26 de octubre de 2020
26.10.2020
Diari de Girona
Alex Gallar. Exjugador del Girona, cedit al Cartagena

«A Girona no vaig ser feliç»

«Alliberat» després de sortir de Montilivi i sobretot de tornar a celebrar un gol, repassa la seva breu etapa com a blanc-i-vermell

25.10.2020 | 23:39
Gallar celebrant el gol que li a fer al Lugo en el seu segon partit amb el Cartagena aquesta temporada

Ambiciós per naturalesa, va aterrar l'estiu de 2019 a Montilivi amb la il·lusió de fer-se un lloc a la història del Girona i de retornar la ciutat a l'elit, envoltat de grans expectatives i a canvi d'un milió i mig d'euros per a l'Osca, el seu equip. Però, lluny del seu màxim nivell i eclipsat per altres jugadors, mai no es va arribar a veure ni el seu somriure ni l'extrem elèctric, vertical i desequilibrant que havia brillat al seu antic club. Àlex Gallar (Terrassa, 1992), que aquest estiu ha canviat Montilivi per Cartagonova, atén la trucada del Diari de Girona en la primera entrevista des del seu adeu i en la vigília del Girona-Cartagena, tot i que no podrà retrobar-se amb els seus excompanys per una clàusula en l'acord per la seva cessió amb opció de compra al conjunt murcià.

Necessitava retrobar-se amb el gol?
Ho necessitava, sí. Necessitava aquell moment. El gol contra el Lugo va ser un alliberament. Va ser un moment molt especial per mi. Per molts motius. Per tot. Perquè era el meu partit com a titular amb el Cartagena. Perquè a Girona no vaig poder fer cap gol. I, sobretot, perquè venia d'un any difícil en què en l'àmbit personal havia patit molt. El futbol és un bàlsam quan ho estàs passant malament, quan no estàs bé. Et dona motius per somriure, gasolina. Et dona felicitat, encara que sigui momentània i només duri 90 minuts. A Girona no vaig ser feliç. Ni en el dia a dia ni, sobretot, en els partits, i aquí, a Cartagena, estic tornant a gaudir i estic oferint un molt bon nivell. El nivell que jo, dins meu, ja sabia que podia donar.

Hi havia ganes de dedicar-li un gol al pare?
Moltes. Moltíssimes. Perquè jo sé que està molt pendent de mi, allà on sigui. Ens trucàvem cada dia, sense deixar-ne escapar cap, per comentar i compartir sensacions de partits, d'entrenaments, del dia a dia. Ell ja no hi és, però espero donar-li moltes alegries i estar sempre al peu del canó perquè, allà on sigui, estigui orgullós de mi.

Hagués estat bonic poder regalar-n'hi un el 23 d'agost, el dia del partit contra l'Elx?
Suposo que tots somiàvem amb fer el gol de l'ascens. Però jo potser ho somiava amb moltes més ganes que ningú, perquè es complia just un any d'aquell fatídic dia. No va poder ser perquè l'Elx va ser superior a nosaltres, però hi haurà més 23 d'agost. Hi haurà un 23 d'agost en què es complirà i en què podré dedicar-li un gol, ja sigui a Primera o a Segona Divisió.

La ferida d'aquell 23 d'agost costarà de cicatritzar?
Va ser dur. Va ser molt dur. No diria que va ser injust, però sí que parlaria de crueltat per com es va donar, i sobretot pel minut en què va arribar el seu gol. Però el futbol és així, i tot això ens ha de fer aprendre a tots que tots els partits són importants durant la Lliga. I que dos o tres punts a vegades poden marcar la diferència entre pujar directament o haver d'anar per la via del play-off, que ja és molt més complicat perquè hi ha quatre equips i només hi ha un bitllet premiat.

Com recorda aquella nit?
Quan visualitzes aquests partits no t'imagines mai un final trist, dolent. Mai. El que t'imagines és la victòria. La celebració. Com serà la temporada següent a Primera. Celebrar un gol a Primera Divisió. T'ho imagines tot excepte el que va passar, vaja. Perquè mai penses en què no passarà. I quan t'ho trobes és una realitat tan radicalment diferent a la que havies somiat, a la que t'havies imaginat, que no saps com actuar. Recordo perfectament que ens vam quedar a l'hotel fins ben entrada la nit i que no sabíem què dir-nos ni què fer ni com afrontar tot allò. Ens va costar moltíssim encaixar i afrontar aquest cop tan dur, tan dolorós.

