Arran de la pandèmia, el protocol de seguretat de la Lliga per aquesta temporada obliga tots els clubs a triar un estadi alternatiu per jugar els seus partits de locals en cas de força major. El Girona ha triat l'Alcoraz d'Osca però qui sap si, arribats al cas, jugar a Butarque no seria un negoci rodó. L'estadi madrileny s'ha convertit les últimes temporades en un escenari d'allò més favorable als interessos del Girona. Un camp talismà, que es diu. Ahir, el conjunt gironí va confirmar-ho altre cop amb la tercera victòria en cinc visites (14-15 i 18-19). Les altres dues (15-16 i 17-18), van acabar amb empat.

La història de l'idil·li entre el Girona i Butarque va començar la temporada 2014-15 a Segona Divisió A. Amb Pablo Machín a la banqueta, els gironins s'estrenaven a Butarque per primera vegada i van endur-se'n els tres punts gràcies a Fran Sandaza. El davanter, amb passat al juvenil del Leganés, que ja havia neutralitzat un autogol de Florian Lejuene va tornar a aparèixer al temps afegit per fer l'1-2 i certificar la remuntada blanc-i-vermella. També va ser vibrant la visita a Butarque de la temporada següent (2015-16). Aquell dia, el Girona s'havia mostrat força espès durant bona parti del partit i anava camí de la derrota arran dels gols de Mantovani (m.21) i Gabriel Pires (m.52). Tot i això, Jaime Mata va posar emoció (m.78) a un partit que Jairo Morillas igualaria (2-2) en la darrera jugada del temps afegit (m.94).

A Primera, també

Ja a Primera, Butarque va ser un dels estadis que més li van provar al Girona. En el primer any a la màxima categoria, els de Machín, amb Kayode titular, hi van esgarrapar un empat sense gols (0-0). La temporada següent, amb Eusebio Sacristán a la banqueta, dos gols de Portu (m.13 i m.22) van certificar una victòria que semblava ser definitiva cap a la permanència (0-2). El que no es pensava ningú és que després d'aquell triomf a Butarque, el Girona encaixaria 9 derrotes consecutives que el condemnarien al descens a Segona A.