Yoel Bárcenas va ser un dels noms propis la setmana passada a Montilivi i ho tornarà a ser aquest cap de setmana amb el duel contra el seu exequip, l'Oviedo. L'extrem panameny va ser un dels jugadors inscrits pel Girona en el darrer dia del mercat juntament amb Sebastián Cristóforo i Nahuel Bustos. Mancat de recursos ofensius, Francisco Rodríguez no va dubtar a fer-lo debutar diumenge al camp del Leganés (0-1). Van ser només uns minuts que li van servir per estrenar-se i convertir-se, en principi, en el primer jugador panameny del Girona. O no. Darrerement, el salt de qualitat que ha fet el club ha permès obrir el mercat i incorporar jugadors de països ben diversos com ara Hondures (Choco Lozano), Kènia (Olunga), Nigèria (Kayode), Algèria (Boulaya) o Corea del Sud (Paik). Enguany han aterrat Muric (Kosovo) i Bárcenas (Panamà). El porter és el primer kosovar que defensa la samarreta blanc-i-vermella, però l'extrem cedit pel Cancún resulta que no és el primer panameny del Girona. Aquest honor correspon a Sebastià Company, un davanter mallorquí que va jugar al club la temporada 1969-70.
Company va néixer a Panamà, on el seu pare havia anat a treballar després de la guerra amb la seva dona, també mallorquina. Un cop allà la seva esposa va emmalaltir i va morir. Això va fer que es casés amb una dona panamenya i del matrimoni en va néixer Sebastià Company. «Amb deu anys vam venir cap a Palma. Un dels meus primers records a Palma és la victòria de Bahamontes al Tour de França (1959)», explica el mallorquí, que ara té 73 anys i continua visquent a Palma. Des de la capital illenca, Company està al cas que el Girona ha fitxat Bárcenas. «El de l'Oviedo, no? Aquest noi no és pas dolent. L'he vist i m'agrada», etziba. Bárcenas, Puma Rodríguez (Lugo), Carrasquilla (Cartagena) o Escobar (Alcorcón) han agafat el relleu dels Dely Valdés o Rommel Fernández de fa uns anys i també de Company, el primer panameny que va jugar a la lliga espanyola.
Company recorda que quan era petit a Panamà, de pilotes de futbol en veia ben poques, per no dir cap. «Havien vingut molts americans a treballar al canal i ells al que jugaven era a beisbol, no pas a futbol. Ara sí que n'hi ha molt de futbol però abans, gens». Quan va arribar a Palma, Company va començar a jugar a La Salle i amb 18 anys el va fitxar el Mallorca amb el qual va debutar a Primera Divisió la temporada 1965-66. Va ser un partit contra l'Espanyol que va acabar amb un clar 3-0 pels illencs. «Jo tenia 18 anys i a l'Espanyol hi jugaven Carmelo Cedrun i en Di Stéfano, que en tenia 39 d'anys i podia ser el meu pare», recorda.
Amb el servei militar pel mig, Company no va tenir recorregut al primer equip illenc i tan sols hi va jugar dos partits més fins al 1969, en què se li va acabar el contracte. «El meu pare volia que me n'anés a la península a estudiar una carrera però jo volia jugar a futbol. Li vaig dir que quan se m'acabés el contracte amb el Mallorca si no em fitxava el Barça o el Madrid, plegaria». Aquesta era la intenció de Company però el futbol li tenia reservada una nova aventura: Girona.
Era l'estiu del 1969 i a la banqueta del Girona hi havia arribat Manolo Martín Vences, fins llavors entrenador de l'Atlètic Balears. «M'empaitava cada dia pel carrer perquè me n'anés al Gironna amb ell», explica Company que tot i això, confessa que l'experiència amb Marín Vences no va ser satisfactòria. «Dur, no, duríssim era. Tant que si no vaig continuar jugant després va ser per culpa seva». El mallorquí va jugar només una temporada al Girona, l'última a Vistalegre (69-70). «Guardo molt bon record de tots els meus companys Sala, Santi, Planas, Masferrer, Moy, Morchón, Beltrán, Corona... Ens entrenàvem algun dia a Montilivi però encara no estava inaugurat». Company no el va poder gaudir perquè no va continuar el curs següent: «Vaig tenir una lesió muscular que se'm va complicar moltíssim. No podia entrenar, però el míster sempre ens deia mis jugadores no se lesionan, así que a entrenar. M'ha quedat un clot a la cuixa, fins i tot d'aquella lesió...».
Un cop va tornar a Palma va començar a treballar en un banc mentre matava el cuc jugant a l'Algaida, un equip amateur. Company manté la doble nacionalitat panamenya i espanyola mentre espera poder tornar algun dia a visitar la seva tia, els seus cosins i el país que el va veure néixer. «No hi he anat més. Ho tinc pendent».
