La cara, el posat i també el missatge de Francisco Rodríguez durant la conferència de premsa posterior a la derrota de divendres contra l'Alcorcón (1-0) deia molt. El tècnic andalús se n'anava frustrat després de veure com a l'equip se li escapava un punt als minuts finals i encaixava la segona derrota consecutiva. Una desfeta que agreuja la dinàmica negativa del Girona d'aquest negre mes de novembre en què ha sumat tan sols 6 punts dels 21 en joc. Tot plegat ha fet que els de Francisco hagin arribat al primer terç de la temporada amb 18 punts, el tercer pitjor registre de les últimes temporades a Segona A. De fet, només la temporada 2015-16 i la 2010-11 l'equip havia sumat menys punts (17). Curiosament, però, aquell Girona 15-16 de Pablo Machín va reaccionar a la segona volta per acabar entrant al play-off i quedant-se a les portes de l'ascens a Montilivi contra l'Osasuna. Molt més humil era l'objectiu del Girona 10-11 de Raül Agné, que el va assolir amb comoditat acabant la temporada 11è amb 57 punts.

De ben segur que després de guanyar l'Espanyol fa dos divendres (1-2), tant Francisco com l'afició blanc-i-vermella confiaven sumar algun punt més en els partits contra el Màlaga i l'Alcorcón. Segurament es va merèixer sobretot contra els andalusos per ocasions però a l'hora de la veritat ha estat un 0 de 6 que fa mal i embrut un començament de Lliga que no estava sent del tot dolent. Ara, després del primer terç de campionat, els gironins es mouen a la zona mitja baixa, amb uns números que són -llevat de l'excepció de la temporada 15-16- lluny dels millors de la darrera dècada. En aquest sentit, l'any de l'ascens (16-17), el Girona tenia 21 punts en aquests moments del curs. Una xifra que quedava lluny dels 29 aconseguits la temporada dels 82 punts (14-15) o els 30 de l'any de Rubi (12-13). Aquests dos cursos, el Girona ocupava posicions d'ascens directe després de les primeres 14 jornades de Lliga.

La xifra actual no és lluny de la de la temporada passada, en què l'equip n'havia sumat 20 coincidint amb l'estrena de Pep Lluís Martí al camp de l'Extremadura (1-3). El Girona 2019-20 es va mostrar molt irregular i va tenir tres entrenadors durant l'any. Tanmateix, va acabar lluitant per l'ascens fins a l'últim minut del play-off contra l'Elx. Els 17 punts que va sumar el Girona 15-16 poden ser un bon exemple a seguir també. Aquell Girona que venia de quedar-se a les portes de pujar contra el Lugo no va començar gens bé el curs. De totes maneres, la reacció a la segona part del campionat va ser espectacular i va fer que l'equip entrés al play-off per pujar. Al final, l'Osasuna va frustrar l'alegria.

També es va poder redreçar el rumb la campanya 11-12 en què l'ambiciós projecte de Raül Agné no rutllava i tan sols havia aconseguit 12 punts en les primeres 14 jornades. El de Mequinensa va ser destituït i per la banqueta hi passaria també Josu Uribe abans que Javi Salamero agafés l'equip i el conduís cap a una permanència que semblava impossible. Per contra, la temporada 13-14, que semblava que havia començat d'allò més bé i es tenien 19 punts, a l'equip se li van apagar els llums i va enfonsar-se al pou de la classificació. Destituït Ricardo Rodríguez, l'aposta de Javi López tampoc va sortir bé i només Pablo Machín va ser capaç de guiar els gironins cap a una permanència que era encara més utòpica que la de dues temporades abans.

Què vol dir tot plegat? Doncs el que els protagonistes no es cansen mai de repetir, que la categoria és molt llarga i igualada i que tant hi ha temps per capgirar dinàmiques negatives com per esguerrar-ne de molt bones. Enguany, sí que és veritat que hi ha més diferència entre els primers classificats i grans favorits (Mallorca, Leganés, Espanyol, Almeria) i la resta, però han de passar encara moltes coses.