Com veu el Girona aquesta temporada?
El Girona ha patit moltíssim, i el futbol ha sigut molt, molt, cruel amb el club en els darrers anys, però aquest any també han fet un bon equip, i tant de bo puguin aconseguir l'objectiu. Els veig bé, i suposo que quan vagin encaixant les peces encara els veuré millor, perquè tenen un gran equip, un gran bloc. Potser no és tan, tan, favorit aquest any, i la pilota potser està a la teulada d'equips com el Leganés, el Mallorca o l'Espanyol, però el Girona continua tenint aquesta etiqueta. El Girona sempre serà favorit a Segona. Per jugadors i per estructura, està més que capacitat per jugar a Primera. I segur que lluitarà fins al final.

L'etiqueta d'indiscutible favorit potser va pesar massa el curs passat?
S'ha de gaudir per guanyar, i no guanyar per gaudir. El que vol un és guanyar sempre, però si gaudeixes durant la setmana, durant el dia a dia, és molt més fàcil que et surtin les coses com vols i que arribin els resultats que vols. Si no gaudeixes no arriben els resultats, penso. Després pots pujar o no perquè hi ha altres equips que poden ser millors que tu, però si tu mateix ja et poses la llosa de no gaudir sobre l'esquena i de voler guanyar els partits dilluns jugant diumenge es fa tot molt més difícil. S'ha de gaudir i viure el camí, que és molt important, i s'han de gaudir i assaborir les victòries. La temporada passada, quan guanyàvem, només acabar el partit ja havíem d'anar a buscar els següents, els següents i els següents. Una cosa és ser ambiciós i exigent amb tu mateix, amb el teu equip, però si guanyes per 1 a 0 no pots estar enfadat i trist per no haver guanyat per 3 a 0. Nosaltres l'any passat vam guanyar partits patint, i gairebé semblava un drama perquè havíem de guanyar tots els partits sobrats. Mai n'hi havia prou. Perquè sempre t'estaves exigint més i més, i en aquesta categoria, com bé s'està veient, et pot guanyar qualsevol. Hi havia un sentiment d'angoixa i ansietat perpètues, de fracàs continu, i, com a conseqüència, de bloqueig.

Com va viure la temporada en l'àmbit individual?
Penso que excepte l'Stuani ningú està del tot content amb el seu rendiment. Algú va acabar millor del que va començar i alguns vam començar molt bé i després no vam acabar contents, però penso que no va ser un any fàcil per ningú. En l'apartat individual, no vaig estar gens content amb mi mateix a partir del novembre. És evident que no va ser la meva millor temporada. La sortida d'en Juan Carlos (Unzué) em va afectar moltíssim perquè havia estat un gran valedor meu. Amb Martí teníem una bona relació, però a partir del confinament es va optar per un altre onze, i amb Francisco ja hi havia coincidit en l'època d'Osca, en la qual ell no va confiar en mi i per tant ja sabia el que hi havia. Però no és cap excusa. No és cap excusa.

Què va passar perquè Alex Gallar no pogués brillar com s'esperava, com ho havia fet?
No vull ser egoista ni semblar un cregut, però als equips en els quals he brillat era un jugador important. D'inici a final. Vaig arribar a un equip ple d'estrelles de Segona, i en no sentir-me amb tota la confiança dels entrenadors i de la direcció esportiva em vaig anar apagant a poc a poc. Només és culpa meva, òbviament. Però jo sempre havia estat un dels millors jugadors i un dels més valorats en els equips on havia brillat, i aquí no em vaig sentir tan valorat com m'hi havia sentit abans i, a poc a poc, vaig anar deixant de rendir. Però, evidentment, com ja he dit, i com vull que quedi clar, tota la culpa és meva.

Entre els flaixos, sota els focus, fa fred a vegades.
Al cap i a la fi no deixem de ser persones. Som uns privilegiats, i ara encara més. Perquè tenim feina i perquè sembla que nosaltres no pararem. Vivim en una bombolla, però al cap i a la fi no deixem de ser persones que també pateixen, sobretot en un món de xarxes socials en què encara que no vulguis et trobes les crítiques i els insults a la cara. Jo notava que m'anava apagant, que no era igual de feliç que en altres llocs. Intentava treure tot el meu futbol, però no podia. Intentava buscar la felicitat dins el camp, però no la trobava. Llavors l'intentes trobar a fora, però tampoc és fàcil perquè la gent que tens al voltant et vol ajudar tant que no veu que el que no estàs bé ets tu.

