació dels nostres pares. Del sisè sentit de les mares.

Per què ho diu?

Ella viu en un primer pis sense ascensor. Em va dir que alguna cosa s'imaginava quan veia la María, la meva dona, pujar davant meu amb les maletes i a mi al darrere agafant-me a la barana. I, un altre dia, al sortir al balcó a acomiadar-nos, amb la mateixa cara de tristesa que tinc gravada de quan me n'anava al Barça el 1988, amb la meva dona i la meva filla carregats amb les maletes i jo coixejant.

El més difícil ha de ser assumir-ho un mateix.

No sé què dir-te. La meva manera de ser i les meves circumstàncies m'ajuden a suportar-lo. Entenc que altres pacients ho vegin diferent. Jo sé que tinc la mateixa malaltia que 4.000 companys més, però no és el mateix context. Ells tenen circumstàncies molt més complicades que les meves per mantenir un estat d'ànim òptim durant la malaltia. Aquesta és una de les meves reivindicacions. Els meus companys no poden passar moments de debilitat anímica perquè senten que són una càrrega econòmica per a la seva família.

En certa manera, vostè és un privilegiat.

Sens dubte. Ho sento així. Tinc la possibilitat de convocar els mitjans i donar visibilitat a la malaltia. Jo no vull preocupar la gent. Jo vull informar que aquesta malaltia existeix i vull exposar les seves repercussions, no només en els pacients, sinó en la gent més pròxima. Vull sensibilitzar la societat, al món de l'esport, que és el meu, perquè, qui pugui, aporti el seu gra de sorra.

Com?

Perquè hi hagi investigació. Que aquests recursos econòmics ajudin que el personal sanitari, el nivell del qual és altíssim i em consta, pugui desenvolupar tot el seu talent. Si no els donem recursos, els tenim limitats, i quan no se senten valorats se'n van a altres països a treballar. No pot ser. Hem de fer un esforç perquè es quedin aquí. I hi incloc les administracions públiques, perquè, si no, encara és més complicat.

I ara què vol fer?

Disfrutar el present. Disfrutar el present, no el futur. Tenim por de parlar de la mort i caldrà tractar-la amb més normalitat. La mort és part de la vida. Naixem per morir un dia. L'únic que tenim assegurat tots, no ens diferenciem. Sabem que arribarà. Intento explicar a la gent, perquè jo he comès aquest error, que no s'ha d'esperar a rebre un diagnòstic com aquest per entendre que hem de disfrutar més el moment. No parlo de sortir de copes amb els amics, sense disfrutar de la feina, de la família, del que fem.

Què no ha fet que hauria volgut fer i farà?

Si penso en el que ha sigut la meva vida, no em puc retreure res. M'he tirat a la piscina. He provat tot els rols en equips diferents com a jugador i com a entrenador. Aquesta pau interior m'ha ajudat molt. És una malaltia difícil, però em sento ple en aquest moment. Potser hauria pogut treballar fora d'Espanya, però difícilment trobaria una experiència que m'omplís igual que la que afronto ara,

...

Aquest partit està fotut. No sé si perdut. Sí, és clar. És molt difícil. Tinc la sensació, amb sinceritat ho dic, que el partit em guanyarà. Mentre no es demostri el contrari, la malaltia guanya tothom. Jo espero, és la meva il·lusió, o una de les que tinc, que el partit sigui molt llarg, que es compleixin les previsions que la progressió de la meva malaltia sigui molt lenta, i que hi hagi pròrroga i penals. He competit, he lluitat i he lluitat molt, i aquest llenguatge bèl·lic que m'ha envoltat vull articular-lo d'una altra manera. Em ve més de gust parlar de conviure amb la malaltia, d'ajudar els meus companys d'equip.

Ha dit que aquest partit el perdrà.

Cal jugar-lo, efectivament. És una mica com la vida. Penses a guanyar el partit, t'obsessiones tant en l'objectiu final que no has disfrutat res del camí. I quan aconsegueixes aquest objectiu, te'n traces un altre. Miri, ho explico com a anècdota: el dia que vam guanyar la Champions a Berlín, a l'avió de tornada els jugadors preguntaven per la següent temporada, si seguiria el Luis o no, perquè hi havia dubtes. ¡Però si has guanyat la Champions fa tres o quatre hores! Jo, que tinc clar que aquest partit el perdré, amb més raó he de disfrutar del camí»

Pensant a veure si el guanyo...

És clar, per si el guanyo. I perquè sé que en el camí hi haurà aquesta parada fantàstica, aquest error que has de reparar... Disfrutar dels moments en el transcurs de la malaltia. És un símil perfecte del que és un partit de futbol.

Lluitar-lo fins al xiulet final.

Això és. Fins al xiulet final. Focalitzar l'atenció en el que està passant en cada moment, en el minut dos, el quatre, el vuit.