Com si hagués cagat el Tió abans d'hora. Això mateix són les tornades de Cristian Stuani i de Nahuel Bustos. I si s'ha de ser sincer, sobretot la de l'uruguaià, pal de paller de l'equip des de fa tres anys i líder natural a qui tothom creu i segueix. I que a més, té el remei d'un dels grans mals que travessa l'equip en aquesta primera part de la temporada: la falta de gol.

Ser un dels quatre conjunts de la lliga que menys gols havien marcat abans de començar la jornada no diu molt en favor de les aspiracions del conjunt de Montilivi: només deu, els mateixos que el Tenerife, i superats únicament pels 9 de l'Albacete i els 7 de l'Alcorcón. Queda tot bastant dit. Per tant, aquestes dues tornades, les d'Stuani i Nahuel, que no s'esperaven ben bé fins als darrers partits de desembre o fins i tot ja pel gener, poden donar molt marge a Francisco a l'hora de buscar la millora de l'equip.

Potser no cal esperar miracles en formes de gols immediats o en abundància, ja que els dos han jugat poc i necessitaran posar-se a to, un aspecte que clarament pot afectar més a Stuani a qui altres temporades havíem vist perdre's partits molts puntuals i que en canvi enguany només havia jugat el partit sencer contra el Fuenlabrada en la segona jornada de competició i mitja hora contra el Castelló quatre partits després. Per sort, ha tornat.

I ara, amb les úniques urgències que marquen la competició i les aspiracions pròpies, pensar en acabar aquest 2020 amb els millors resultats possibles. I encuriosits amb la gran incògnita del dia 16. Perquè com a mínim a mi m'agradarà veure amb qui es juga aquesta temporada la primera eliminatòria de Copa contra la Gimnàstica Segoviana. Minvat des de fa setmanes per les lesions, la sobrecàrrega de minuts i tenint en compte que el matx serà 72 hores després de jugar contra el Rayo, tot fa pensar que el Girona de Segovia es pot assemblar més al d'Àxel Vizuete que al propi de Francisco.

Però veurem què hi diu el tècnic, a qui segur que li treuen més la son l'Albacete, el Logronyès, l'esmentat Rayo i el Tenerife, que el viatge a la terra del cochinillo. Una competició que aquest any queda més clar que mai que sobra, si no és per seguir donant minuts als joves.