Dos gols de Yoel Bárcenas, un d'ells a cada punta. Entremig, un munt de vivències, alts i baixos, destitucions, èxits i també plors. Més de dotze mesos entre diana i diana, una per condemnar, l'altra per enlairar. El 20 d'octubre del 2019, el Girona perdia a Oviedo. El 4-2 definitiu el signava el panameny Bárcenas, llavors jugador del conjunt asturià. Era la sentència de Juan Carlos Unzué, cessat un dia després. La paciència s'havia acabat a Montilivi. El navarrès només va aguantar dotze jornades al càrrec. La irregularitat, i alguns factors més, van acabar amb ell. Un any i escaig més tard, Bárcenas tornava a perforar una porteria. Aquest cop amb un efecte totalment oposat. Era l'inici de la remuntada a l'RCDE Stadium. Una victòria que val or per als gironins. Després dels primers dotze partits d'aquesta temporada, l'entrenador de torn no és cessat, sinó tot el contrari. Francisco Rodríguez surt més reforçat que mai. La seva gestió davant el cúmul d'adversitats és tan lloable com el rendiment dels seus futbolistes. D'un any a l'altre, la diferència no és que sigui considerable amb els números a la mà, però sí pel que fa les sensacions. I pel que pot ser. Perquè si aquell Girona no acabava de rutllar malgrat haver estat construït a cop de talonari, l'actual carbura i ven caríssima la seva pell tot i haver perdut unes quantes figures pel camí i tenir a mig equip fora de combat, ja sigui per les lesions o per les sancions. L'ara supera el llavors. I si aquell equip va quedar-se a les portes de pujar, qui sap com poden anar les coses a partir d'ara. Encara que en el futbol, això de fer càlculs és massa agosarat.

Per acomiadar Unzué, va ser necessari sumar 16 dels primers 36 punts en joc. És a dir, una mica més del 44 per cent. Menys de la meitat. A la plantilla més cara de la categoria se li demanava una mica més. Cinc victòries, però fins a sis derrotes i un empat esquitxaven una trajectòria massa erràtica, amb dies per a tots els gustos i colors, sense un full de ruta clar i defugint de la regularitat, la millor amiga per una categoria tan llarga i exigent com ho és la Segona Divisió A. Passada una dotzena de jornades, s'encaixaven més gols (16) que no pas se n'havien marcat (15) i l'equip estava posicionat fora de la zona de play-off, on s'hi acabaria colant a temps però ja amb un altre inquilí a la banqueta. Allà s'hi va consolidar amb Francisco Rodríguez, a qui li ha tocat viure una situació bastant estrambòtica enguany. Tampoc s'olora la promoció, però la realitat és una altra. Sense un sostre salarial tan alt, i amb un munt de baixes cada dos per tres, el Girona sol arreplegar bons resultats. És més, passades també dotze jornades, els guarismes són un xic millors que els de l'última temporada. Són 18 punts de 36. Exactament la meitat. El caseller de victòries també s'enlaira fins les cinc. Però s'han perdut menys partits: quatre. D'empats ja se n'acumulen tres. Es fan menys gols (deu), però també tampoc se n'encaixen tants (dotze). El més important és que Francisco té ara mateix tot el crèdit que llavors no tenia Unzué. Tampoc hi va haver massa paciència amb Martí; va durar més el balear, però quan la irregularitat va tornar a ser la tònica general es tornaria a canviar de cromo a la banqueta. Amb l'andalús, en canvi, la sensació és que tot i que els resultats no sempre siguin els desitjats, el club té fe cega amb ell. També el vestidor.

Un visitant respectable

Leganés, Castelló i Espanyol. Són els tres rivals que el Girona ha despatxat a domicili des de principi de curs. Tres victòries ja a fora, quan tot just s'acaba el mes de novembre i encara queden un munt de partits per davant. Això l'ajuda a convertir-se en un dels millors visitants de la categoria. Cosa que no va poder dir l'última temporada, quan després de 21 desplaçaments només va ser capaç, igualment, de guanyar tres partits. Es va desfer del Racing (0-3), Extremadura (1-3) i Fuenlabrada (0-1). Dos d'ells acabarien perdent la categoria i baixant a la Segona Divisió B. Aquell Girona va tancar l'any amb uns números ben pobres a domicili. Lluny de Montilivi, on sí que va carburar, va adjudicar-se 16 punts de 63. Poquíssims. De moment, ara amb Francisco ja n'acumula 11 de 21. La diferència és notable. A més. ha sigut capaç d'imposar-se a Butarque i l'RCDE Stadium, estadis de dos dels millors classificats i candidats a l'ascens a la Primera Divisió. Fora també ha esgarrapat un parell d'empats: l'heroic 0-0 al camp de l'Almeria, on es va acabar amb només vuit jugadors a la gespa, i el dolorós 2-2 a Saragossa, quan els locals van igualar un 0-2 en contra amb dues dianes consecutives al temps de descompte. La resta, un parell de desfetes: 2-0 a Gijón i 3-0 a Lugo. Totes dues amb un denominador comú. L'equip es va quedar amb un jugador menys abans del descans, quan Franquesa i Luna van ser expulsats al Molinón i Anxo Carro, respectivament.

El primer penal, a la butxaca

Just a la tretzena jornada, el dotzè partit pel Girona (li'n falta un, l'aplaçat amb el Logronyès que encara no té data) arribava el primer penal a favor d'aquesta temporada. En el moment més oportú, López Toca assenyalava els onze metres per una falta sobre Santi Bueno dins l'àrea de l'Espanyol. Samu Sáiz va decidir agafar la responsabilitat i va batre Diego López per rubricar la remuntada i la conseqüent victòria dels gironins. És el primer llançament dels onze metres d'aquest curs i curiosament no l'ha executat Cristhian Stuani, l'autèntic especialista de la plantilla en aquesta mena de situacions. L'uruguaià només va desaprofitar un penal l'últim curs, en el 0-0 amb l'Alcorcón a l'estadi de fa poc més d'un any. La resta de xuts els va transformar tots. El Girona va gaudir de fins a dotze penals a favor la passada temporada.