«És el que hi ha», va etzibar Francisco. Emprenyat pel resultat i superat per la realitat, una roda de premsa més va explicar què és el que li està tocant viure al Girona. Si la plantilla ja és curta perquè no té totes les fitxes ocupades, que vagi acumulant lesions i sancions no l'està ajudant gens ni mica. «Fa dos mesos i mig que estem competint i encara no he pogut treballar amb catorze jugadors», afegia. El tècnic fa el que pot amb el que té. És part responsable de l'irregular inici de temporada, però al mateix temps es fa difícil saber com li anirien les coses a ell i en conseqüència a l'equip si pogués disposar de totes les peces. No hi ajuda, ni de bon tros, el calendari. S'acumulen partits i viatges. Sense gairebé temps per respirar, les jornades s'afronten amb una sabata i una espardenya. És aquí on està jugant un paper crucial el futbol base. La presència de jugadors del filial no és anecdòtica, com ha passat d'altres vegades. És una rutina. Un recurs habitual i molt necessari. Cada dos per tres Francisco ha de mirar cap avall, perquè ha de completar convocatòries. Els joves no serveixen només per escalfar banqueta. Aquí tenen minuts. D'entrada i sobretot com a revulsiu.
Ha jugat 14 partits el Girona aquesta Lliga i en tots sempre hi ha hagut algun futbolista del segon equip convocat. Sempre. Mai se n'ha tingut prou amb els jugadors de la primera plantilla. Per una cosa o per una altra, no n'hi ha hagut prou i s'ha hagut de recórrer als més joves. N'hi ha que han tingut la sort i la responsabilitat també de saltar a la gespa de bon inici. A d'altres, i no pas pocs, els ha tocat sortir des de la banda. Francisco ha realitzat un total de 56 substitucions des que va començar el curs. D'aquestes, 18 han servit per donar entrada a algun nano del filial. És a dir, un terç dels canvis que ha fet fins al moment l'entrenador andalús han acabat amb un jove del segon equip al camp per intentar capgirar un marcador advers o mantenir un resultat favorable.
Els dos revulsius més utilitzats són el migcampista Ibrahima Kébé i el davanter Pau Víctor. Tant un com l'altre han sortit sis vegades, cadascun d'ells, de la banqueta. Àlex Pachón ha estat substituït dues vegades, mentre que Adrià Turmo, Ramon Terrats, Jandro i Èric Monjonell han saltat al camp des de la banda un cop. Dels 14 partits dels gironins, en només tres Francisco no ha fet entrar algun jugador del filial amb el matx en dansa. Això es va produir durant la derrota al camp del Lugo (3-0), la victòria a Montilivi amb el Cartagena (2-1) i l'heroic empat al camp de l'Almeria (0-0). Això sí, de joves sempre n'hi ha hagut en totes les convocatòries i això sembla que serà així durant un temps. La seva presència s'ha multiplicat sobretot aquestes últimes jornades. Per rebre el Mallorca a l'estadi, fins a quatre futbolistes de la banqueta eren del segon equip. Cinc van desplaçar-se a l'RCDE Stadium per enfrontar-se a l'Espanyol. I tornaven a ser quatre el dimarts passat en la derrota amb el Màlaga i tres dies després en una nova ensopegada, aquest cop al camp de l'Alcorcón.
Fins quan?
La lectura positiva diu que el futbol base del Girona gaudeix ara mateix de molt bona salut i sempre que ho necessiti Francisco podrà disposar de peces del segon equip per completar el seu particular trencaclosques. Ho agraeix el tècnic, qui, però, no viu ni de bon tros la situació desitjada. Cosida a expulsions, la plantilla està sobretot castigada per les lesions i el panorama no sembla que hagi de millorar gaire a curt termini. Mentre s'està per veure què té Ibra Kébé, a Juanpe encara se l'espera per d'aquí a un mes, Valery té un temps per davant i amb Aday passa tres quarts del mateix. Bustos està a prop de reaparèixer mentre Cristhian Stuani millora cada dia i la seva tornada s'acosta. Difícil encara fer previsions. Sobretot si cada dos per tres la mala sort torna a treure el cap i et fa la guitza.
