Dimecres 4 de novembre a La Romareda. Faltaven pocs minuts per les sis de la tarda quan va sortir a la llum l'onze inicial del Girona per enfrontar-se al Saragossa pràcticament una hora després. Entre les novetats respecte al partit contra l'Almeria (0-0) hi havia un nom que destacava: Ramon Terrats. El migcampista del filial va ser la solució que va trobar Francisco Rodríguez per fer front a les nombroses baixes del primer equip. L'aposta de l'entrenador va ser valenta i atrevida, tenint en compte que el barceloní amb prou feines havia fet un entrenament a les seves ordres i que debutava al futbol professional amb 20 anys. Va sorprendre, també per arriscada. Però era una mostra més de la confiança que té el cos tècnic pels joves del filial (la convocatòria es va completar amb Pau Víctor, Arnau Martínez, Jandro Sánchez i Èric Monjonell).

«Quan va sortir l'alineació, tots em van donar molta tranquil·litat. Em deien que m'ho fes fàcil, assegurant les primeres quatre passades i sense tornar-me boig. Jugar en estadis com La Romareda i davant del Saragossa fa que se't pugin molt les pulsacions. Imposa. Al principi, sobretot, estava més nerviós que quan surto amb el filial però els jugadors del primer equip van estar-me molt a sobre per ajudar-me. Dona confiança que et diguin què fas bé o t'animin a seguir quan les coses no surten. Ho valoro molt», explica Terrats, ja amb la perspectiva del temps. D'aquell dia recordarà moltes coses. Poder ajudar el Girona quan se'l necessita, la frustració de perdre dos punts al temps afegit (2-2), però sobretot l'experiència de formar part de la dinàmica dels de Montilivi: «Va ser brutal. Ja no només pel que vaig viure a La Romareda, que és un camp històric, sinó per la concentració i tot. Estar al costat de jugadors que portes anys veient a la tele em va fer ser molt feliç. Hi ha molt treball al darrere i va ser el resultat de l'esforç de tots aquests anys». Tot i que té «l'espineta clavada pel resultat»: «No poder tornar cap a Girona amb els tres punts en un partit tan important de cara a la classificació va ser una llàstima».

Després de picar pedra a l'Europa, la Damm i el Sant Andreu, el primer cop que jugava amb el primer equip del Girona, a l'LFP, havia de ser «un moment per disfrutar». Més enllà d'això, quan Terrats va «ser a dins, pensava més en guanyar i fer-ho bé». «Et passen moltes coses pel cap, fins i tot que podia ser el meu últim partit. Espero que no perquè va ser increïble», afegeix. El migcampista va haver de demostrar ràpidament que té galons per competir al futbol professional: «Van trucar-me diumenge arran de les expulsions a Almeria i dimarts feia el meu primer entrenament. Em va sorprendre bastant, la veritat».

Fins ara, Terrats ha aconseguit guanyar-se la confiança de la majoria de tècnics amb qui ha coincidit pel camí. Per a ell, no hi ha cap secret. La seva manera de fer és «intentar ajudar els companys que em rodegen i ells també a mi perquè així tot és més fàcil». Amb 20 anys acabats de fer, es considera «un jugador intel·ligent que llegeix bé els moments del partit». «Busco solucions, no em complico. Quan no apareixen, resolc com puc. Crec que m'ha anat bé durant tot aquest temps i per això he arribat fins aquí», apunta.

Amb els peus a terra

En pocs dies ha hagut d'assimilar el debut a Segona A, l'estrena amb el primer equip, alternar els entrenaments d'Axel Vizuete amb els de Francisco... Un munt de novetats que podrien fer pujar els fums a cadascú. Sembla que no és el cas de Terrats. I és que el barceloní té clar que ara per ara «el meu lloc és el filial». «A casa meva sempre hem sigut molt humils. El meu pare i la meva mare em repeteixen constantment que de moment no soc ningú i que no he de córrer ni ser millor que ningú perquè les coses s'aconsegueixen amb treball i esforç», confessa.

Amb el pare periodista i seguidor de l'Espanyol, Terrats ha nascut «amb una pilota als peus». La seva família va apuntar-lo a futbol als 4 anys a l'escola de l'Europa, igual que el seu germà que actualment juga al Llefià de Primera Catalana. Des d'aleshores, no només ha fet que progressar fins a fitxar aquest estiu pel Girona B. Al filial, porta el número 21 en honor a Dani Jarque: «La seva mort va impactar molt a la meva família i crec que és un gest bonic en memòria d'un futbolista que sempre estarà amb nosaltres».

Tot i la seva joventut, ha hagut de madurar molt de pressa per despuntar com a futbolista. «De petit, quan comences, has de jugar perquè t'ho passes bé. És molt important no pensar en un futur, sinó en passar-t'ho bé amb els amics, l'escola, els companys i la resta de federats. Quan ets més gran -a veure, que tinc 20 anys (riu)- i arribes a juvenil, veient la possibilitat d'entrenar amb futbolistes de nivell, ja és diferent. És una satisfacció enorme i des de fora pot semblar que no, però quan arribes al vestidor tots t'ajuden molt», comenta.

Malgrat que Terrats es «controla sol perquè tinc el cap ben posat», rebre el suport del seu entorn és fonamental per no descarrilar-se i continuar avançant amb la seva carrera: «Si algun dia me'n vaig una mica, de seguida són allà per recordar-me que les coses no van així i cal seguir treballant». En aquest sentit, també el collen des del Girona: «Tant en Quique Cárcel com el míster m'ho recorden cada dia. Em diuen que tingui calma perquè això és molt llarg i ja vindran més oportunitats».

De moment, té l'esperança de l'aposta del club pel planter. «El Girona ha demostrat des de fa temps que té una base molt bona. En Valery, l'Ibra (Kebé)... I ara també van cridar-nos a en Jandro, Monjonell i a mi. Hi ha competitivitat i mai saps si pots pujar tu o ho farà un altre. Tothom té el nivell i està al Girona per alguna cosa. Un dia pots ser tu, però l'endemà un altre», afirma. Després de tocar el cel a Saragossa, i malgrat que se sap del filial, lluitarà per tornar a tenir l'oportunitat.