Semblava inevitable que els camins de Gallar i el Girona se separessin aquest estiu?
Girona és casa meva. Està a mitja hora de casa, de Terrassa, i un el que vol és estar sempre al costat de la família i de la gent que s'estima. Però a vegades cal allunyar-se de casa, d'on un és, per intentar veure les coses amb perspectiva. No es tan fàcil veure que has de sortir perquè professionalment no estàs complint, però jo ho vaig veure i vaig ser sincer amb mi mateix. El que necessitava individualment era sortir de Girona perquè les coses no m'havien sortit com jo volia, ni com volia el club. Jo volia tornar a rendir al màxim. Jugar. Tenir minuts i continuïtat. Sentir-me important, amb galons. A Girona no ho havia aconseguit. I no volia estar allà sense fer res. I hi havia dues solucions: sortir o intentar donar la volta a la situació, però sabia que amb en Francisco era molt difícil perquè té un estil de joc que potser no quadra amb el meu. Ell m'ho va fer saber, jo li vaig fer saber el que pensava i es va trobar aquesta solució.

Què s'emporta de Girona i d'aquella temporada?
Sobretot he après a patir i a valorar molt més el que és l'equip. Un vol que li surtin bé les coses en l'àmbit individual, però el més important és l'equip. El grup. Sempre vaig intentar donar el màxim de mi. No em van sortir les coses, però sempre vaig intentar donar el màxim de mi. I estar al servei de l'equip, no fer mai una mala cara. Intentar tenir sempre un somriure pels meus companys i pujar el nivell als entrenaments perquè després ells poguessin pujar el seu nivell als partits. Això és el que m'emporto: el sentiment de grup, que moltes vegades és difícil de trobar perquè el que egoistament vol el jugador és jugar tots els minuts.

De la mà del Cartagena ha recuperat el somriure i la passió pel futbol?
Sí. I a més ha estat ràpid recuperar-la. Tornar a trobar-la. Perquè aquí se'm valora moltíssim. Buscava un lloc on se'm valorés com a futbolista. I aquí l'he trobat. Tenia altres ofertes per estar més a prop de casa, però el Cartagena desitjava moltíssim comptar amb mi. I el seu projecte em sembla molt interessant, i idoni per demostrar totes les meves qualitats. A Girona no em vaig trobar com a jugador, i fins i tot em van fer perdre la confiança que tenia en mi mateix, perquè quan un futbolista no juga i el fan sentir inferior a altres perd tota la confiança. Aquí m'estan intentant fer recuperar la confiança per tal que torni a ser el futbolista diferencial que vaig ser amb l'Osca, tant a Primera com a Segona. De moment tot va molt bé. L'equip carbura i em trobo molt còmode; en harmonia amb mi mateix i amb l'equip i jugant-ho tot, que és el que volia i el que necessitava, i fent molt bons partits.

De moment rutlla, tant en l'àmbit individual com col·lectiu.
Aquí perds dos partits i sembla una catàstrofe, i guanyes dos partits i ja sembla que pujaràs a Primera, però sí, estem en el camí correcte i adequat per intentar assolir la permanència i els 50 punts el més ràpid possible, que és el nostre gran objectiu. Som un equip petit, i sabem qui som, per què lluitem, però no ens negarem la possibilitat d'acabar el més amunt possible. De donar la sorpresa. De somiar. Ho intentarem. Vull fer veure i convèncer els meus companys que som capaços de tot. I, a nivell personal, vull intentar tornar a ser el futbolista que era el més aviat possible i intentar fer un gran any per demostrar que soc un jugador vàlid tant per aquesta categoria com per Primera. La passió la tinc, i estic en una edat perfecta per tornar a ser un jugador diferencial, per tornar a ser el futbolista que sé que sóc. I l'estiu que ve ja veurem on està cadascú. Els clubs són els que tindran l'últim paraula. Jo estic molt agraït al Girona per l'oportunitat que m'ha donat de poder sortir per poder demostrar de nou la meva vàlua. I espero que algun dia pugui tornar a Girona i tenir l'oportunitat de jugar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook