09 de desembre de 2020
09.12.2020
Diari de Girona
Entrevista a Pablo Moreno

«Stuani ens fa ser millors a tots i miro d'aprendre molt d'ell»

09.12.2020 | 10:10

Tímid i de poques paraules, a l'andalús li agrada més dir la seva al camp, tot i que es deixa anar quan la conversa avança. Rememora el seu pas pel Barça i la Juventus, pas previ del fitxatge pel City, on vol triomfar. De moment, aprèn cada dia tot el que pot al costat de Cristhian Stuani.

Vostè que és davanter i ho viu més en primera persona que ningú, què significa marcar un gol i què li transmet?
El gol, pel davanter, és vida. Pots estar un partit sense fer res i marcar, per ser del tot feliç perquè la pilota ha entrat a la porteria. Els gols són molt importants per a nosaltres.

Per tant, el que va fer el diumenge al Carlos Belmonte també li ha donat la vida?
Sí, sí. Per descomptat. Estic molt feliç. És el primer gol com a professional de la meva carrera. Espero que sigui el primer de molts més.

S'ha fet molt llarga l'espera?
Sí, una mica. Però trobo que ha arribat en el moment ideal.

Què li passa pel cap quan la pilota entra?
Primer, alegria. Després, penses en totes les hores que has dedicat al treball. És com una recompensa a tot això. Una satisfacció personal. M'he passat molt de temps pencant, viatjant amunt i avall, estant amb l'equip.

A qui li va dedicar?
No, només vaig tenir temps de celebrar-lo. Però també vaig pensar en la meva família, que són els que m'acompanyen arreu. Aquest gol va per ells.

Té només 18 anys i no només juga partits al futbol professional, sinó que ara també hi ha estrenat el seu compte golejador. Què significa això per a vostè?
Aquest era un dels meus somnis i estic molt content d'haver-lo pogut fer realitat sent tan jove. Com he dit abans, espero que això no quedi aquí, sinó que hagi sigut el primer de molts gols.

Creia que compliria aquest somni, com diu, tan aviat?
La veritat és que soc una persona que sempre he tingut les coses ben clares des que era ben petit. Sempre he volgut arribar ben amunt, estar allà, competint. Ho he aconseguit, almenys he arribat fins aquí, de moment, i és un orgull per a mi.

Molts nanos ben joves es proposen arribar ben amunt, al futbol professional, i ni de bon tros ho aconsegueixen. Què cal per ser-hi?
És un cúmul de coses. Es tracta de treballar molt, de fer un munt de sacrificis. A mi em passa, per exemple, que veig com els meus amics surten, se'n van de festa, i jo m'he de quedar a casa. Però malgrat això, al final si tries aquest camí t'arriba la recompensa com m'ha passat a mi.

Està creixent més ràpid que els joves de la seva edat?
Sí, un xic més ràpid, però sobretot estic creixent de manera diferent, per tots aquests sacrificis que li comentava. Però com he dit, val la pena perquè al final n'estic recollint els fruits.

Em nomena els seus amics. Algun cop li ha passat pel cap canviar el seu estil de vida pel d'algun d'ells i tenir un dia a dia més normal, per dir-ho d'alguna manera?
És clar que hi ha vegades que preferiria estar amb els meus amics, però no és possible perquè em toca entrenar o viatjar. I menys ara, amb tot això de la pandèmia. És el que toca. El que he d'aguantar, per dir-ho així.

De què vol que li serveixi aquesta primera temporada al futbol professional?
Ha de ser un any amb molt d'aprenentatge. Una temporada per viure experiències noves per a mi. El vull aprofitar també per marcar tots els gols que pugui, sempre intentant donar el màxim de mi pel bé de l'equip.

Si vol aprendre té uns bons mestres a la plantilla...
Sí, sobretot Stuani! Em guio molt pel que diu i fa. Sempre em dona bons consells i és una persona boníssima. M'hi fixo cada dia. Per a mi i per a tot l'equip és una referència. La nostra bandera. Tot allò que m'explica m'ho quedo al cap i ho intento fer després.

Com és això de jugar i entrenar al seu costat?
(Un llarg silenci) És com... (esbufega) quan era més petit el veia per la televisió i ara tinc l'oportunitat de poder entrenar al seu costat. Això impacta una mica. El que encara sorprèn més és quan descobreixes que és una excel·lent persona. Mai ho hauria pensat.

Ja no només Stuani. Això li haurà passat fa quatre dies a la Juventus, amb futbolistes de primer nivell.
Sí, sobretot els primers cops que puges a entrenar amb el primer equip. Impressiona, i molt. És que a molts d'ells els havia dut jugant al FIFA, o els veia per televisió! De cop i volta et veus allà, entrenant i xerrant amb ells. Xoca, és clar. S'aprèn moltíssim i això és el més important.

Tornant a Stuani. L'han trobat molt a faltar tot aquest temps de baixa, no?
Sí, moltíssim. És una referència que ens fa ser millors a tots quan és al camp. Fa que les coses siguin encara més senzilles.

Quin inici més estrany, entre lesions i sancions, no troba?
Podríem dir que no hem tingut gaire sort. Les lesions i també les expulsions ens han perjudicat. Però hem sabut tirar endavant.

Malgrat tot, les places de «play-off» són ben a prop.
És el que li dic, hem reconduït la situació. Crec que tenim un equipàs i encara serem millors quan estiguem tots sans.

I quin és l'objectiu d'aquest equipàs?
De moment, anirem pas a pas. Estem tranquils i no pensem pas en l'ascens. Nosaltres, a la nostra. El que hagi d'arribar, arribarà.

Sent un xic egoista, aquesta situació tan estrambòtica l'ha beneficiat perquè ha jugat força.
I tant. Tampoc m'ho esperava, perquè soc molt jove, acabo d'arribar i hi ha davanters com Stuani o Mamadou (Sylla). Veia complicat tenir minuts i m'han arribat. No penso canviar el meu xip i seguiré aprofitant totes les oportunitats que em vinguin.

Vostè arriba al Barça sent un marrec. Com ho recorda?
El Barça, com d'altres equips, em van trucar després de guanyar el Campionat d'Andalusia amb el Ciutat de Granada. Ho vaig fer molt bé. Vaig marxar cap allà tot sol quan tenia onze anys. Va ser una etapa difícil perquè trobava a faltar els meus pares i pensava molt en ells. Era menut i no era conscient del que estava vivint. Amb el temps em vaig anar adaptant a tot plegat.

Més de 200 gols va fer. Recorda quants, exactament?
La veritat, no ho sé. Molts, això segur. El que em quedo és amb l'aprenentatge. Allà em vaig convertir en el jugador que soc avui.

Es veia al primer equip?
Ostres, ho veia bastant difícil. Aquest va ser un dels motius pels quals me'n vaig anar a Torí.

Ara marxaria de nou?
La situació és diferent perquè aquest any el Barça està apostant per més jugadors joves i sent així potser sí que m'hauria quedat. Tot i que val a dir que ara mateix he arribat al futbol professional.

Més breu va ser l'etapa a Torí.
Dos anys, sí, però molt intensos. Pujava amb el primer equip per entrenar i aprenia d'estrelles mundials com Cristiano o Dybala. Em van acollir amb els braços oberts i no m'ho esperava.

Em parla de Cristiano Ronaldo i li he sentit a dir més d'un cop que és el seu ídol. Com es gestiona tractar amb una persona que s'idolatra?
És una molt bona persona, això primer. És com jo, o com vostè. Com si estiguéssim aquí xerrant, amb naturalitat. Des del primer dia em va donar un cop de mà. Quan el vaig conèixer l'anava a saludar i ell ja em coneixia! Jo al·lucinava. Sempre ha sigut el meu ídol i poder entrenar amb ell és molt impactant. No tinc paraules per descriure-ho.

De moment, ni Barça ni Juventus. El fitxa el City.
Sí. M'oferia una molt bona oportunitat per seguir creixent i l'he volgut aprofitar. Primer vull fer un bon any aquí a Girona i el dia de demà triomfar a Manchester. Fer-hi grans coses.

Quan té temps lliure, què fa?
Ui, si puc també entreno a la tarda. Diuen que el treball venç el talent. Doncs jo treballo i treballo. Però si tinc un moment lliure, vaig cap a Girona amb els pares. Trobo que és una ciutat molt bonica. També m'agrada jugar a la consola, el ping-pong i el billar.

I vostè és un jugador més treballador o talentós?
Crec que totes dues coses. Si tens talent i el treballes, això et pot ajudar el dia de demà que tot vagi perfecte. En això em fixo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook